Al sant porter de vell Col·legi de Mont-sió cantam de grat, d’obediència exemplar egregi, i de pobresa i castedat.

Així hem començat avui matí la pregària de Laudes, que ens posava en sintonia amb la santedat d’Alonso Rodríguez, a qui en la pregària d’aquesta la seva i nostra festa li demanam a Déu que perseverem gojosos en el seguiment de Jesucrist que es va fer servidor de tots. Al mateix temps, reconeixem que en la fidelitat de sant Alonso ens ha mostrat el camí de l’alegria i de la pau. Són valors més que necessaris que mai, vertaders antídots de la por i la incertesa… A la 1ª lectura ho hem escoltat: “Cercau el vostre vigor en el Senyor i en la força invencible del seu poder”.

I segueix l’himne de Laudes:

De béns i casa es desferra dins sa Segòvia natal, i arriba un dia a nostra terra que estimà amb zel celestial.

La santedat es manifesta en la resposta incondicional a la crida de Déu, deixant la pròpia terra, casa i béns, com Abraham quan Déu i diu “Surt d’aquesta terra i vés a una terra que jo et mostraré”. La fidelitat d’Alonso Rodríguez, còpia exacta de la fe d’Abraham.

En els sants, la participació de la santedat de Déu els dona plena consciència de la seva proximitat, de la seva familiaritat… Aquest rostre de Pare, d’un Déu proper i acollidor, ha quedat completament reflectit en sant Alonso, en el seu treball també humil, proper i acollidor. Diu un altre fragment de l’himne de Laudes, exalçant l’actitud de porter d’aquesta santa casa i d’aquest Col·legi de Montisión:

“Si al portal toquen a deshora, la veu de Déu creu ell sentir, Ja venc, Senyor!, dirà a tothora i al punt la porta anirà a obrir.

Els sants capten la veu de Déu, és un signe de la seva santedat. És el ressò que fa que l’escolta es convertesqui en servei, en ràpida actuació en favor d’algú que em necessita.

Aquesta capacitat d’escolta l’aprendrà de Maria, la Mare de Jesús, sempre atenta a allò que Déu li demana i prompta a respondre amb tota generositat:

“Per coronar virtut tan clara, la Verge un jorn li fa mercè d’eixugar-li amb un sol vel la cara quan ell resant puja a Bellver.

Aquesta disponibilitat la té tota la vida, una vida plena de fecunda i humil monotonia. La porteria ha estat el seu espai d’acollida i de comunicació, obrint i tancant la porta a Senyor que ve, i això fins el dia en el qual és cridat definitivament a la Casa del Pare. I així ho hem resat aquest mati perquè també intercedesqui per nosaltres.

“I quan la mort toca sa campana dins nostra llar, porter feel, la porta obriu-nos sobirana que ha de menar-nos cap el cel.

 El secret de tot, germanes i germans, està en viure l’esperit de les benaventurances, també proclamades avui a l’Evangeli. Avui l’Església ens convida a veure en la santedat un camí possible per a tots. Un sant no és un ésser estrany, ni algú que ha hagut de fugir del món. Els sants són de carn i ossos, amb les nostres mateixes preocupacions i immersions en la realitat de cada dia. Fixar-nos especialment en els sants, tants com hem conegut, coneixem i són punts de referència per a la nostra vida, descobrim que, seguint Jesús i l’Evangeli, nosaltres també podem arribar a la santedat.

El papa Francesc diu que «si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que molts germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de vida i de sentit» (EG 49). El nostre estimat sant Alonso Rodríguez va arribar a viure en la seva persona aquesta experiència de la força, de la llum i del consol de l’amistat amb Jesucrist. Va ser després de llargs anys de recerca, de lluita, de dificultats familiars, laborals i d’inquietuds religioses que no trobaven resposta, passant fins i tot per la vivència d’una pobresa que el va fer mendicar. Sant Alonso creu en aquesta força, en aquesta capacitat que li ve del Senyor i ho viu com a benaventurança evangèlica.

Un principi de la «santedat» de sant Alonso el descobrim quan diu: «Us promet que mai més en la meva vida faré la meva voluntat. Feis de mi el que vulgueu». Ho va viure amb una humilitat que va transformar en acolliment, en bondat, en bon tracte. En cadascú que entrava per la porta hi veia Jesucrist, i en ell la gent hi veia un àngel, sempre atent, caritatiu, obedient, prudent, pobre, una benaventurança vivent.

Un altre principi de la  «santedat» de sant Alonso és sobretot la pregària, que és d’allà  on beu la disponibilitat en el servei, tal com ell mateix ho deia: «Ya voy, Señor» (Ja venc, Senyor!). Aquesta disponibilitat va ser el seu testimoni que, com ja he dit, prové de la seva amistat amb Jesús i de la seva humilitat, que el porta a descobrir i fer sempre la seva voluntat. També ho hem escoltat de sant Pau a la 1ª lectura quan ens ha dit “pregau en tota ocasió. Que l’Esperit guiï la vostra oració i les vostres súpliques… perquè Déu posi als nostres llavis un llenguatge valent i clar per anunciar l’Evangeli, i en parli amb valentia”.

En la persona de sant Alonso, el resultat no podia ser altre que la seva vida viscuda amb l’esperit de les benaventurances. Aquest és l’estil de l’Evangeli, aquest és l’estil de Jesús que sant Alonso va saber encarnar en la seva vida. El camí de la santedat és, al mateix temps, un camí de llibertat, la resposta a una proposta carregada d’ardor vocacional, on qualsevol persona que vol fer de la seva vida un gest de generositat total, pot arribar-hi. .

La recerca de la «santedat» té lloc en el terreny divers de l’experiència quotidiana on l’esforç ha d’adreçar-se a «refundar» un món més humà, més solidari, més just i més feliç. L’experiència d’avançar cap a la santedat passa per aquest esforç de transformació personal i social, perquè sigui una realitat la benaventurança de la pobresa evangèlica en totes les seves manifestacions: la senzillesa, la humilitat, la misericòrdia, la justícia, la netedat de cor, el treball per la pau, la capacitat d’assumir les dificultats, fins i tot la persecució, l’insult, la calúmnia… Alegrau-vos i feis festa, que la recompensa la teniu en el cel. Això, ha de ser realment important quan Jesús accepta el risc d’entregar la seva vida i proclamar amb tanta força «Feliços!» (Mt 5,1-12).

Aquesta novetat l’ha realitzada sant Alonso Rodríguez, fent de la seva vida un Evangeli viu, una transparència del mateix Jesús. Com ja he dit abans, la gent veia en ell un àngel i ell en la gent veia a Jesucrist. Donem-ne gràcies a Déu!

+ Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca