Avui, Divendres Sant, celebram amb fe la «consumació» d’un itinerari de fidelitat. Consumació que és realització plena d’allò que Jesús va complir per al bé de la humanitat: realitzar fins a l’últim moment la voluntat del Pare, solidaritzant-se per amor amb nosaltres, assumint en la seva persona la mort i patint la injustícia de la crucifixió com un blasfem i vulgar delinqüent. Des del seu naixement a Betlem fins a la creu en el Calvari, tota la vida de Jesús es desenvolupa en perfecta sintonia amb qui l’estima des de sempre i a qui Ell, per al nostre coneixement, revela com el «seu» Pare i el «nostre» Pare. Ell explica i realitza aquesta perfecta identitat sempre des de la mateixa perspectiva, la de l’amor. Aquest és el motiu pel qual ens veiem sempre implicats en la tasca de fer visible l’amor de Déu a través de la nostra manera d’estimar, com Jesús.

Units a Ell, ens unim a tots els pobles que, en els seus habitants, homes i dones, gent gran, joves i infants, avui son crucificats amb l’assassinat i els bombardejos –especialment a Palestina, la terra de Jesús, a Ucraïna, a Rússia, a Haití, al Sudan, a Nigèria, a Nicaragua i a tants altres llocs– amb qualsevol altre tipus de persecució, també a causa de la seva fe. Els veim a ells quan contemplam Jesús clavat a la creu i pregam intensament per ells i per la pau en aquests paisos i entre nosaltres. Avui, tota la col·lecta anirà destinada als cristians de Palestina. Ho feim en conjunt tota l’Església.

En la historia d’amor que ens narra la Bíblia, Jesús surt al nostre encontre, mira d’atreure’ns i arriba fins al Darrer Sopar, fins el cor traspassat a la creu, fins a les aparicions del Ressuscitat i les grans obres mitjançant les quals, Ell, per l’acció dels Apòstols, ha guiat el camí de l’Església naixent. Més encara, i és important que ho retinguem bé per a l’enfortiment de la nostra vida cristiana, mitjançant la predicació de la Paraula, la celebració dels Sagraments, especialment l’Eucaristia, que -com diu el papa Francesc- «si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles» (EG 47).

I, amb tot això, un seguici de detalls humans com els que l’evangelista Joan narra en el relat de la Passió, tots ells expressió d’una humanitat que és prova inequívoca de la seva divinitat: l’advertència a Pere declarant-se contra la violència; la resposta quasi amable al guarda que li pega la bufetada; la claredat de la declaració de la seva reialesa davant Pilat, dient-li que els qui són de la veritat l’entenen; el lloc on situa l’exercici de l’autoritat; la delicadesa de confiar-nos la seva mare quan li diu a Joan «Aquí tens la teva mare» i l’entrega que fa de tots nosaltres a la mare a través de la persona del seu deixeble Joan quan li diu «Mare, aquí tens el teu fill». Així, quedàvem per sempre units a Ell i a ella.

El cor de Crist traspassat a la creu ens obre a la veritat i obre també un nou horitzó per a la humanitat i per cadascun de nosaltres. Joan ens ha dit que «quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort, no li trencaren les cames sinó que un dels soldats li donà una llançada al costat i a l’instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també vosaltres cregueu» (de la Passió segons sant Joan).

En contemplar, doncs, Crist traspassat a la creu, descobrim la revelació més impressionant de l’amor de Déu, «un amor en el qual l’amor humà (eros) i l’amor diví (agapé), lluny de contraposar-se, s’il·luminen mútuament. A la creu, Déu mateix demana la caritat de l’amor de la seva criatura: té set de l’amor de cadascú de nosaltres. No ha d’estranyar que, entre els sants, molts hagin trobat en el Cor de Jesús l’expressió més commovedora d’aquest misteri indescriptible d’amor […] Jesús, donant la vida pel seu amor dut fins a l’extrem, ens mostra el camí del cristià. A exemple del servent de Déu innocent, del qual ens ha parlat Isaïes, Jesús segueix el camí assenyalat pel Pare fins a completar-lo. La seva darrera paraula ho diu: «Tot s’ha complert». És a dir, tot ho he duit a terme! L’amor s’ha fet fidelitat.

Realment, el que Déu vol no és l’èxit, ni el triomf de ningú sobre d’altres, ni el poder que corromp i trepitja, sinó «l’admiració de tots els pobles» (cf. 1ª lectura d’Isaïes) davant d’aquell que ha carregat damunt seu el pecat, el mal, la injustícia i la mort, per vèncer de forma definitiva i, així, retornar-nos la dignitat i la llibertat perdudes. Una dignitat i una llibertat que volem per a tothom i que només s’aconsegueixen des de l’amor que Déu ha sembrat en els nostres cors per estendre’l i comunicar-lo sense diferencies socials ni temps d’espera. Un amor que hem de viure, intensificar i propagar perquè segueixi transformant la humanitat, segons Jesús i l’Evangeli, que és l’aportació que avui els cristians hem de fer al nostre món com a signe de l’amor que, com Déu, li tenim. Que la creu de Jesús sigui font de vida, amor, pau i salvació per a tota la humanitat. Portem-ho, ara a la pregària.