Sir 24,14-16.24-31. Jo som la mare del bell amor, del respecte, del coneixement i de la santa esperança.

Jn 2,1-11. Maria diu als qui servien: Feis tot el que ell us digui.

En ple temps d’Advent, temps d’esperança per l’arribada de Jesús, el Messies, temps en el qual Maria ens acompanya, venim a venerar la nostra Mare, baix el títol de Mare de Déu de l’Esperança i de la Pau, en el centenari de la Confraria que porta el seu nom i que és font i guia del seu caminar. Un temps, el de l’Advent, que ve a reforçar el nostre pelegrinatge cristià i ens fa posar els ulls en Jesús per a descobrir-lo en el centre de la nostra vida i, en aquests dies, en el nostre Nadal.

Ja l’altre dia, enmig d’un dels jardins de la nostra ciutat, inauguràvem com a preludi d’aquesta festa, un senzill monument a l’esperança, simbolitzat amb unes mans que s’aixequen cap al cel amb l’expressió d’una espera que vol aconseguir allò que pot omplir tota una vida, ara i per sempre. Així, l’Església defineix l’esperança: “Aquella virtut per la qual desitjam el Regne del cel i la vida eterna com la nostra felicitat, bo i posant la confiança amb les promeses de Crist i recolzant, no en les nostres forces, sinó en l’auxili de la gràcia de l’Esperit Sant” (CEC 1817).

Aquest títol de l’Esperança que atorgam a Maria, la Mare de Jesús, avui una vegada més el feim ben nostre, més quan li afegim el de la Pau. Esperança i Pau. És allò que més necessitam. Per això, l’Església, proposant-nos viure tot l’any que ve el Jubileu linha posat el lema “Pelegrins de l’Esperança” i, quan estam a punt de celebrar el primer dia de l’any la Jornada de la Pau, el papa Francesc ha titulat el seu missatge “Perdonau les nostres culpes, concediu-nos la vostra Pau”, escoltant el crit de la humanitat que la reclama amb força.

 Avui, coronant aquesta venerada imatge de la Mare de Déu de l’Esperança, ens fixam amb ella i la reconeixem com aquella que ens condueix a Jesús, com quan ho va fer i hem escoltat de l’Evangeli a les noces de Canà. El seu cor de dona capta la necessitat d’aquells nuvis preocupats perquè se’ls havia acabat el vi de la festa. Ella fa que arribi un vi millor, com si les coses d’abans ja hagin passat i ara comença una nova època, on tot és nou, bo, saludable i ens fa feliços… Tot i que Jesús diu que encara no li ha arribar l’hora d’actuar, ella l’accelera i fa que allò, que era un gran problema, ara es convertesqui en una gran alegria per a tothom. Així és bo que contemplem ara a Maria com la qui ens mira i coneix les nostres situacions, les de tots i les de cadascú, tal vegada preocupants i angoixoses, i ens posa al costat nostre i ens assenyala un camí de confiança i d’esperança, i provocant un gran gest de caritat. Però hi ha la seva paraula, que és la que hem d’escoltar amb un cor obert i generós. És com quan també, assenyalant a Jesús, ens diu: “Feis tot allò que Ell us digui”. En això estam, com qui ens assenyala el rumb de cada dia, la direcció de la nostra vida.

Això avui ens ho diu a tots, començant per tots i cadascú els membres de la Confraria, qui amb tanta il·lusió i dedicació estau vivint aquest Centenari. Heu de ser dignes complidors d’aquesta paraula de Mare que Maria, la Mare de l’Esperança i de la Pau avui us dirigeix. Una Confraria és una comunitat d’homes i dones, de germans i germanes que volen ser bons cristians, duent a terme aquells objectius de formació, espiritualitat i caritat que tot Confrare ha de dur a terme per a mantenir-se fidel, aprofundint en la Paraula de Déu en grups d’estudi i pregària, celebrant amb goig la fe mitjançant els sagraments, sobretot l’Eucaristia, i exercint la caritat, mitjançant un voluntariat d’acció social en bé dels més pobres, que en aquests moments són més i més degut a les noves pobreses, sobretot les que provenen de la migració, de la falta d’habitatge i de la violència en les seves múltiples manifestacions que cada dia veim i patim. Per això, pens que el títol afegit a l’Esperança que és el de Mare de Déu de la Pau és un clam de la Mare que ens vol ben avinguts, ajudant-nos els uns als altres i sent artesans de la Pau en les nostres relacions humanes, tant properes com llunyanes.

La primera lectura de la Paraula de Déu que hem proclamat fa una preciosa descripció que hem d’escoltar referida a Maria, no sols quan es defineix ella mateixa, sinó quan es dirigeix a nosaltres i ens diu: “En mi trobareu la gràcia de tot camí i de tota veritat; en mi trobareu tota esperança de vida  de virtut. Veniu tots els qui us deliu per mi i saciau-vos dels meus fruits: recordar-se de mi és més dolç que la mel, i posseir-me és millor que la bresca”.

Fa 100 anys que venerau aquesta imatge, han passat generacions davant d’ella i han pogut trobar en ella el consol de l’esperança i la crida a construir, des de la pau interior, aquella pau que la nostra societat necessita amb urgència. Per això, també a la lectura hem escoltat com si ella ens digués: “El meu record s’estén de generació en generació… Els qui fan cas de mi no decauen mai, i els qui em posen en obra no es mustien. Els qui m’ha fet conèixer tenen vida eterna”. Fixem-nos hi bé, és la crida a anunciar a Crist, a viure i a donar a conèixer l’Evangeli, a ser portadors d’esperança i de pau. És la millor corona que li podem posar avui a la Mare de Déu, que és lo que Jesús vol i ella espera de nosaltres.

Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca