Is 9,1-6. El poble que caminava a les fosques ha vist una gran llum. Els heu omplert d’una alegria immensa. 

Salm 95. Avui ens ha nascut un salvador, és el Messies, el Senyor Contau a tots els pobles els seus prodigis.

Tt 2,11-14. S’entregà ell mateix per a fer de nosaltres un poble apassionat per fer el bé ple d’esperança. 

Lc 2,1-14. Un edicte, una inscripció, un naixement fora ciutat, un anunci als pobres, un cant de lloança. 

Formant una unitat amb el misteri de la Resurrecció, avui vespre feim novament memòria històrica de l’esdeveniment que ha capgirat la història de la humanitat, allò més gran i sublim que mai hauríem pogut imaginar que és acurçar la distància infinita entre Déu i la humanitat, fent-se part d’ella, naixent i vivint com nosaltres i compartint la mateixa història plena d’alegries i esperances, d’encerts i de fracassos, de vida i de mort… Realment quelcom inaudit fet realitat, el cel que entra a la terra, Déu mateix que participa de la nostra naturalesa humana amb tota la seva dignitat en què ha estat creada, però també amb tota la seva feblesa i contradiccions, precisament per a fer-la sortir d’aquesta situació i alliberar-la definitivament. 

Celebrar avui l’Eucaristia amb la perspectiva d’aquella primera presència real a la cova de Betlem, significa per a un cristià portar a Crist la veritat de la nostra pròpia existència i les expectatives profundes de la història humana, per a rebre de la trobada amb Ell plenitud de vida i força per a viure avui l’Evangeli. Tot això és deixar entrar l’eternitat de Déu en el cor de cadascú i de tots com a poble. Un acte de valentia, sens dubte!

Celebrar la memòria històrica del naixement de Jesús és descobrir com Déu se serveix d’uns elements humans, quotidians i senzills per a donar-nos la notícia de la seva arribada. Amb paraules de sant Anselm, jo també ara li faria aquesta pregària: “Ensenya’m a cercar-te i manifesta’t quan et cerc. No puc cercar-te si tu no m’ho ensenyes, ni trobar-te si tu no et manifestes. Que jo et cerqui desitjant-te, i et desitgi cercant-se, que jo et trobi estimant-te i t’estimi trobant-te” (Proslógion, 1). No només la fe, sinó també les tradicions que d’ella han nascut, com el Betlem que des de fa 800 anys té l’origen en sant Francesc d’Assís com “admirable signe de la tendresa de Déu”. Sant Francesc no va voler deixar només aquesta representació tant plena d’art i bellesa, assequible per gent de tota edat i que mostra la proximitat d’aquest encontre entre el Déu que es fa home-infant i l’entorn on es produeix per a transformar-lo.  

Celebrar l’Eucaristia en aquesta nit santa, una vegada hem escoltat el cant de la Sibil·la que ens projecta cap el final dels temps, quan serem jutjats sobre la manera com haurem estimat i servit, seguint Jesús nascut a Betlem; una vegada ha ressonat la Paraula de Déu amb propostes de llum, alegria, pau, justícia, sobrietat, pietat, esperança, netedat de cor, encontre i proximitat amb Déu, som conscient que -havent de néixer Jesús- assumeix les dificultats del rebuig social, la manca d’habitatge i la immigració forçosa, junt amb totes les incomoditats d’un estable dins una cova fora de la ciutat. És curiós com els mils i mils de betlems de tota la història ho han plasmat al detall, i tots, infants, joves i adults ho han captat amb fina observació i màxima fidelitat. Déu se serveix de tot lo humà per a dur a terme el seu projecte diví. Només demana voler entrar en l’àmbit d’aquest esdeveniment salvador per a fer-ne goig i tasca per al nostre món d’avui. Ho vull matisar, finalment, en dues vessants que em semblen importants: 

• La que es refereix a com viure avui i ara el goig de la trobada amb Jesús, que es dona en l’Eucaristia. És el moment més important d’aquesta nit de Nadal. Conta la tradició que sant Francesc d’Assís, ara fa 800 anys, quan organitza el primer betlem a Greccio, el que intenta és que tothom descobresqui la presència i la proximitat de Jesús en el seu misteri de l’Encarnació i d’això se’n tregui un bon fruit espiritual. El que estam fent ara celebrant l’Eucaristia és el que realment ell intenta, la vertadera trobada amb Jesús i el seu naixement en la nostra vida. Per això, no es tracta només d’un anhel visual contemplant les figures del betlem, sinó la visió creient de Jesús viu, l’Emmanuel, el Déu que ja és entre nosaltres. 

Què va succeir a Greccio? ¡Va arribar el dia del goig, el temps de l’alegria! Per aquella ocasió, havien estat convocats molts frares procedents de distints llocs; també arriben homes i dones plens d’alegria, des de les contrades de la regió. Cadascú duia alguna cosa segons les seves possibilitats, ciris, torxes per il·luminar aquesta nit, en la qual va resplendir meravellosa en el cel l’Estrella que ha il·luminat tots els dies i els temps. Al final arriba Francesc: veu que tot està predisposat segons el seu desig i estava radiant d’alegria. Es munta el pessebre, s’hi posa la palla, i s’introdueixen el bou i l’ase. En aquesta escena plena de commoció, brilla la senzillesa evangèlica, es fa alabança de la pobresa, es recomana la humilitat. ¡Greccio s’ha transformat en una nova ciutat de Betlem! Francesc, assaborint aquest moment, es revesteix dels ornaments diaconals i canta amb veu sonora l’Evangeli. Diu el relat que aquesta veu dolça, neta i potent, captiva tots els presents i els fa desitjar el cel. Quan anomenava a Jesucrist, enfervoritzat d’amor celestial, l’anomenava l’Infant de Betlem. Va demanar, després que allà mateix, amb la menjadora fent d’altar es celebràs l’Eucaristia enmig d’aquell Betlem. El resultat de tot això va ser la conversió de molts presents quan dona la impressió que Francesc desperta l’Infant d’un somni profund i aquesta era la imatge del que estava succeint, “perquè, pels mèrits del sant, l’Infant Jesús ressuscitava en el cor de molts que l’havien oblidat, i el seu record es manté gravat profundament en la seva memòria. Quan va acabar aquesta vigília solemne, cadascú va tornar a ca seva ple d’una alegria inefable”. 

• Com podeu veure, aquesta pot ésser avui també la nostra experiència anar també a l’arrel, al cor de la festa de Nadal, que és trobar-se amb Jesús a l’Eucaristia. Una trobada que, ha d’anar unida amb la dels nostres germans, i de la que constantment n’han de sorgir gestos d’amor solidari. Sant Francesc havia descobert Jesús en la persona d’un malalt -un leprós- que li va capgirar la vida. És l’altra presència eucarística que Jesús valora quan diu que “tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus mes petits, a mi m’ho fèieu”. Aquest és el Betlem que està exposat tot l’any i en el que sempre hi trobarem Jesús. Com diu el papa Francesc “Petits però forts en l’amor de Déu, com sant Francesc d’Assís, tots els cristians som cridats a tenir cura de la fragilitat de poble i del món en què vivim” (EG 216). Amb aquesta intenció contemplam el Betlem real de Palestina, on no han pogut representar d’altra manera que la Mare de Déu portant en braços un nin amortallat amb un llençol blanc, imatge que ens posa davant del repte de la pregària perquè s’acabi aquest genocidi i s’opti decididament per construir la pau.