M’ha fet molt de bé conèixer de prop el testimoni d’un periodista que, llegint el Nou Testament en el seu contingut espiritual i cultural, diu que ha vist profundament transformada la seva vida, fins el punt de dir que els Evangelis són el seu i únic mirall, des dels quals interpreta el món i la seva vida. A la vegada, m’ha impressionat, quan ell mateix diu: «Durant vint anys he après a fer gimnàstica amb l’ànima. He enfortit els músculs interiors. Som una altra persona: la meva vida és una altra vida. Som intensament feliç. M’agradaria transmetre-ho als altres, però, francament no sé si ho aconseguesc».

Quan vaig participar en la presentació d’un dels seus llibres, em vaig adonar, després de llegir-ho en el pròleg, que les seves meditacions «ens mostren que és possible un relat alternatiu al pensament hegemònic occidental assentat en l’individualisme egoista, el relativisme positivista i l’utilitarisme ètic». És un fet que en molts ambients intel·lectuals, la hipòtesi de Déu queda completament descartada i, en alguns cercles ja s’afirma una espiritualitat sense Déu. Es deia a la presentació que «estremeix constatar com en les nostres societats il·lustrades hem girat l’esquena a Déu». És dolorós pensar que «ens hem convertit en uns pobles i unes persones sense ànima, sense esperit, sense missió, abocats a la immediatesa, buits, ferits». És ben curiosa la frase «pobles i persones sense ànima, sense esperit… ». Deu ésser aquest un dels nostres principals dèficits, que segurament ens afecta a tots, i qui sap, si també, a persones que aparentment són religioses o fins i tot es manifesten creients.

Per tot això, quan vaig llegir i escoltar que un periodista digués que «aprendre a veure el món entreveient-hi Déu és un dels punts més difícils per a la vida d’un cristià», perquè era ben conscient del camí costerut per a fer, tot hi això, em va confortar molt quan ell mateix també digués: «el que més em va impressionar de l’Evangeli és que les coses que llegia passaven en realitat. Era com si aquell llibre fos viu, com si aquelles pàgines generessin el devenir dels esdeveniments. Llegia de bon matí un passatge i després, durant el dia, succeïen coses que semblaven a continuació, en la realitat, d’allò que havia llegit en el paper. Era el llibre de la vida, i la vida era aquell llibre. De manera que vaig entendre que… els Evangelis estableixen en la realitat una relació de total fraternitat, de comunió i d’identitat […] Les frases de l’Evangeli sempre tenen alguna cosa a veure amb cada moment de la realitat […] Els Evangelis són capaços d’aquesta transparència gràcies a la presència de Jesús. Ell és el vidre d’amor pel qual la veritat travessa. El més absolut que hi ha en aquests textos sagrats són les paraules de Jesús […] La veritat total és en Jesús que es materialitza. És a causa del Senyor que els Evangelis són el que són. Mai ningú no ha parlat així». Estam, per tant, davant d’una resposta valenta per a recuperar l’espiritualitat cristiana des del tracte freqüent amb l’Evangeli, que una vegada més hauria de ser un dels primers objectius de la nostra pastoral i de qualsevol activitat religiosa y secular.

Davant d’aquesta experiència que, junt amb moltes altres, és força significativa, jo em deman: i nosaltres, què? Una vegada més -com tantes vegades ho feim, estimats germans preveres i diaques, membres de vida consagrada, laics i laiques, majoria del Poble de Déu presents aquí en aquest dimecres sant tan assenyalat- una vegada més -deia- hem llegit i escoltat l’Evangeli i en ell a Jesús que és el qui ens dirigeix la paraula i, quan se’ns ha dit abans que «ens hem convertit en uns pobles i unes persones sense ànima, sense esperit, sense missió, abocats a la immediatesa, buits i ferits», ara mateix ha aparegut Jesús i -citant Isaïes- ens ha parlat de l’Esperit i ha dit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu (l’Esperit que és l’ànima de l’Església), perquè el Senyor m’ha ungit, (una identitat ben definida: la unció és la consagració que ha fet de la seva persona, plenament unida i identificada amb ell), per portar la Bona Nova als desvalguts, als cors adolorits, als captius, als presos, als cecs, als oprimits, (aquesta és la missió de curar, de proclamar la llibertat, de fer que la gent hi vegi, de proclamar un any de gràcia…)». La missió és molt clara, molt concreta, molt definida… per organitzar el nostre treball diari i acceptar que tenim molts deures a fer, i procurar que ens omplin tot el temps.

Escoltant avui l’Evangeli, hem vist com Jesús es fa visiblement present (sacramentalment), ell mateix llegeix la Paraula de Déu a l’ambó de la sinagoga de Natzaret, impressionant!, s’identifica i es dona a conèixer davant tothom i diu obertament quina és la missió que li ha estat encomanada per l’Esperit, del qui diu que reposa sobre ell. Aquesta és la contemplació que avui feim de Jesús, aquest és l’Evangeli que llegeix la nostra vida, la de cadascú i la de tots, un Evangeli que ens relata qui som, quina és la meva identitat cristiana i quina missió se m’encomana com a cristià, seguidor de Jesús i membre viu del seu Cos, que és la seva Església, a qui, pel baptisme, hi estic estretament unit i configurat.

Tanmateix, la novetat, la Bona Notícia d’avui, d’aquesta Missa Crismal del 2024, és que això que viu Jesús i es realitza en ell a la sinagoga de Natzaret, ell ho vol per a tots nosaltres i vol que en participem plenament, des de que ha encomanat als seus deixebles la missió de l’Església fent-los apòstols, és a dir «missioners» per a tots els temps i per escampar la llavor de l’Evangeli a tot el món. És a tots nosaltres que ara ens encomana ser continuadors de la missió que ell ha duit a terme. Com havia descobert aquell periodista, un laic cristià conscient de la seva fe, d’una Paraula que és vida i com a veritat es comunica. Per això, deia, «cadascú podrà trobar a la seva vida, per consegüent, situacions i contextos als quals es puguin aplicar d’una manera o d’una altra paraules absolutament vertaderes».

És en aquest sentit que em vull dirigir ara a tots, estimats germans laics i laiques, consagrats i consagrades, diaques i preveres, sense cap excepció, i dir-vos allò que tenim tots en comú des del nostre Baptisme: és el mateix que Jesús, és l’Esperit Sant. El mateix Esperit que reposa damunt d’ell, també reposa sobre cadascun de nosaltres. La unció que rep de l’Esperit l’hem rebuda també cadascú de nosaltres, i se’ns ha encomanat la mateixa missió. Unció i missió es complementen i s’encomanen una a l’altra perquè anem ben equipats amb la força espiritual que el Senyor ens confereix per a realitzar el seu pla, la seva voluntat, en qualsevol tasca, compromís i responsabilitat, sigui en l’àmbit de la comunitat cristiana, sigui en qualsevol compromís ciutadà.

Ens hem d’alegrar que siguem tots els qui hem rebut amb el baptisme i la confirmació la unció sacramental que ens empelta a Crist com les sarments al Cep, i que aquest empelt sigui la raó de fons de la nostra comunió i de tots els vincles humans i espirituals que ens mantenen cohesionats i profundament interrelacionats. Aquesta comunió i unitat provenen de Jesucrist, no estrictament de les nostres idees i formes de pensar, ni dels nostres gusts i tendències personals ni fins i tot de la nostra forma peculiar d’entendre i viure l’amistat. La nostra relació provinent del baptisme i la confirmació és molt més profunda i consistent. Per això, són molt greus i ens fan mal els intents d’aïllament, d’autosuficiència o de ruptures imperades per la desconfiança, enveges o gelosies. Són ruptures amb el Cos de Crist, com els intents d’anar cadascú pel seu vent, no participar en allò que és per al bé de tots, oposar-se a col·laborar en les tasques orientades al bé comú i que demanen participar de forma corresponsable.

Ara és un moment favorable perquè cadascú es demani quin és el seu grau de presència, de participació i voluntat de comunió fraterna per al bé de la unitat que Jesús demana en la seva pregària sacerdotal, com a signe de la seva unió amb el Pare i com a testimoni nostre perquè el món cregui. Aquesta responsabilitat pren encara un to més decisiu quan la unció ens ve pel sagrament de l’Orde sacerdotal i episcopal, ja que som ungits -com ens ha dit Isaïes- «Sacerdots-del-Senyor» i anomenats «Ministres del nostre Déu», i segellats amb un pacte que és una aliança per sempre, eterna. Vet aquí la força i la fidelitat del que significa un compromís per a tota la vida. Impressionant la darrera frase d’Isaïes que tots hauríem de recollir com a resultat d’una vida entregada per amor fidel i solidari: diu Isaïes que «Tots es qui els vegin reconeixeran que són un poble que el Senyor ha beneït».

Podem percebre que aquest reconeixement hi és quan el poble ensuma n nosaltres la fragància de la unció sacramental, la bon olor de Crist en els qui ha ungit, quan veu que la nostra dedicació és completa en tot allò que se’ns demana, quan la gent perceb que el nostre temps no ens el guardam gelosament de forma egoista dedicant-nos de forma exclusiva a afers personals, sinó que el nostre temps és per a ells perquè ens hi dedicam en cos i ànima, quan el nostre esforç mitiga el seu cansament i som ràpids a ser bons samaritans que veuen el necessitat, s’hi acosten, l’ajuden, el curen i se n’ocupen gastant fins el darrer cèntim i esforç. El nostre celibat sacerdotal no tindria cap sentit si penséssim més en nosaltres que amb els altres, si la nostra vida s’organitzés només a partir dels nostres plans i projectes personals i oblidés la promesa que ara d’aquí a uns moments renovarem de «ser fidels a Crist, cap i pastor, sense cap mena d’interès terrenal i moguts únicament pel zel de la salvació els homes». Per això, teniu present, estimats germans preveres, que ara, amb tots els feels reunits, pregarem «perquè el Senyor vessi abundosament damunt vosaltres els seus dons, perquè com a fidels ministres de Crist, el sacerdot suprem, us duguin a ell, que és font de salvació».

Aquest és un dia per acollir l’Esperit del Senyor i ompli el buit que d’ell hem creat a la nostra societat -com constatava aquell periodista enamorat de l’Evangeli- i la inundi de la seva presència i dons, reforci a nostra identitat missionera i ens agermani per a dur conjuntament a terme cada dia la missió rebuda. Com diu el papa Francesc, «Amb l’ajuda de l’Esperit Sant, aquest és el temps d’una segona unció, temps d’una segona crida que hem d’escoltar, no amb l’entusiasme dels nostres somnis, sinó amb la fragilitat de la nostra realitat. És una unció que desvetla la veritat en el més profund de nosaltres mateixos, que li permet a l’Esperit ungir les nostres febleses, els nostres treballs, la nostra pobresa interior. Aleshores, la unció té de nou bona olor: la fragància de Crist, no la nostra».

De cara al nostre caminar com Església diocesana, vull recollir la idea que el papa Francesc desenvolupa quan diu, en paraules de sant Basili que «l’Esperit és harmonia» perquè som enviats per Ell a posar-la en qualsevol lloc i situació que vivim, sobretot allà on no hi és. L’harmonia -diu- és una conseqüència de la unció. L’Esperit suscita la diversitat dels carismes i els recompon en la unitat, crea una concòrdia que no es basa en l’homologació, sinó en la creativitat de la caritat. Un cristià sense harmonia, sense Esperit, no funciona. Crear harmonia entre nosaltres no és sols un mètode adequat perquè la coordinació eclesial funcioni millor, no és una qüestió d’estratègia o cortesia, sinó una exigència interna de la vida en l’Esperit.

Pecam contra l’Esperit -que és comunió- quan ens convertim ens instruments de divisió, per exemple, en les murmuracions. Així, estam fent el joc a l’enemic que no surt a la llum i estima els rumors i les insinuacions, que alimenta la nostàlgia del passat, la desconfiança, el pessimisme, la por. Anem alerta de no embrutar la unció de l’Esperit i el mantell de l’Església amb la desunió, les polaritzacions, com qualsevol falta de caritat i de comunió. Recordem que l’Esperit, el «nosaltres de Déu» prefereix la forma comunitària: és a dir: la disponibilitat respecte a les pròpies necessitats, l’obediència respecte als propis gusts, la humilitat respecte a les pròpies pretensions… Demanem-nos, tot allò que pensam, allò que deim, comentam o escrivim, té el segell de l’Esperit o del món? Facem que tothom qui s’acosti a nosaltres, a l’Església, sigui acollit i estimat, rebut amb amabilitat i ben interpretat. Siguem creadors d’harmonia i comunió, fem-nos creïbles. 

Acab amb la primera idea amb la que he començat. La intuïció d’aquell periodista a qui la lectura de l’Evangeli ha fet que li llegís la seva vida i la de l’entorn on viu. Ha constatat que als nostres pobles i a les nostres persones els falta ànima, vida interior, esperit… Idò, Jesús avui a l’Evangeli ens ha parlat i ens ha dit que l’Esperit reposa sobre d’ell i amb la unció s’ha fet present en cadascú de nosaltres, en el sagrament del Baptisme, de la Confirmació i l’Orde. Trobau que podem esperar més bona i millor notícia? Celebrem-ho ara junts, com Església diocesana, amb cor obert, generós i agraït! Com hem escoltat del llibre de l’Apocalipsi, fem-ho alegres i convençuts perquè «Jesucrist ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per a fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare»

Que la benedicció dels sants olis i el Crisma -com diu l’oració de consagració- «per la seva unció penetri interiorment tots els qui en seran ungits exteriorment i els faci participants de la redempció divina».