Així de poètica és la promesa que hi ha en el primer salm de la Bíblia. Però també així de necessari és el nostre arrelament a prop de l’aigua que pot assaciar la set de felicitat, de coherència, de vida plena. És cert, som com arbres: variats, frondosos, baixos o alts, fecunds o aparentment estèrils. D’on xuclen vida les arrels, la part íntima de la nostra persona que no apareix ni és visible als ulls, però que és la part més essencial?

La Bíblia descriu la felicitat del qui estima i escolta Déu: «serà com un arbre que arrela vora l’aigua: dona fruit quan n’és el temps i mai no es marceix el seu fullatge; duu a bon terme tot el que emprèn» (salm 1,3).

Ho havien dit els profetes de l’AT: «Feliç l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la seva confiança. Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu fullatge es manté verd; no passarà ànsia en anys de secada, no deixa de donar fruit» (Jeremies 17,7-8).

Ho diu també Jesús: «Pels seus fruits els coneixereu […], tot arbre bo dona fruits bons» (Mateu 7,16-17), i «El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dins ell en una font d’on brollarà vida eterna» (Joan 4,14).

D’on hem de xuclar aquesta vida que Jesús promet si no és de la Paraula que Déu Pare ha comunicat? No cal rompre’s el cap pensant com hem de fer-ho. Déu ens ho ha posat fàcil fent-se esdeveniment històric en la persona de Jesús de Natzaret; d’aquesta manera s’ha donat a entendre no sols amb les paraules sinó amb el llenguatge dels fets, tots ells portadors de bona notícia. Amb Ell s’hi pot parlar! I tant! I direu, com? Des del baptisme hi ha en nosaltres un do invisible als ulls: és l’Esperit Sant, de qui Jesús diu que «el Pare l’enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre» (Joan 14,26). Volem entendre, necessitam entendre.

Potser Déu, com en temps del profeta Amós, ens diu: «Vénen dies que enviaré fam al país: no fam de pa ni set d’aigua, sinó fam d’escoltar la meva Paraula» (Amós 8,11). Hem de reconèixer, tanmateix, que les fams i sets que es pateixen tenen el seu origen en l’aridesa d’un cor que s’ha assecat per haver tallat les arrels, restant impedit l’accés a la font. Frissam massa. Cal decidir-nos per un ritme més tranquil, el que recupera el silenci com a valor i la voluntat d’escoltar com a actitud per al diàleg.

És impressionant l’afirmació del profeta Jeremies quan, enmig d’una profunda crisi personal, és capaç de dir: «Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor. Jo port el teu nom, Senyor, Déu de l’univers» (Jeremies, 15,16). Aquí hi ha un gest de confiança, un cor que confia. És un cor de pobre en el sentit evangèlic de la paraula, que confia perquè està necessitat de tot, i encara més d’allò que és essencial. Tot el contrari d’un ric que només es fia d’ell mateix i desconfia de tothom. Es tracta de la desgràcia i de la felicitat; l’una i l’altra depenen de la confiança posada només en un mateix o en Déu. Aquesta és l’alternativa i la invitació a respondre, ja que se’ns demana que posem la Paraula de Déu en el centre de la nostra vida i en facem font de confiança i de felicitat.