Mateu 21,1-11. Beneït el qui ve en nom del Senyor (benedicció dels rams)

Isaïes 50,4-7. El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.

Salm 21,8-9.17-18a-19-20.23-24. Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

Filipencs 2,6-11. Va prendre la condició d’esclau, havent-se fet semblant als homes.

Mateu 26,14-27,66. El centurió i els soldats deien: És veritat, aquest home era Fill de Déu.

Ens trobem a l’inici d’una setmana que comença amb aclamacions de triomf i culmina amb la més gran de les alegries mai no experimentades. Una setmana que ha de merèixer arribar a aquest punt culminant per la contemplació del misteri de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. El nostre encontre amb ell pot ser decisiu per a la nostra vida, si està ple d’una ferma voluntat de seguiment i d’acceptació del seu missatge, si el nostre amor vers ell i envers els altres és resposta generosa a la crida a identificar-se amb la causa del Regne que predica i l’oferiment de la nostra més sincera implicació.

Arriba el moment de seguir minut a minut els passos de Jesús. En aquest Diumenge de Rams amb què comença la Setmana Santa, l’acollim quan entra en els nostres pobles, com ho va fer a Jerusalem, però sobretot quan entra en el nostre cor. Sabem que Jesús ve en nom de Déu i que, tot i que l’acceptació de la seva voluntat li és un glop amarg, aconseguirà per a tot el gènere humà la més gran de les llibertats, la que assegura la victòria sobre el pecat i la mort. Però, perquè això sigui possible, perquè aquesta victòria sigui un fet, carregarà damunt seu el nostre pecat i assumirà la nostra mort per a transformar-ho tot en una alenada de resurrecció i de vida. Per a nosaltres, avui, proclamar: «Hosanna! Beneït el qui ve en nom del Senyor» ja és el reconeixement creient que Jesús és el Fill de Déu fet home, que, essent igual a nosaltres en tot llevat del pecat, és el qui ens ha projectat cap a Déu i ens ha guanyat una vida plena de sentit aquí i de felicitat per sempre.

Avui, una vegada hem aclamat el qui ve en nom del Senyor, Jesús, la nostra atenció es centra en la seva Passió, per fer-ne pregària silenciosa, contemplativa. ¿Quin misteri amaga i revela?  Sense cap mena de dubte, que es tracta d’un misteri d’amor, l’amor del Déu que s’ha enamorat del seu poble i vol dur-lo al terme més feliç per al qual l’ha escollit, li ha dirigit la paraula, l’ha santificat i s’ha encarnat enmig d’ell, formant-ne part.  Déu s’ha solidaritzat totalment amb la  humanitat, l’ha estimada i ho ha donat tot per ella en la persona del seu Fill. Aquesta és la gran noticia que el cristianisme comunica sempre a la humanitat, cridada a escoltar-la i a donar-hi resposta.

L’inaudit apropament de Déu que avui contemplam, i que seguirem contemplant aquests

Dies sants, ha arribat a tal punt que, per a nosaltres, Crist «s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (2ª lectura). Aquestes paraules de Pau resumeixen el misteri central de la nostra vida cristiana. No ens fixam en la creu sense la resurrecció, ni en la resurrecció sense la creu: ens trobam davant aquest misteri de mort i de vida que expressa el més gran realisme amb el qual ens hi enfrontam cada dia en la necessitat de lluitar contra el mal, la malaltia, el sofriment, la persecució, la indiferència. Tant és així que, en la llum que ens projecta el misteri pasqual de Crist, -la seva mort i resurrecció- hi trobem la claredat de la fe, la raó de l’esperança i l’ardor de la caritat.

Necessitem recuperar l’ànim per a comunicar amb el nostre testimoni aquestes virtuts que impulsen la nostra vida cristiana, i poder dir com Isaïes: «El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats» (1ª lectura). Ens fixam en Jesús, en la seva decisió d’entrar a la ciutat, en el seu inefable amor per nosaltres fins a entregar-se al Pare en l’acompliment de la seva voluntat. Ens fixam en Jesús, en la crueltat de la seva passió. Tot ell és una paraula de sosteniment, d’alè, perquè nosaltres facem el mateix en l’entrega per amor als altres. Fixem-nos com en els moments més difícils d’aquesta identificació amb Déu, el seu Pare i el nostre Pare, pot dir amb el profeta: «El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit». Ho hem escoltat. Fem-ho vida!

Ho hem escoltat en el llarg relat de la Passió. Aquesta lectura és per a tornar-hi al llarg d’aquests dies i tantes vegades com faci falta. Entrem a fons en el seu significat per a descobrir la transcendència que té per al nostre compromís cristià:

– La importància de l’Eucaristia per a les nostres comunitats a partir de la seva institució en el sopar pasqual i l’exigència personal i social del «Preneu i mengeu-ne; això és el meu cos» i del «Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per molts en remissió dels pecats». ¿A què ens compromet?

– La pregària en l’hort i la recomanació de Jesús: «¿Així no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L&#39esperit està decidit a tot, però l’home és feble». ¿Què espera de la nostra dedicació a la pregària?

– Les reaccions dels deixebles davant la traïció d’un d’ells fins arribar a dir: « no sé ni qui és ni el conec» i, per contrast, soledat i abandó, la detenció de Jesús. Les nostres desercions i covardies, el no-reconeixement dels drets humans, les infidelitats…

– La declaració solemne davant el gran sacerdot: «Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu», «Sí, teniu raó», i tota la cridòria de la gent demanant la pena de mort, la creu. Les nostres crítiques negatives, calúmnies i prejudicis.

– La crucifixió, les tortures i les burles que precedeixen: «Salve, rei dels jueus!». ¿A qui crucificam o contribuïm a crucificar amb paraules directes, anònimes o fets?

– La darrera temptació: «Ell que és el rei d’Israel, que baixi ara de la creu i creurem en ell». ¿Ens perdem en exigències o vivim de la fe en el Fill de Déu?

– El crit d’agonia en la creu que s’uneix a tots els clams de tants crucificats al llarg de la història i d’avui en dia, i que junts hem resat abans: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?». ¿A qui condemnam a la soledat? ¿Com ajudem a tots els qui se senten sols, estan malalts o pateixen?

– El record de l’anunci de la resurrecció: «Quan encara vivia va dir: Al cap de tres dies ressuscitaré». ¿On cercar i trobar la raó de l’esperança? ¿Es pot viure sense esperança?

Tot això ha succeït per nosaltres i per la nostra salvació. En actitud d’adoració, rebent avui Jesús en l’Eucaristia i en comunió amb l’Església, que tothom doblegui el genoll, i tots els llavis reconeguin que JESUCRIST ÉS SENYOR, A GLÒRIA DE DÉU PARE.