Ap 21,1-5a.6b-7. La mort no existirà mai més. Jo faré que tot sigui nou!
Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8. De profundis clamavi ad te, Domine.

1Jo 3,1-2. Veurem Déu tal com és

Jn 12,23-28. El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit

«Vita mutatur, non tollitur». Ho proclamarem d’aquí a uns moments en el pregària del Prefaci de difunts. Una convicció de fe: «La vida no es destrueix, tan sols es transforma». I ho professam en aquesta celebració d’avui, plena de contingut bíblic, plena d’art, plena de llum, plena de poesia, plena de musica, i plena d’esperança en la vida que ens ha regalat per amor el Déu Creador, una vida que no s’acabarà mai, eterna, i que ja ara uneix el cel i la terra. «Alimentat amb la riquesa del misteri celebrat en els signes humils de la nostra història, el creient viu la seva existència en una tensió compromesa i gojosa, entre el do de Déu ja rebut i la promesa encara no realitzada del tot. L’alegria del cel guaita en la litúrgia a la terra i les esperances i les llàgrimes de la vicissitud humana entren en el cor de Déu»  (Bruno Forte, Introducción a los sacramentos, Paulinas, Madrid 1996, p.31).

Perquè ho deim així? Què és aquesta litúrgia que fa de pont entre el do de la fe ja rebut i la promesa encara no realitzada del tot? On és el fonament de la nostra fe? El fonament és Jesucrist, ell que ha passat pel glop amarg de la mort i l’ha superat amb la resurrecció. En ell s’ha donat i es dona en nosaltres, el primer, la transformació que -des dels ritmes de la natura- és un fet indiscutible: Ens ha dit ell mateix, ho hem escoltat a l’Evangeli: «Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit». Aquí hi ha una metamorfosi, una transformació, un canvi que progressa des de la mort i va cap a la vida. Com succeeix en procés natural de metamorfosi en el diàleg fecund entre l’oruga, la crisàlida i la papallona, o -com hem vist amb freqüència enmig del camp- el refloriment espectacular de la vegetació sobre un cos que ha estat enterrat a la terra.

Aquesta visió aporta molta llum a la vida present i a la manera com la vivim: venim de la fosca i caminam cap a la llum, venim del no-res i caminam cap a la vida. Una visió que marca la nostra manera de viure, de pensar, de crear, de fer… Una visió que no s’enfanga en el pessimisme i en la desesperació, sinó en l’esperança i el desig de plenitud, de realització plena. Contemplant Jesús, que és el centre i la raó d’aquesta celebració i de tota celebració cristiana, però sobretot en aquesta perquè és l’Eucaristia en la qual s’hi fa present d’una manera real, podem projectar des d’ell tota l’orientació de la nostra vida.

Aquesta orientació, aquesta projecció del present cap el futur, ens l’ha donada el llibre de l’Apocalipsi en el fragment que hem llegit a la primera lectura. És la visió d’un cel nou i una terra nova. Lo d’abans ha quedat transformat, ara, venint de Déu, apareix una ciutat nova, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs. És l’expressió d’una nova presència de Déu -que avui s’expressa de manera tan meravellosa a través del conjunt humà i lumínic que ens envolta- que es defineix per l’encarnació i la proximitat, per a ser un Déu que és amb el poble, enmig d’ell i participant d’ell. Aquest és Jesús, i aquesta és la manera d’estar entre nosaltres, l’Emmanuel, com l’anomena la Bíblia. I, quina és la transformació que opera entre nosaltres? Mirau, no ens estalvia les llàgrimes, però les eixuga, i diu clarament que no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han canviat. S’ha donat una transformació radical. Ens conforta poder escoltar de Déu mateix avui: «Jo seré el seu Déu i ells seran fills meus».

La Paraula de Déu, el gran referent de la nostra celebració, d’aquesta Missa de Difunts i al qual hem d’acudir: és sant Joan el qui ens diu des d’aquesta convicció de filiació i que és el fonament de la dignitat de la persona humana i els seus drets. Ell parla també de transformació, de metamorfosi radical, d’allò que ja som i d’allò que serem.  Fixem-nos-hi: «Mirau quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som… Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem… Quan es manifestarà , serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és». Aquest és el terme del nostre desig, de la nostra capacitat de contacte amb Déu, de relació amb ell. La transformació demana un procés, demana un temps pel qual anam passant i ens anam reconstruint, fent-nos més a semblança d’ell, perquè imatge ja en som. En aquest procés, aquesta transformació només por  venir imperada per l’amor perquè pugui arribar a la seva perfecció en allò que Déu vol que siguem. «La resurrecció de Jesús no és cosa del passat; comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort a tot arreu tornen a aparèixer brots de resurrecció… Hi deu haver moltes coses negres, però el bé sempre tendeix a brotar i difondre’s. Cada dia en el món reneix a bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la història» (Francesc, EG 276).

Missa de Difunts, Demasiado tarde. El nostre temps és el temps de l’assaig de la transformació, l’inici de la metamorfosi que s’ha d’operar en la nostra vida des de la nostra manera peculiar d’estimar, com Jesús, des del seu manament de l’amor: «Estimau-vos tal com jo us he estimat», i ho diu així sant Pau: «L’amor no passarà mai!».

Aquest Demasiado tarde l’he volgut llegir des d’un text de sant Agustí, bisbe d’Hipona, del nord d’Àfrica, del segle III, i que explica el seu moment de metamorfosi, de conversió, de transformació projectada al futur, però iniciada ja aquí, entre allò que ja un és i el que arribarà a ser. La clau és i serà sempre l’amor.

«Vaig tardar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig tardar a estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us cercava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses tan boniques que vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhel per vós; us he gustat i tenc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau».

Per això, combregar, resar és això: començar a tastar allò que un dia serem i viurem per sempre. Per això hem vingut aquí: perquè la visió que ens dona la Paraula de Déu ens netegi els ulls i ens doni una nova manera de veure i de viure, però jo hi he de posar la mirada d’amor de Déu. I l’aliment de l’Eucaristia, que és Jesús mateix, Ressuscitat, que se’ns dona, sigui també avui el nostre aliment quan anem a combregar. Em conforta pensar que «la mort no és una llum que desapareix, sinó una llàntia que s’apaga quan apareix la claror del nou dia». Aquest nou dia, aquest per sempre, sigui el que ja començam a viure i, en esperança, és el que desitjam viure tots un dia amb Déu que és Llum i Amor, un amor que esdevindrà l’element transformador, la vertadera metamorfosi ja d’ara i per sempre. Un amor que no passarà mai.