Homilia de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe de Mallorca en la MISSA CRISMAL

Catedral de Mallorca, Dimecres Sant, 5 d’abril de 2023

 

Is 61,1-3a.6a.8b-9. Els qui els vegin reconeixeran que són un poble que el Senyor ha beneït.

Salm 88. L’heu ungit amb l’oli sant, perquè la meva mà estigui amb ell per sempre.

Ap 1,5-8. Ens estima i ha fet de nosaltres uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare.

Lc 4,16-21. M’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i proclamar l’any de gràcia del Senyor.

 

Elecció, consagració i missió. El Senyor ha pensat en cadascú de nosaltres i ens ha elegit, ens ha consagrat i ens ha enviat. És tot el contrari de pensar en una vida d‘autoreferencialitat, de replegament sobre un mateix i quedant a la intempèrie amb totes les conseqüències negatives que suposa aquest aïllament. Per tant, estimats preveres, germans meus, cridats al compliment de la voluntat de Déu en la nostra vida, al desarrelament dels propis projectes per abraçar de manera total i definitiva allò que Déu disposa quan ens elegeix, quan ens fa seus per la unció baptismal i sacerdotal i quan ens envia a ser fidels comunicadors de la seva Paraula i bons pastors del poble que Ell estima.

 

Escoltem-lo bé, com a David, ben a nivell personal ens acaba de dir amb la pregària del salm: «M’he fixat en tu, el meu servent (posem-hi aquí cadascú el seu nom), t’he ungit amb l’oli sant, perquè la meva mà estigui amb tu per sempre i el meu braç et faci invencible. El meu amor estarà amb tu fidelment, en el meu nom aixecaràs el teu front; em diràs: «sou el meu Pare, el meu Déu, i la roca que em salva» (salm 88). Comptant amb la resposta personal de cadascú, la unció sacramental ha tingut ja aquest efecte salvador en les nostres vides, que han quedat definitivament orientades cap a Déu per a servir de cada vegada millor els germans i germanes que ens han estat confiats.

 

Per això, rebent la unció hem estat enfortits interiorment per a participar en la missió pròpia de Jesús, tal com Ell mateix la defineix després de llegir Isaïes a la sinagoga de Natzaret i aplicar a la seva persona el compliment de l’Escriptura; així ha deixat ben clar quines persones i quins col·lectius de pobres són els destinataris de la seva entrega com a comunicador de la Paraula i com a pastor: la Bona Nova als desvalguts, la llibertat als captius, el retorn de la llum als cecs i als presos, la curació als cors adolorits, la llibertat als oprimits, el consol als qui estan de dol, fins a proclamar l’any de gràcia del Senyor (Isaïes 61,1ª lectura. Jesús, Lc 4.Evangeli). Jesús ho fa amb plena comunió amb Déu, el seu Pare, conscient de la missió que li encomana i confiant-nos a nosaltres la participació activa en aquest mateixa missió de portar-ho a terme avui.

 

Si en Jesús es va fer realitat aquesta proclamació fins el punt de dir «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura» (Lc 4,21. Evangeli), ¿què podem dir nosaltres en quant a l’exercici de la nostra missió enmig del poble i comptant amb la unció que ens ha consagrat per a dur-la a terme? ¿Podem dir que aquestes paraules de l’Escriptura també avui es compleixen en cadascú de nosaltres? En definitiva, -com respondrem d’aquí a uns moments en la renovació de les promeses sacerdotals- dient que volem ser fidels dispensadors dels misteris de Déu en la celebració eucarística i en els actes de culte diví, i ser fidels a la predicació de la Paraula, imitant el Crist, cap i pastor, sense cap mena d’interès terrenal i moguts únicament pel zel de la salvació els homes. Aquesta promesa té un condició prèvia que és la voluntat d’unir-nos i conformar-nos millor al Senyor Jesús i, renunciant a nosaltres mateixos, refermar

les promeses dels deures sagrats envers l’Església, que, moguts per l’amor de Crist, vam acceptar amb goig el dia de la nostra ordenació. És l’actualització de l’avui de Jesús en la nostra vida, el goig de viure avui la unció que un dia ens va identificar a Ell amb la força de l’Esperit Sant.

 

Per això, les paraules de l’Apocalipsi han posat en el Crist el fonament i la raó de tot quant ens ha dit, que «Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per a fer-nos una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare […] Jo som l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet, i l’Omega, que es la darrera -diu el Senyor- el qui és, el qui era i el qui ha de venir, el Déu de l’univers» (Ap 1,8. 2ª lectura). És aquest Jesús que ens ha elegit i ens ha fet seus, aquest Jesús a qui hem promès seguir tota la vida, pel qui avui, una vegada més renovam el nostre sí incondicional, sempre al servei de l’Església i pel bé de tants homes i dones de la nostra societat, necessitada més que mai d’aquest anunci i d’aquesta entrega per amor, com Jesús, el Bon Pastor.

 

L’atenció als més pobres, que apareix com a prioritat a cuidar amb la unció que hem rebut per a fer efectiva la missió de Crist entre nosaltres, presenta avui una diversitat d’escenaris, persones i col·lectius que -com s’ha dit a la fase diocesana de les nostres reunions del Sínode- ens demanen una major dedicació de temps, més atenció i acollida. Depèn de nosaltres, junt amb les nostres comunitats, que aquestes pobreses siguin ateses. Com s’ha dit en el Sínode, són persones i grups deixats al marge de la dinàmica eclesial, que demanen no caminar sols i reclamen un major i millor acompanyament. Examinem-ho des de cada comunitat contemplant la realitat humana que ens envolta, ja que s’estan donant arreu situacions de marginació i exclusió davant les quals hem de respondre com a principal acció a dur a terme per a curar, consolar, vestir d’alegria, retornar la llum, deixar en llibertat, i proclamar un temps d’amnistia, un any de gràcia del Senyor.

 

Aquesta acció que s’orienta a transformar des de Jesús les nostres pròpies persones de cara a la missió i en conseqüència transformar també el nostre entorn social més immediat i fins allà on puguem arribar, ha de trobar el seu complement i impuls amb la predicació, com ho fa Jesús a sinagoga de Natzaret, on l’acció social és el resultat d’haver fet pròpia la Paraula de Déu, en la nostra persona primer, i per al bé del poble a qui es dirigeix.

· «La predicació -ens diu el papa Francesc- és una tasca tan important que convé dedicar-hi un temps prolongat d’estudi, pregària, reflexió i creativitat pastoral» (EG 145).

· «És la humilitat del cor que reconeix que la Paraula sempre ens transcendeix, que no som ni els amos, ni els àrbitres, sinó els dipositaris, els heralds, els servidors. Aquesta actitud humil i meravellada veneració de la Paraula s’expressa aturant-se a estudiar-la amb molt de compte i amb un sant temor de manipular-la. Per a poder interpretar un text bíblic fa falta paciència, abandonar tota ansietat i destinar-hi temps, interès i dedicació gratuïta […] Per això, la preparació de la predicació requereix amor… i l’actitud de deixeble: Parlau, Senyor, que el vostre servent us escolta» (EG 146).

· «Qui vulgui predicar, primer ha d’estar disposat a deixar-se commoure per la Paraula i fer-la carn en la seva existència concreta. D’aquesta manera, la predicació consistirà en aquesta activitat tan intensa i fecunda que és comunicar als altres allò que hom ha contemplat» (EG 149).

· «No ens és demanat que siguem immaculats, però sí que estiguem sempre en creixement, que visquem el desig profund de créixer en el camí de l’Evangeli. L’indispensable és que el predicador tengui la seguretat que Déu l’estima, que Jesucrist l’ha salvat, que el seu amor té sempre la darrera paraula» (EG 151). A

aquesta tasca no hi podem renunciar mai, ni en temps de jubilació, temps quan en la majoria d’edat encara som convidats a créixer i oferir la saviesa pròpia d’una maduresa que s’ha anat adquirit i enfortint amb la generositat al llarg dels anys del ministeri pastoral, i de la que els joves amb esperit humil han d’aprendre.

 

A la fase diocesana del Sínode ha ressonat també amb força la petició d’una litúrgia més activa i participada. I en el cor d’aquesta proposta -ho vam reflexionar i pregar en el recent recés de preveres i diaques a Pina- un toc d’atenció a les nostres homilies i al llenguatge utilitzat a l’hora de proposar la fe. Per això, es considera urgent la necessitat de fer servir un llenguatge més clar, més senzill i més comprensible […] Es demana que les homilies siguin motivadores, significatives i que ajudin especialment a connectar la fe amb la vida de cada dia».

 

Tot això va unit al que descobrim en Jesús com a Bon Pastor, qualitat que en aquesta Missa Crismal se’n desprèn de la manera com Jesús es presenta a la Sinagoga de Natzaret i a la resta de l’Evangeli, sobretot quan se’ns demana adoptar un estil més evangèlic d’exercir l’autoritat en el nostre ministeri pastoral. Ho acollim, germanes i germans, amb responsabilitat, voluntat de conversió, comunió i esperit sinodal.

 

En tota aquesta dinàmica eclesial, en uns moments que són complexos i causa de fatiga apostòlica per les dificultats que ens rodegen, provinents tant des de dins de l’Església, com de fora, permeteu-me que acabi amb una invitació al coratge i a l’esperança. Mentre estava preparant l’homilia, m’arriba la noticia que acaben d’assassinar un missioner a Burkina Faso, notícia que s’afegeix a les altres marcades per la persecució, la violència, el menyspreu, més els atemptats contra la vida. La passió i mort de Jesús s’està repetint en moltes germanes i germans nostres. La nostra missió és local, però també oberta i universal, i es troba en la via de comprometre’s amb la urgència de resoldre tot el que atempta contra els drets humans. La vertadera caritat ho engloba tot i la missió de Jesús ens afecta a tots, tant amb el deure de realitzar-la com amb el goig de compartir-la. Que l’Eucaristia -signe de comunió i participació- ens hi ajudi avui i sempre donant-nos la força del Ressuscitat. Que Així sia!

 

 

_____________________

Sants del dia

20/05/2024Sant Bernadí de Sena, santa Lídia, santa àurea.

Campanyes