Les circumstàncies actuals reclamen per a molts batiats la necessitat d’iniciar-se de nou a la fe cristiana. En aquest temps pasqual i davant la veritat de l’encontre amb el Crist viu i present en els camins de la vida, podem plantejar-nos-ho seriosament. Camins d’anada i de tornada, de frustracions i d’eufòries, de desenganys i d’adhesions incondicionals. Camins, també, d’ignorància, d’indiferència i desesperança. Així ho viuen i ho manifesten, com també molts avui, els qui havien posat la seva confiança en Jesús: «Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel…». Aquesta i altres frases similars denoten una mena de reacció que envaeix les converses i posa al descobert la decepció envers Jesús o els seus seguidors.

Cal afegir a tot això el fenomen dels qui se’n van, d’aquells i aquelles que, per les circumstàncies que siguin, deixen de creure o desconnecten de l’Evangeli. Tanmateix és l’Evangeli que ens fa veure que el Ressuscitat està disposat a acompanyar aquest home i aquesta dona que estan de tornada i que han perdut el rumb de la seva vida. Qui ha de deixar-se acompanyar? Qui, en nom de Crist i de l’Església, vol acompanyar i ajudar a d’altres a iniciar de nou el trajecte de retorn i ajudar a tornar a començar? No és aquest el camí que hem de fer al costat dels joves, quan n’hi ha tants que cerquen i esperen silenciosament que algú els aculli i els dirigeixi la paraula?

Quan el Senyor es posa a caminar al costat dels dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir qui és ell i què ha succeït. És la raó per la qual moments després reconeixeran el canvi que el Senyor Ressuscitat ha operat en els seus cors: «¿No és veritat que els nostres cors s’abrusaven  dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» Torna la confiança i reneix l’entusiasme. La seva força d’atracció i la nostra resposta de fe faran que l’ardor del nostre cor ens converteixi en testimonis vius de la seva persona.