Jesús, pont entre Déu i la humanitat, i el toc d’atenció que ens fa la Sibil·la

Si hi ha un esdeveniment que ha canviat el curs de la historia, l’ha orientada definitivament i s’ha fet nova i bona notícia, ha estat que «la Paraula es va fer home i va plantar entre nosaltres el seu tabernacle». Això vol dir que Déu ha volgut fer-se historia en el nostre temps i lloc, i ha assumit humilment la nostra humanitat, en encarnar-se en el seu Fill Jesús, nascut a Betlem de la Verge Maria. Una única historia, cridats a viure-la fent camí junts. Podem dir ara com sant Joan en pròleg del seu evangeli: «Déu, ningú no l’ha vist mai; Deu, Fill únic, que està en el si del Pare, es qui l’ha revelat». Enmig de tants murs, divisions i desencontres, la gran notícia del Nadal és que ja hi ha comunicació visible, diàleg i tracte d’amistat entre Déu i la humanitat, Jesús és el pont que ho fa possible. Per això –com diu el papa Francesc– «L’alegria de l’Evangeli ompl el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell, són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria» (EG 1). 

S’ha desvetllat així el misteri més gran: Déu ens estima i ens salva. Un «misteri» tan gran i tan senzill a la vegada que el representam en el betlem que hi ha a cada casa i a tants altres llocs. Un signe bo d’entendre perquè és la posada en escena d’una família que s’estima, Maria, Josep i Jesús, la família de Natzaret. Ara, el que semblava impossible s’ha fet realitat de la manera mes inaudita. No som nosaltres els qui hem cercat Déu, ha estat Ell que ens ha cercat i ha trobat la manera de fer-se trobadís i establir amb nosaltres un diàleg perenne.

Aquest «misteri» que nosaltres estam admirant bocabadats i plens d’alegria com els pastors a Betlem, ens mostra la manera inaudita com Déu s’ha fet present en la nostra vida i en la nostra història. Per això Nadal –la celebració del naixement de Jesús– és un misteri de salvació que hem de contemplar amb agraïment des de la nostra fe. Un naixement que és anunciat, celebrat i viscut de moltes maneres i de les quals la tradició cristiana se n’ha fa ressò al llarg dels segles.  

Què ens ha aportat el naixement d’aquest infant? En primer lloc, la certesa de que Déu ens estima i estima el seu poble. En segon lloc, una renovació personal interior en la manera en què deixam que entri dins la nostra vida fins el punt de comptar sempre amb ell. En tercer lloc, una transformació familiar i social, en quant és possible assumir les virtuts que rodegen aquest misteri d’amor a la humanitat i a cada ésser humà en particular, com són la tendresa, la confiança, la senzillesa, la proximitat, l’estimació, la pau, l’alegria.

Per tot això, hem de dir que Nadal porta un missatge de conversió, és a dir, de redreçar la nostra vida segons Déu, amb actitud decidida per vèncer el mal, sigui quin sigui i vengui d’on vengui, i adherir-nos al bé que Ell ha vingut a anunciar sobre la seva persona. Ja ens ho ha advertit el cant de la Sibil·la, tant profundament arrelat i valorat en tots els ambients de la nostra Diòcesi i que, per a molts ja s’ha convertit en un símbol necessari per a les festes de Nadal. Aquest «patrimoni immaterial de la humanitat reconegut per la Unesco» l’any 2010,  i ja abans –l’any 2004– declarat pel Consell Insular de Mallorca «bé d’interès cultural (BIC)”, tot això ¿què té d’especial perquè se li doni tanta importància? ¿Només un valor cultural de llarga tradició històrica, que aquests dies fa omplir pàgines dels mitjans de comunicació? El cant de la Sibil·la posat dins la celebració de la Missa del Gall, com altres textos que es proclamen, ens remet a la importància del naixement de Jesús i des d’ell ens projecta cap al Judici final, on quedarà dirimit si hem estat fidels a aquest Messies que neix en el cor de la humanitat i ens ha duït un missatge de salvació. Fixem-nos com comença: «Lo jorn del judici parrà (apareixerà) qui haurà fet servici». És més que un text literari, molt més que un punt d’atracció o interès cultural. És un interpel·lació a la consciència sobre la coherència sobre la fe cristiana i el comportament que els cristians, els seguidors de Jesús, hem de tenir.

El Judici que canta aquesta profetessa Sibil·la enmig d’un escenari litúrgic d’ambientació medieval ple d’imatges de terror, on la por del Judici de Déu s’imposa per damunt de tot, té el ressò de la paràbola sobre el Judici final que pronuncia Jesús i que és exposada en el capítol 25 de l’Evangeli de sant Mateu. Diu el cant de la Sibil·la: «Jesucrist, Rei Universal, home Déu i ver Deu eternal, del cel vendrà per a jutjar i a cada un lo just darà». Vet aquí l’anunci de la nova presència de Déu en la persona de Jesús, que durà la salvació.

Mai no podia quedar tant clara la relació entre aquest Jesús infant que neix pobre en un recó oblidat del món i la seva missió, la del Jesús adult que és constituït Senyor universal, de donar-nos la felicitat d’una vida viscuda per sempre. Per això, avui hem de contemplar el Jesús total, en la humilitat del seu naixement, encercat per la pobresa que li dóna la seva experiència de migrant, pel rebuig de no haver estat acollit en cap casa, per la incomoditat de néixer en una cova refugi d’animals, a la intempèrie dels sense sostre i només ser reconegut pels més pobres.

Jesús s’identifica amb aquestes situacions extremes, com avui les viuen tants homes i dones, infants i ancians en els camps de refugiats del Líban, o en els indrets de més persecució a Centreafricà, a Egipte, a l’Irak, i a la mateixa Palestina on els cristians han quedat reduïts a un ínfim tant per cent. A Betlem, concretament, han emigrat més de 250.000 cristians, patint una reducció d’un 20% que eren abans a un 2% en l’actualitat. I nosaltres, ¿hem desplaçat Jesús de la nostra vida? ¿Feim fàcil el seu naixement dins les nostres famílies i ambients on ens movem?

Quan la Sibil·la –referint-se al Judici final– canta «als bons dirà: fills meus veniu, benaventurats posseïu el regne que us tenc aparellat des que el món va ser creat» estam davant les mateixes paraules de l’Evangeli quan Jesús diu: «Veniu, beneïts del meu Pare i possessiu el regne que havia preparat des de la creació del món» (Mt 25, 34). I ara vénen als arguments del «judici»: «perquè tenia fam i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m» (Mt 25, 35-36).

Potser el to apocalíptic que pren el cant de la Sibil·la s’accentua més quan es dirigeix als qui s’han comportat malament i diu: «Als mals dirà molt agrament: anau maleïts en el turment, anau, anau al foc etern, a vostro’n príncep de lo infern». També estam davant les paraules de Jesús a la paràbola del Judici final i amb tot el to tenebrós de possibilitat de condemnació que té: «Apartau-vos de mi, maleïts: anau al foc etern, preparat per als seus àngels i el diable» (Mt 25, 41). I, per què això? «perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set i no em donàreu beure; era foraster i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em va visitar» (Mt 25,42-43). I afegirà Jesús: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mí m’ho fèieu» (v.40). I, «Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mí» (v.45). Aquest és el veredicte final del judici i –no hi ha dubte– que ens és un avís avui a tots nosaltres que demana una vida cristiana més autèntica, abocada a fer el bé als altres, amb preferència als més pobres i exclosos.

En aquests dies de les festes, quan les expressions de felicitació, els gestos i les paraules que ponunciam, mostren una sensibilitat especial per tot allò que és bondat, senzillesa, humilitat, tendresa i estimació, la celebració del naixement de Jesús ens convida a fer-ho realitat. Però, serà bo no quedar reduïts només a unes dates de final i de principi d’any o entusiasmar-nos pel cant de la Sibil·la pel seu atractiu de tradició cultural (com a patrimoni immaterial de la humanitat o bé d’interès cultural per a la nostra comunitat illenca), que està molt bé que sigui així. Hem de voler anar a les arrels, i viure el Nadal cristià com aquell referent que fa de la nostra vida un Evangeli viu i del nostre testimoni una llum que il·lumina més que tot el que aquests dies hi ha encès a les nostres cases, comerços, esglésies, carrers, pobles i ciutats. És la llum de l’amor encesa en el cor de cadascú, és el triomf del bé sobre el mal que la Sibil·la canta al final demanant la intercessió de la Mare de Déu quan li diu: «Oh, humil Verge, Vós qui heu parit Jesús infant aquesta nit, vulgueu al vostre Fill pregar que dels inferns vulgui’ns guardar». Que així sia!