Des de la confiança, esperar en la Paraula de Déu és un reforçament de l’esperança, que és el que se’ns demana especialment en aquest Any Jubilar 2025 com a pelegrins i portadors d’esperança. La Paraula de Déu és el referent per a mantenir-la per tal que sigui la que ens ajudi a viure, a caminar, a fer realitat tot el que el Senyor ens diu i ens encomana. Però, per què hem de confiar?, per què hem d’esperar? Senzillament perquè, com diu la carta als cristians hebreus, «la Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arria a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). Vet aquí la seva importància decisiva.

Vull posar de relleu que, en una de les primeres aportacions, tant de la fase diocesana del Sínode com de la preparació al Pla de Pastoral presentat fa quinze dies, ha estat la importància de la Paraula de Déu per a qualsevol tipus de renovació personal i comunitària o de plantejament pastoral, ja que sense aquest referent no podem proposar-nos res ni pensar de dur a terme cap acció transformadora.

Vull fer referència a l’aportació dels grups sinodals en la fase diocesana quan, preguntats sobre «Com ens parla Déu?», hi ha una gran unanimitat en dir que «Déu ens parla, en primer lloc, a través de la seva Paraula, recollida a les Sagrades Escriptures i, molt especialment, a través del seu Fill Jesucrist a l’Evangeli». En segon lloc s’esmenten la pregària i el silenci, com mediacions privilegiades per mitjà de les quals Déu s’expressa i es comunica. També «ens parla a través dels esdeveniments de la història i els signes dels temps que ens cal aprendre a desxifrar i a interpretar amb l’ajuda i la llum que ens ve de l’Esperit Sant».

En un altre orde de coses i responent a la mateixa pregunta «Com ens parla Déu?» apareixen «les circumstàncies de la vida quotidiana, així com els moments de dolor i alegria, amor i solitud, il·lusió i decepció, són, així mateix, canals privilegiats a través dels quals -si estam atents- és possible escoltar la veu de Déu. De la mateixa manera ens parla a través del proïsme, del testimoni d’altres creients i dels sants, dels petits gests d’amor, tendresa i solidaritat envers els altres, de la bellesa de la natura i de tota la creació. Finalment, s’assenyala també que Déu ens parla a través del Magisteri de l’Església, de la Celebració i dels Sagraments». En definitiva, Déu ens parla de moltes maneres i a través de múltiples mediacions. Però, la pregunta que molts es fan és: realment estam atents a la seva veu i disposats a actuar segons la seva voluntat?

S’ha dit també que «són molts els estereotips i prejudicis que dificulten una escolta autèntica, no solament d’allò que Deu vol comunicar-nos, sinó també respecte d’allò que els altres intenten dir-nos. En aquest sentit, es considera que escoltar bé és un art que se requereix, a més d’un cor obert i sense prejudicis: obertura, bona predisposició i atenció plena cap a l’interlocutor, empatia, capacitat per a reconèixer el valor que el missatge de l’altre ens vol transmetre sense deixar-se contaminar per les ideologies; temps, paciència i disposició per a deixar-se interpel·lar. En definitiva, és imprescindible deixar d’escoltar-se tant a un mateix, per a començar a escoltar realment allò que l’altre ens vol dir, ja que sovint sembla que a l’Església escoltam no per entendre o comprendre, sinó per a convèncer. Els altres sempre ens poden ensenyar alguna cosa».