Duim setmanes encara amb pandèmia i bombardejos de fons, tot això viscut en la solidaritat amb el dolor de pobles sencers i milions de persones fugint, i deixant-ho tot i cercant acollida i refugi. No estàvem avesats a enfrontarnos de forma tan sobtada amb el sofriment col·lectiu de qui encara no s’explica què està passant realment. Sembla inconcebible que sigui ara realitat allò que només vèiem a les pel·lícules de violència. La reacció sobre la invasió d’Ucraïna, juntament amb les imatges terribles i la informació que després de gairebé tres mesos ens arriben, han estat contundents i han qualificat de sacrílega la crueltat que fins i tot apareix cada dia en pantalla.

Tanmateix, pot sorgir un problema: que, després d’aquest temps convuls, ens tornem insensibles davant tot el que està succeint, quan hi ha molta nafra sagnant, molt de patiment espargit, molta tragèdia familiar i cívica, massa violència injustificada. No s’arriba a la pau del cor, tampoc a una reconciliació desitjada. En les converses entre dirigents polítics no hi ha escolta mútua, tan sols interessos propis molt lluny del bé comú, mentre se segueix matant gent innocent. Les nafres estan més que obertes i, així i tot, no són reconegudes. Els drets humans estan en entredit, no se’ls concedeix audiència ni se’ls permet mostrar la seva veritat, com tampoc la de l’Evangeli. Domina la desconfiança i es va infiltrant un ambient de sospita que incapacita per a un diàleg vertader. On podem trobar una instància superior que gosi ajudar perquè s’operi un canvi radical cap al bé, cap a la consecució de la pau? El camí és en el fet que la veritat de la Resurrecció i la seva força es vagin obrint pas.

Diu el papa Francesc que «a vegades sentim la temptació de ser cristians mantenint una prudent distància de les nafres del Senyor. Però Jesús vol que toquem la misèria humana, que toquem la carn sofrent dels altres, del seu poble» (EG 270). En haver rentat els peus als seus deixebles, Jesús els demana si han entès el que ha fet amb ells i li diuen que sí. Si ell ho ha fet, idò, l’encàrrec ja està assignat perquè els seus seguidors facem igual. Necessitam besar els peus i tocar les nafres per a arribar a la fe, és a dir, donar tota la confiança a Jesús i seguir les seves mateixes passes, el seu mateix estil. El gest de Jesús no és una posada en escena, com tampoc ho ha de ser el nostre, sinó el signe humil i sincer d’acostar-nos a aquells i aquelles en qui hem de reconèixer el Senyor present en les seves nafres, en tantes oportunitats com tenim cada dia. No oblidem les seves paraules definitives: «Vos ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).