Homilia del bisbe de Mallorca, Mons. Sebastia Taltavull Anglada en la Festa de l’Estendard 2022.

Catedral de Mallorca, 31 de desembre de 2022

 

1 Jn 2,18-21. Us he escrit sabent que coneixeu la veritat. La mentida no ve mai de la veritat.

Salm 95. El Senyor judicarà el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat.

Jn 1,1-18. La gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

 

Un any més, ahir vespre, a la basílica de Sant Miquel, amb l’Ajuntament de la ciutat, representant tot el poble i davant la Mare de Déu de la Salut, donàvem gràcies a Déu per la proclamació de l’Evangeli a la nostra illa, malgrat els embats de la historia i els intents de la seva supressió. L’Evangeli no entra a competir amb ningú, sinó que ofereix un estil propi de ser i de fer capaç de configurar-nos sempre en bé de la dignitat de la persona, tant a nivell de pensament com d’activitat humana. Al llarg de la història, tot això s’ha duit a terme amb encerts i desencerts. Comptant amb aquesta realitat, tractam de recuperar-nos i ser feels als principis que han de regir la nostra convivència ciutadana, basats en l’amor solidari, la pau i la justícia.

 

L’any 1229 recupera la llibertat de religió per als cristians, fet que va unit a l’inici d’un nou ressorgiment cultural que donarà identitat als habitants d’aquesta illa. És la recuperació d’una memòria que haurà de seguir guardant amb fidelitat. Com ja vaig dir en una altra ocasió, la Diada d’avui és la memòria viva d’aquest esdeveniment històric i amb les característiques pròpies d’un moment molt diferent del nostre, i que ha esdevingut –com ja hem dit tantes vegades– signe identitari d’unitat per a fer de la mallorquinitat un símbol de cohesió social, de treball en favor dels drets de les persones, de defensa d’allò que constitueix el nostre tarannà més específic, els bons costums, les tradicions, la llengua, el patrimoni cultural ple de la bellesa de les arts i vehicle del fet religiós, tant present des dels primers segles, herència a la qual no sols no podem renunciar, sinó que hem d’afavorir, potenciar i donar-li sentit.

 

Aquestes conviccions formen part de la veritat del nostre existir com a poble i només la mentida és capaç de falsejar el seu contingut i destruir la seva perenne bellesa i missatge. En a recerca d’aquesta veritat, hem escoltat a l’evangelista sant Joan que ens ho ha dit així: «Us he escrit sabent que coneixeu la veritat. La mentida no ve mai de la veritat» i a l’Evangeli del mateix autor unes paraules encara més contundents: «La gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». Aquest és el nucli de la fe que professam i, per encàrrec de Jesús, volem transmetre com a tradició viva i amb la llibertat religiosa també reconeguda en els Drets Humans.

 

Si aquesta festa de l’Estendard la celebram a la Seu, l’Església Mare de les esglésies de Mallorca, és perquè hi ha un fet global que ens uneix a una tradició de segles, des de que en els seus inicis, va tornar l’Evangeli a la nostra illa, durant un temps obligat a viure en la clandestinitat. Ho celebram a la Seu, on la Paraula de Déu ha ressonat com mai per dir-nos que aquesta Paraula s’ha fet persona en Jesús, un Jesús que ha marcat definitivament la història, fent-ne una de sola amb la nostra, un Jesús que, junt amb la seva família, ha tastat l’amargor del rebuig social que comporta prou vegades la immigració, amb totes les dificultats de inseguretat, desplaçament, integració cultural, oblit d’allò que més s’aprecia. En aquests moments és el desplaçament dels refugiats d’Ucraïna i d’altres països en guerra que mostren fins quin punt la violència està infectant persones i institucions i provocant una desfeta humana i social sense precedents. Em va afectar molt fa unes setmanes a Lluc veure plorar mares i infants ucraïnesos que ens demanaven ajuda en el moment en el qual se’ls treia de la nostra illa per anar a altres indrets, degut als preus tan alts dels habitatges i sofrint de nou el desarrelament després de mesos d’integració. Com també les llàgrimes del papa Francesc davant el monument de la Inmaculada a la plaça d’Espanya a Roma en el moment en què es dirigia a la Mare de Déu pregant per la situació d’Ucraïna. Afegim-hi el drama creixent de la violència de gènere i el progressiu augment dels suïcidis, expressió d’una societat que té necessitat d’ajuda urgent i regeneració de sentit.

Per això, el fragment de l’inici de l’Evangeli de Joan que hem proclamat ha dit que «era present en el món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a ca seva, i els seus no l’han acollit». Però, també, diu que «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu». Aquest és el regal d’un Déu que s’ha fet proper i ha reconegut la dignitat humana fent-se humà com nosaltres, que ha plantat entre nosaltres la seva casa, vivint la nostra mateixa vida, en tot igual llevat del pecat, posant-se al costat dels més febles i patint en carn pròpia la violència, feta de rebuig, persecució i mort al llarg de la seva vida. És el misteri de l’Encarnació, que també ens demana a nosaltres que el facem realitat en la nostra vida de seguidors seus i no en perdem mai la veritat d’aquesta memòria.

 

Els cristins tenim clar el testament de Jesús, quan en el darrer sopar amb els seus amics, els deixebles i instituint l’Eucaristia, els diu: «Feis això en memòria meva». Per això, des d’aquell moment, hem volgut ser fidels a aquesta voluntat de Jesús transmesa als seus seguidors, fent viva i actual la seva memòria que és la qui actualitza la perenne presència real entre nosaltres. L’Església, des dels seus inicis, ha mantingut viva aquesta memòria que li dona cohesió i que -oferint-la per a ser compartida- la posa en relació i diàleg amb la societat en la qual hi està immersa. D’aquí, l’esforç constant de l’evangelització, és a dir, de donar a conèixer Jesús i l’Evangeli. La veritat que proclamam va més enllà dels paràmetres de la història personal i col·lectiva, transcendeix la persona i la mateixa societat de la qual en forma part.

 

Hem de creure, idò, que en la constitució essencial de la persona humana s’albiren trets de transcendència. S’ha dit que «la memòria és clau en la construcció de la identitat personal i col·lectiva. La memòria és el sediment espiritual que queda en el temps… Un poble sense memòria és un poble sense identitat, és un poble incapaç de reconèixer-se. Sense memòria un no sap d’on ve, ni quines són les seves arrels, ni quina raó de ser tenen les seves tradicions i els seus costums» (F. Torralba).

 

De la mateixa manera que ho deim del nostre poble, també hem de dir que una Església sense memòria és un col·lectiu sense identitat. Per això, els seguidors de Jesús hem vetlat sempre per a mantenir-la i ser feels a la seva tradició viva, no fossilitzada, sinó encarnada, actualitzada i viscuda en el temps. També hem de dir que «la història transmet una riquesa espiritual. No és tan sols una cadena d’esdeveniments objectius, de guerres, de rebel·lions, de pactes i transformacions socials, sinó que transmet una memòria, una memòria ètica, estètica, cúltica, religiosa, que es vehicula generacionalment, de pares a fills i essencialment a través de la paraula humana, de la paraula oral» (íbid.)

 

Pensem per uns moments el repte que significa avui per a nosaltres el fet que els transmissors de la memòria rompin la seva cadena de transmissió, bé perquè han renunciat a la seva identitat o voluntàriament s’han deslligat d’ella. Això ho estam vivint quan som testimonis de moltes renúncies d’identitat tant a nivell religiós com secular. Queda clar que el desarrelament de la tradició deixa el subjecte orfe d’instruments, perquè ha romput amb un món de símbols, de valors, de referents ètics, socials i estètics. «Aquesta ruptura deixa el subjecte nu, completament despullat i desprotegit davant les seves experiències del futur» (íbid.) Jo encara hi afegiria el desconcert del present quan domina la cultura de la disgregació.

 

Avui, la litúrgia d’aquest darrer dia d’any, ens presenta encara uns elements que solidifiquen i envigoreixen les nostres arrels quan el Pròleg de l’evangeli de sant Joan ens parla d’un principi on «ja existia el qui és la Paraula, que la Paraula era Déu i que per ell tot ha vingut a l’existència. Aquesta Paraula eterna és Jesús i s’ha fet història, s’ha fet tradició viva transmesa i contada de boca en boca al llarg del temps. És la llum que resplendeix en la fosca, i la fosca no ha pogut ofegar-la… Hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Per això, la gracia i la veritat ens han vingut per Jesucrist… ». Aquesta és la veritat que els creients acollim en el nostre cor i en feim tradició viva, memòria configuradora de la nostra vida i del caminar del temps deixant petjades inconfusibles.

 

Tanmateix, el que avui es constata és que, degut a la cultura de la disgregació, el subjecte «ja no és capaç de pensar la seva vida a partir de la tradició, però tampoc no és capaç de construir la seva identitat al marge d’aquesta memòria. Vet aquí la cruïlla en què es troba l’home contemporani a Occident. És un orfe desmemoriat. Un infant que ha marxat de la casa paterna, del món simbòlic que representa la tradició i s’ha quedat sense pare, sense mare i sense memòria. És la ruptura i la fragmentació de la memòria». (íbid.). En conseqüència, avui som convidats a recuperar constantment el sentit identitari de la nostra memòria com a poble i com a Església, en un esforç de col·laboració mútua, ja que es tracta de servir plegats el bé comú.

 

Vull fer referència a unes paraules del papa Francesc que ens col·loquen en una línia de revisió i d’autocrítica, a fi de posar tota la nostra persona al servei d’una causa tant noble com és l’edificació del nostre poble i l’aportació valuosa de la veritat que prové de Jesús i l’Evangeli: «La bona política –diu el papa Francesc- uneix a l’amor l’esperança, la confiança en les reserves de bé que hi ha en el cor del poble, malgrat tot. Per això, l’autèntica vida política, fundada en el dret i en el diàleg lleial entre els protagonistes, es renova amb la convicció que cada home, cada dona i cada generació enclouen en ells mateixos una promesa que pot alliberar noves energies relacionals, intel·lectuals, culturals i espirituals» (Fratelli tutti, 196).

 

Per això, a punt de començar l’any 2023 i pensant en la necessitat de transmetre allò que volem que perduri, facem tot el possible perquè aquest any nou, que conté la data del 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, ens sigui estímul per a fer-ho realitat. Fem-ho des d’una conversió personal i institucional. Tots estam en a mateixa aventura. Posem-hi tot l’esforç compartit després d’una pandèmia que ens ha fet replantejar moltes coses. Ja que avui feim memòria d’un esdeveniment que va marcar la vida del nostre poble, «no podem permetre -diu el papa Francesc- que les actuals i noves generacions perdin la memòria dels fets esdevinguts, aquesta memòria que és garant i estímul per a construir un futur més just i fratern» (Fratelli tutti, 248). Diu clarament el Papa: «no em referesc sols a la memòria dels horrors, sinó també al record dels qui, enmig d’un context enverinat i corrupte, van ser capaços de recuperar la dignitat i amb petits o grans gestos optarem per la solidaritat, el perdó, la fraternitat. És molt sa fer memòria del bé» (Fratelli tutti, 249). Aquest és la projecció en positiu que hem de donar a la memòria que ens fa mirar el present i el futur amb esperança.

 

Demà, primer dia de l’any, l’Església celebra la Jornada Mundial de la Pau, enguany amb el lema «Tracem plegats camins de pau». El papa Francesc, en el seu missatge, ens proposa aquests camins que han de servir de pauta d’actuació cristiana i que volem compartir amb tota persona de bona voluntat. Per això diu que «encara que els esdeveniments de la nostra existència semblin tràgics i ens sentim empesos al túnel fosc de la injustícia i el sofriment, estam cridats a mantenir el cor obert a l’esperança, confiant en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, guia el nostre camí… Estam cridats a enfrontar els reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió».

 

Portem-ho tot a la reflexió, a la pregària confiada, a l’acció de gràcies i a una acció solidària, perquè la tasca que se’ns encomana a cadascú i a les respectives institucions i des de les pròpies responsabilitats, ens ajudin a créixer com a poble, ens doni el gust de viure-hi i el goig de la transmissió d’una memòria viva que ens mantengui units i sigui vehicle de felicitat, progrés, fraternitat i pau. Que així sia!

Sants del dia

08/02/2023Sant Jeroni Emilià, santa Josefina Bakhita, sant Esteve abat.

Campanyes