Memòria, eucaristia, servei i caritat

Avui, en aquesta celebració del Sant Sopar del Dijous Sant, contemplam com Jesús no se separa de la memòria del seu poble, sinó que l’assumeix, la purifica i l’entrega amb la paraula i el do de la seva vida. La memòria és viva perquè ell mateix es fa record actual d’ella amb la seva presència perenne en l’Eucaristia, al servei de la qual institueix el sacerdoci amb un concepte nou d’autoritat que la converteix en servei i d’ell en fa un constant exercici d’amor fratern, de caritat.

Amb aquestes característiques definim l’Església que, a llarg de més de dos mil anys manté viu el record d’allò que Jesús, tal dia com avui, va fer i ens va manar que ho seguíssim fent des del moment que institueix l’Eucaristia, sagrament de la caritat. Com més viva és la fe eucarística en el Poble de Déu, més profunda és la seva participació en la vida eclesial i més gran el compromís per ajudar a construir una societat més igualitària, on l’amor de solidaritat constitueix una de les seves senyes de identitat, que és prova de l’adhesió conscient a l missió que Crist ha confiat als seus deixebles. La presència eucarística enmig del poble és un revulsiu de transformació a través de l’amor que s’estén a tot arreu.

La memòria que Jesús assumeix és la consecució de la llibertat i l’abandó de l’esclavitud. D’això, ara fa 3.200 anys, quan Moisès en nom de Déu allibera el seu poble i el condueix a la terra promesa. És el pas cap a una vida de dignitat, de cohesió social, de prosperitat i de benestar. Aquest «pas» és la Pasqua. Per això des d’aquell moment ho celebren amb tanta festa i Jesús ho viu com una memòria que recorda la intervenció de Déu a favor del seu poble. Jesús, ara, s’ho aplicarà a ell i a la seva acció salvadora a través de la seva mort i la seva resurrecció. A partir d’aquí, en el cor del Sant Sopar que organitza amb els seus deixebles, on consagra el pa i el vi per a deixar de forma permanent la seva presència entre nosaltres, els encomana que ho segueixin fent en memòria seva. Es tracta d’una memòria històrica que recorda la seva entrega per amor, la reconciliació i el perenne que hauran d’estendre, creant fraternitat, comunió eclesial, i cohesió social treballant tots favor del bé comú. No és una memòria contra ningú, ni discrimina a ningú, ni és una revenja a favor d’un ideari polític que discrimina i separa, sinó una memòria que vol ser creadora de pau social i de recuperació de la dignitat humana, sense excloure a ningú.

Quan Jesús diu «Feis això en memòria meva», després que ha consagrat el pa i el vi, ens està encomanant fer el mateix que ell. El punt d’unió, el punt clau serà el misteri de mort i de resurrecció que ens deixa com a signe i prova del seu amor a la humanitat, que la vol salvada del pecat, de tot mal i de la mort. La llibertat de Déu i la llibertat de l’home s’han trobat definitivament en a seva carn crucificada. Jesús és el vertader anyell pasqual que s’ha ofert espontàniament a si mateix en sacrifici per nosaltres, realitzant així la nova i eterna aliança. L’Eucaristia conté en ella mateixa aquesta novetat radical que ens proposa fer realitat de nou a cada celebració. Això és el que celebram cada vegada que vivim i participam de l’Eucaristia. Per tant, quan tal dia com avui Jesús institueix l’Eucaristia, anticipa i implica el sacrifici de la creu i la victòria de resurrecció. Per això, en fer-ne memòria viva, tenim tants motius de goig, de compromís i d’esperança.

Per tot això, l’Eucaristia és un misteri d’amor que s’ha de creure, que s’ha de celebrar i que s’ha de viure. Hi ha dos aspectes claus que hi juguem amb importància i que són l’expressió de la veritat que contenen: la necessitat de compartir i la nova manera d’exercir l’autoritat quan Jesús la reconverteix en servei. La paraula «autoritat» segons Jesús, segons l’Evangeli, només té sentit i valor si significa «servei». Quan renta els peus als seus deixebles troba resistència, també la troba amb Judes que, altres deixebles, aspiraven a ser «autoritats» enmig del poble al costat de Jesús. Ja molt abans, veient les seves ànsies de poder, els havia dit que «el qui vulgui ser el primer que es faci servidor de tots, com ell, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida». Jesús els havia deixat molt clar quan els va dir que «ja sabeu com funciona el món i com actuen els governants, que no sigui així entre vosaltres». Per a demostrar-los com ha de ser el seu servei humil, en aquell primer dijous sant, s’agenolla davant cadascun dels seus deixebles, es cenyeix una tovallola, agafa un ribell amb aigua i els renta els peus. Acabam de llegir a l’Evangeli el que els hi diu: «Enteneu això que us acab de fer? Vosaltres em deis Mestre i Senyor, i feis be de dir-ho perquè ho som. Si, idò, jo, que som el Mestre i el Senyor, us he rentat es peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho faceu tal com jo us ho he fet». També això forma part de la nostra memòria històrica cristiana: és la consagració del servei en contra de tot abús de poder.

I, en darrer lloc, pensem que tot això té una raó de fons, uns motius, un pedagogia que Jesus vol que facem l’esforç d’assumir del tot. És el seu testament, que dona peu a que el compliguem sempre perquè en ell hi tenim el «manament» de conèixer-lo i el punt de referència per complir-lo: «Estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat». De quin amor es tracta? No d’un amor qualsevol, no d’un simulacre, ni d’un amor d’aparença, tampoc estrictament humà, sincer o de conveniència, tampoc d’un amor passatger que dura poc a la primera dificultat s’esfuma i desapareix, ni fins i tot un amor d’amistat tancat en ell mateix, sinó d’un amor que és entrega, oblació d’un mateix, disposat fins a donar per aquell a qui estima. Aquestes paraules són de Jesús i és la demostració de la manera com ell ha estimat, ens estima i vol que estimem. Certament, aquest amor tendeix a l’eternitat, per això és tan important el creixement, la fidelitat en l’amor, a través de la qual expressa la seva maduresa en el temps i és de fiar.

Per tot això, d’aquest Dijous Sant en feim Jornada de l’Amor fratern, en el seu sentit propi, com ara dèiem, d’Amor de Caritat, la Càritas, que és l’amor amb què Déu estima, l’amor amb què Jesús ens ho demostra, i l’amor que vol que visquem nosaltres. Per això Jesús diu: «estimau-vos, tal com jo us he estimat». És el seu estil propi, únic, original, que vol que facem nostre perquè el món l’experimenti i cregui. A partir d’aquí, podem entendre l’acció caritativa de l’Església, el nostre segell d’identitat, per a dur-lo a la pràctica.

Tractem sempre que l’amor sigui gratuït, «com el millor testimoni del Déu en qui creim i que ens impulsa a estimar, ja que el cristià sap quan és temps de parlar de Déu i quan és oportú calar sobre ell, deixant que parli només l’amor» (DCE 31c). Que «facem com el bon Samarità, el qual, amb el seu programa, que és el programa del cristià, que es tracta d’un cor que veu, un cor que veu on es necessita amor i actua en conseqüència» (cf. DCE 31b). Amb tot això, els cristians, ens hi jugam la nostra presència enmig de la societat, a la qual per voluntat de Jesús hi hem d’anunciar la seva persona i proposar els valors de l’Evangeli. D’aquí, la pau personal i familiar que hem d’adquirir, la pau social que hem construir, i la pau política que entre tots hem d’afavorir i fer possible amb el diàleg i la cooperació al bé comú. La dimensió social de l’Eucaristia ens ho demana.