Normalment ho duim al terreny de la pregària i a la relació institucional. Molt ben fet. Què bé si ens sentim convidats a participar-hi, serà que el nostre cor s’ha obert a compartir una mateixa fe en Jesucrist i volem anar superant aquelles barreres religioses i humanes que encara són un obstacle per a la unitat i la comunió plena. La pràctica d’un “ecumenisme espiritual” ens apropa i fa possible que ens trobem i pelegrinem junts aquells cristians i cristianes que compartim un mateix camí amb Jesús i l’Evangeli. Hem de recordar sempre que som pelegrins.

Tanmateix, el diàleg sempre és un repte. No seriem coherents si aquest diàleg hi fos amb els qui son considerats de “fora” perquè viuen una altra confessió cristiana, i no hi fos amb els qui formam una mateixa Església. També les tensions i els prejudicis que hi ha entre nosaltres, els catòlics, han de ser superats i eliminats. De no ser així, perdríem tota la credibilitat. “L’ecumenisme –diu el papa Francesc– és una aportació a la unitat de la família humana” (EG 244). Per això, desborda els murs de les esglésies i s’estén fent al bé a tota persona.   

En tot això, ens hi va l’autenticitat de l’anunci i el reconeixement secular d’una feina que vol unir i no dispersar, enfortir ponts i no destruir-los. També diu Francesc que “cal confiar el cor al company de camí sense recels, sense desconfiances, i mirar abans que res el que cercam: la pau en el rostre de l’únic Déu”. Els obstacles els sabem i la forma d’eliminar-los també, sols queda actuar amb unes mateixes actituds perquè ja no hi hagi dins i fora, afavorint la comprensió mútua, saber escoltar per a poder dialogar, recrear les idees i enardir els cors, desfer prejudicis i recels personals, pregar i celebrar junts, estimar la veritat que se’ns ha revelat, que és Jesús, Ell que és camí, veritat i vida.

En una setmana farcida també de festes populars, com les de sant Antoni i sant Sebastià, fem que siguem un exemple en el bon tracte, el diàleg, l’alegria de compartir.