Catedral de Mallorca, 11 de desembre de 2022

III diumenge d’Advent

Is 35, 1-6a.10. Sigueu valents, no tingueu por, Déu mateix us ve a salvar!

Sl 145. Senyor, veniu a salvar-nos!

Jm 5-7.10. Manteniu ferms els vostres cors, teniu paciència, el Senyor és a prop.

Mt 11, 2-11. Jo envii davant el teu missatger, perquè et prepari el camí.

«La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix, la seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig» (Isaïes). Així també, la nostra Església de Mallorca s’alegra i fa festa enmig dels deserts i els oasis de la nostra societat illenca i descobreix que el Senyor és a prop quan sent que la Paraula coratjosa d’Isaïes diu a tres joves, membres vius de la nostra comunitat diocesana «sigueu valents, no tingueu por, Déu mateix us ve a salvar!» (Isaïes). És a vosaltres, molt estimats Pere Antoni, Joan i Juan, que el Senyor us ha escollit i ens ha encomanat fer-vos arribar la seva gràcia en el do del ministeri sacerdotal en el sagrament de l’Orde que anau a rebre. Durant aquest temps d’Advent ho repetim i pregam dient amb insistència: «Senyor veniu a salvar-nos!» (salm 145) i, per això, se’ns demana «mantenir ferms els nostres cors, tenir paciència, perquè el Senyor és a prop» (de la carta de sant Jaume).

En aquesta festa d’avui, celebram que el Senyor s’apropa i es fa present entre nosaltres, la qual cosa és causa d’immensa alegria per a vosaltres, Pere Antoni, Joan i Juan, i per a tot el Poble de Déu que peregrina a Mallorca i per a l’Església sencera que us acull i us envia com a missatgers de l’Evangeli, de la Bona Notícia que avui necessita el nostre món. En aquest sentit, sou els nous «Joan Baptistes» enviats davant del Senyor per a preparar-li el camí, seguint la indicació de l’Escriptura quan diu «Jo envii davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí». Com Joan Baptista, sou enviats a ser feels precursors de Jesús als ambients, persones i pobles on exercireu el vostre ministeri sacerdotal. Però també, com Joan Baptista, qualificat per Jesús com a més que un profeta, valent, auster, sincer i entregat a la causa del Regne que anuncia. Joan l’assenyalarà com Anyell de Déu que lleva el pecat del món i, al mateix temps –com hem llegit a l’Evangeli– és convidat a entendre la seva missió. Una missió que Jesús clarifica del tot quan apareix la crisi de pensar si Ell és o no el Messies esperat.

Com li succeeix a Joan Baptista, el dubte pot aparèixer en qualsevol moment i la sensació de ineficàcia pot arribar a devaluar l’entusiasme inicial provocant aquella fatiga que paralitza i impedeix seguir amb il·lusió la missió començada. En aquests moments és quan s’ha de recórrer al Senyor i, mitjançant la pregària, la força sacramental i l’ajuda de la comunitat cristiana, recuperar l’ardor apostòlic i missioner inicial, el que ha de marcar sense defallir el caminar de cada dia.

La paciència que proposa avui sant Jaume, com la del pagès que espera els fruits preciosos de la terra, ens ha de donar la fermesa necessària per a mantenir-nos vigilants i actius per a rebre el Senyor. La manera com es farà present l’hem de descobrir sobretot en l’exercici de la caritat pastoral, que serà la qui ajudarà a mantenir els ulls ben oberts en veure que l’acció del Déu que salva arriba a les persones més pobres, més vulnerables i més necessitades. Es tracta de fer creïble allò que anunciam i la manera com vivim. La credibilitat que Jesús demana quan diu als deixebles de Joan que li ho expliquin, ha de sorgir dels fets de transformació que es realitzen en les persones. La raó de credibilitat per la qual Jesús és el Messies esperat és ben evident: «Anau a dir a Joan allò que veis i sentiu dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova i feliç aquell que no quedarà desenganat de mi» (Evangeli). Els fets són els qui canten, els qui fan creïble la predicació i tota la missió de l’Església a la que avui us integrau de manera plena. Allò que se us va dir a l’ordenació de diaques a cadascú «Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger: creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis», ara segueix i té plena vigència. La Paraula de Déu, l’Evangeli haurà de ser sempre el referent obligat per a qualsevol acció pastoral i l’alegria que se’n desprèn haurà d’omplir el vostre cor i la vida sencera perquè us haureu trobat amb Jesús.

Com Joan Baptista, la veu que clama en el desert, estimats Pere Antoni, Joan i Juan, sereu la «Veu» de la «Paraula», mai veu sense la Paraula. Ho llegim avui en un dels sermons de sant Agustí, a l’Ofici de Lectura de la Litúrgia de les Hores d’aquest III diumenge d’Advent: «Si treus la Paraula, ¿què és la veu? Allà on no s’entén res és un brogit inútil. Una veu sense paraula percut l’oïda, però no edifica el cor… Aleshores, traslladada la paraula envers tu, ¿no et sembla que el seu so, el mateix so, et diu: Convé que ell creixi i que jo minvi? El so de la paraula s’ha deixat sentir en el ministeri i se n’ha anat com dient: Jo he tingut ja aquesta alegria. Retinguem la paraula, no la perden si és paraula concebuda en el fons del cor».

El que interessa en la vida de tot cristià –i més encara en la vida de tot prevere– és passar de la paraula al gest, moment en el qual la trobada amb Jesús culmina en el sagrament de l’Eucaristia. Així com en l’ordenació de diaques se us va entregar l’Evangeli, ara se us dirà «Rep l’ofrena del poble sant per presentar-la a Déu. Pensa sempre el que faràs, reprodueix en tu el que commemoraràs i conforma la teva vida al misteri de la creu del Senyor». L’ofrena sacramental del poble i l’ofrena de la pròpia persona a imitació de Crist, que no només va venir a servir, sinó a donar la vida per a rescatar-nos de la mort, del pecat i de tot mal. Per això, us ungiré les mans amb l’oli sant perquè quedeu identificats amb Crist, l’Ungit, i us diré a cadascú aquestes paraules: «Que nostre Senyor Jesucrist, a qui el Pare va ungir amb l’Esperit Sant i amb poder, sigui sempre amb tu, perquè santifiquis el poble cristià i ofereixis el sacrifici a Déu».

Quan rebreu per la imposició de mans, la pregària de consagració i amb la unció del sant crisma el do del presbiterat,  sapigueu –ho dic amb paraules del papa Francesc– que «al bon sacerdot se’l reconeix per com és ungit el seu poble; aquesta és una prova clara. Quan la nostra gent camina ungida amb oli d’alegria se li nota. La nostra gent agraeix que l’Evangeli sigui predicat amb unció, agraeix quan l’Evangeli que predicam arriba a la seva vida quotidiana, quan davalla com l’oli d’Aaron fins a les vores de la realitat, quan il·lumina les situacions límits, –les perifèries– on el poble feel està més exposat a les invasions dels qui volen saquejar la seva fe… I quan sent que el perfum de l’Ungit, Crist, arriba a través nostre, s’anima a confiar-nos tot el que volen que li arribi al Senyor» (de l’homilia de la missa crismal).

Ho podrem fer així si la unció rebuda (pensem en el baptisme, la confirmació, l’ordenació sacerdotal i l’ordenació episcopal) no és per perfumar-nos a nosaltres mateixos, contents i encantats amb aquest perfum, tancats en els nostres interessos i projectes que miren només el propi profit. El papa Francesc diu que aleshores «l’oli es tornaria ranci i amarg el cor». Si fos així, ningú sentiria l’atracció de la seva bona olor, quan de fet som enviats perquè la gent la senti, l’ensumi i li doni goig.

El papa Francesc ens ha dit als pastors que hem de fer «olor d’ovella», però jo pensava, a més, que bé si la gent nota que fa «olor de pastor», és a dir, que feim «olor de Jesús». Sant Pau «dona gràcies a Déu que, en Crist i per mitjà nostre s’escampa a tot arreu la bona olor del seu coneixement» (2Co 2,14) i diu també: «viviu estimant, tal com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres, oferint-se a Déu com a víctima d’olor agradable» (Ef  5,2). Això m’ho fa descobrir el fet d’escoltar-lo a Ell quan ens diu de forma tan íntima: «Vosaltres sou els meus amics!». Quan s’és amic de Jesús, contagiam la seva amistat quasi sense adonar-nos perquè ens anam semblant més i més a Ell. Que bé poder dir com sant Pau, tan enamorat i identificat amb Ell: «Ja no som jo qui visc, és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). Una afirmació d’amistat com aquesta sempre té un fonament indestructible, que és l‘amor de Déu. Ho diu Jesús: «Jo us estim tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tenc». Un fonament que ens mostra quin ha de ser l’estil de la nostra manera d’estimar: «tal com…». ¿Com arribar-hi? Senzillament estant moltes hores amb Ell en el silenci de la pregària i donant-nos a crear ponts, sintonia i harmonia amb els altres, amb qui Ell s’identifica i s’hi revela. Tenim-ho ben present: «Tot allò que fèieu a un d’aquests més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25).

No podem viure de la caricatura del nostre amor, pobres de nosaltres!, sinó de l’estil i la fermesa de l’amor de Jesús! Per això ens dirà: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat». En això hi va el sentit, la força, l’entusiasme i la fecunditat espiritual de la nostra forma d’estimar com a preveres, amb un amor universal com el seu. Som fruit de la seva elecció, som amics i no servents, som confidents perquè ens ho explica tot, som pastors cridats a estimar així fins a donar la vida, com Ell. Aquest és el sentit del ministeri presbiteral que es fa entrega sacramental en l’Eucaristia i servei en bé dels germans. El secret està en l’estil, en la forma d’estimar.

Donem gràcies al Senyor perquè ha fet que en un moment clau de la vostra vida us trobéssiu amb Ell i l’orientéssiu des d’una història d’amor projectada a perpetuar-se, al llarg de tota la vida. Aquest és el goig i la felicitat que dona haver-se trobat amb Jesús i –com Maria, la seva Mare– dir-li un «sí» generós i incondicional a la seva elecció i a la invitació a seguir-lo. Acab amb aquesta pregària de l’Església: «Vós ens heu ensenyat que els ministres de l’Església no han de voler se servits, sinó estar al servei dels germans. Feis-los actius i diligents en l’acció, humils en el servei i constants en l’oració» Amén.