Is 26,1-4. Obriu les portes, entrarà un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor.

Salm 126, 1-2. Que el Senyor ens construesqui la casa, que el Senyor ens guardi la ciutat.

He 13, 1-2.5-6.14-16. No tenim aquí la ciutat definitiva, en cercam una que ha de durar sempre.

Lc 6,17-23a. Feliços vosaltres quan per causa meva la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom. Alegrau-vos i feis festa!

La devoció al màrtir sant Sebastià hi és des dels inicis del cristianisme, just després del seu martiri a Roma, en la persecució de l’esperador Dioclecià. Aquesta devoció arrela ben prest a Mallorca i sant Sebastià és constituït Patró de la ciutat de Palma. Per això avui l’honoram i li demanam la seva intercessió.

Divendres passat, aquí a la Seu, el cronista oficial de l’Ajuntament, el Sr. Bartomeu Bestard, en una magnífica conferència sobre «L’arribada de la relíquia de sant Sebastià a Palma», ens oferia una reflexió que agraesc de cor i de la qual en vull esmentar alguns punts que il·luminen al que avui estam celebrant en honor de sant Sebastià, patró de la nostra ciutat. Del que segueix, n’extrec alguns fragments que resumiré:

«Sebastià neix a Milà l’any 263. Essent un nin ingressà com a soldat a l’exèrcit romà. Amb el temps arriba a Roma i esdevé membre de la guàrdia pretoriana. Per aquells dies en què assolí el cim de la seva carrera militar, Sebastià ja havia estat batiat com a cristià, però amagava les seves creences per por a ser represaliat, ja que, cal recordar que per aquells dies el cristianisme era perseguit durament per l’emperador i les autoritats romanes. Des de la seva posició privilegiada serví amb profit a l’Església, bé fent obres d’apostolat entre els seus companys militars, bé fent pregària, bé visitant i confortant els que romanien empresonats per la seva condició cristiana […] Sebastià complia amb els seus deures militars d’exercicis i disciplina, però no participava dels actes religiosos pagans. Així les coses, poc a poc, fou aixecant sospites de que podria ser cristià. Va donar suport a dos joves que havien estat empresonats pel simple fet de ser cristians. Sebastià els visità i els acompanyà durant hores, i intercedí per ells davant les autoritats […] Es va veure la fortalesa dels cristians i les mostres d’estima que es tenien entre ells. Fou en aquest context tan advers que Sebastià decidí per primera vegada manifestar públicament la seva religió […] Fou conduit davant Dioclecià qui el recriminà d’haver-se convertit al cristianisme. Amb bones paraules però fermes, Sebastià explicà a l’emperador que perseveraria en la seva fe fins a la mort. La temperança mostrada por Sebastià no feu sinó augmentar la còlera del cèsar que ordenà la seva mort».

Seguint el  relat, el conferenciant -ja referint-se a Mallorca, ens deia que «Durant l’alta Edat Mitjana, els cavallers errants, que anaven de guerra en guerra arreu d’Europa i més enllà, introduïren i trameteren la devoció de sants intercessors d’unes regions a unes altres […] El cas de Mallorca no és aliè a aquesta realitat (Santa Maria del Camí, Sant Joan, Sant Llorenç, Sant Jordi, Santa Eugènia, Santa Ponça…). […] Portaren tot un repertori, tot un santoral que s’havia anat conformant des de finals de l’Antiguitat fins arribar al segle XIII que ara s’estenia per tot el regne de Mallorca. Com cal suposar, a una campanya militar com fou la conquesta de 1229, la devoció de sant Sebastià degué ser de les més esteses» […]

«A més, cal no oblidar que just finalitzat el setge a Madina Mayurqa, i després de dies d’espoli i gran mortaldat, comparegué la pesta a la ciutat, deixant un important nombre de víctimes entres les quals es trobava el comte d’Empúries. José María Quadrado deixa escrit: Declaróse la peste en la ciudad, y con el desorden y agolpamiento de tanta gente de guerra se encendió tan terriblemente, que diezmó las compañías y llevó al sepulcro a los más intrépidos. Jaume I, impressionat per aquesta gran calamitat deixà escrit: “I Nós veiérem la mortaldat que s’havia abatut sobre tan alts personatges de la nostra host i en tinguérem gran desconhort». […]

«Avui en dia, -deia- malgrat haver patit la pandèmia del coronavirus, ens és difícil imaginar les vivències i repercussions que va tenir la pesta entre les mallorquins. Un exemple significatiu fou la Pesta Negra de 1348 sobre la població mallorquina. Els estralls foren apocalíptics. La por més horrible es va estendre arreu del regne. L’aparició d’aquesta epidèmia, la desesperança, no va fer sinó que revifar encara més la devoció a sant Sebastià. D’aquesta forma s’anaren consolidant les celebracions del sant i s’anaren solemnitzant i oficialitzant. Aquest fet també explica que des del seu orígens, la Seu tingués una capella dedicada al sant, la qual ja estava patrocinada pels jurats de la Universitat; i també explica que la mateixa Seu contés també des del temps medievals amb unes petites relíquies de sant Sebastià (un trosset de costella i un tros de ferro d’unes de les sagetes que l’havien ferit). De fet, la pesta, sempre amenaçava en comparèixer darrera un cantó de forma inesperada i així començar un nou festival de mort i desolació. Vull dir amb això, que la pesta era una amenaça real i constant». […]

«Avui se’ns fa difícil percebre aquella por, aquell neguit. Aquesta realitat explica que a la documentació trobem súpliques com la del 1451, quan el jurats de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca (el govern executiu de la ciutat i la resta de l’illa de Mallorca) demanaven al Capítol de la Seu que la festa de Sant Sebastià fos solemne i que, per major solemnitat i com a mesura profilàctica, es fes sonar la major de totes les campanes del regne: N’Eloy, la gran campana de la Seu. I els canonges així ho ordenaren, n’Eloy sonà amb tota la seva magnificència i força. Cal insistir, no ho demanaven per fer renou de festa, sinó que ho demanaven per por, perquè tenien por. La mateixa súplica tenim documentada el 1518, quan, a més, els jurats obtingueren permís del capítol catedralici per establir una capella pròpia dedicada a Sant Sebastià, ara ja sí la definitiva, i que és l’actual […]

 Fa 500 anys arriba a Mallorca la relíquia de sant Sebastià. Succeeix «Concretament, entre els anys 1522 i 1523, durant la terrible guerra civil que patí Mallorca, la Germania, que portà molt de patiment i desolació a tot el regne; quan la societat mallorquina estava sotmesa en la més negra foscor, comparegué una altra gran calamitat: la pesta, la qual s’estengué per tota Mallorca, especialment per Palma. La mort i la paor de les gents s’estengueren per les cases i carrers. Els dies foren tant infaustos que molts pensaren que l’illa restaria despoblada, tant era el dolor, la desolació i la mortaldat. Emperò, en aquests precisos moments, quan la desesperança i les negres tenebres planaven sobre la ciutat i les viles, sobre els llogarets i les possessions, quan semblava que tot estava perdut, que la desfeta del regne es veia inevitable, de sobta, un raig de llum, un raig d’esperança ompli els cors dels habitants de la Ciutat de Mallorca […]

«Un dia de principis de l’estiu de 1523 arribà un vaixell amb cavallers de l’orde de Sant Joan procedents de l’illa de Rodes, […] Explic tot això, per contextualitzar i poder entendre millor quin fou el sentiment dels mallorquins i mallorquines quan veieren el desembarc dels cavallers de Rodes. La seva irrupció fou considerada com una senyal d’esperança pels habitants de Palma. I les esperances es tornaren en goig quan fou conegut el fet de què els cavallers portaven una important relíquia de sant Sebastià, concretament un tros d’òs d’un dels seus braços […]

«Cal entendre en tota la seva dimensió la importància d’aquest fet. Dins la mentalitat de l’època, un simple fet, una simple coincidència podia esdevenir símbol i arribar a assolir la condició de transcendental. Això és el que succeí amb l’arriba de la relíquia a Mallorca. D’aquesta manera, sant Sebastià fou invocat com mai ho havia estat pels habitants de la ciutat […]

«Contava el bisbe de Mallorca, Josep Miralles, el qual va poder espigolar entre els documents d’aquella època, que l’aparició de la relíquia tingué aviat els seus efectes, ja que pel mes d’agost d’aquell mateix any (1523) l’epidèmia va desaparèixer. Aviat, per tot el regne fou coneguda la bona nova i la intercessió de la relíquia de sant Sebastià […]

«Finalment, amb gran desconhort pels habitants del regne, arribà el dia en què els cavallers hagueren de salpar per continuar el viatge cap a la Península. Era un dematí i al moll s’havia congregat un gran nombre de persones que volien acomiadar-se de la relíquia. Els cavallers de Rodes embarcaren, emperò encara no s’havien amollat les amarres quan es desfermà un fort temporal que feu impossible que poguessin salpar. Així, degueren tornar a terra i romandre un dia més a Ciutat. A l’endemà tornaren els cavallers a embarcar-se amb la relíquia davant una gran multitud de gent que s’havia tornat a congregar al moll. Emperò, va passar el mateix que el dia anterior, un cop pujaren al vaixell un fort temporal es va desfermar dins la badia de Palma. El vent bufava amb una força inusitada, les ones que es dibuixaven a l’horitzó que va del Cap Blanc a Cala Figuera semblaven autèntiques muntanyes nevades i en moviment. Així, doncs, als cavallers no els hi quedà més remei que tornar a desembarcar i passar un altre vespre a Mallorca. Arribà el dematí següent, al moll hi havia una gentada, molta més que al dia anterior. Començava a sentir-se el rumor que la relíquia volia quedar-se al regne. Aquest era el rum-rum que se sentia pels carres de Ciutat. Tornaren a comparèixer els cavallers. Frei Suriavisqui portava a les mans la caixa amb la relíquia de sant Sebastià. Tornaren a pujar a bord i, per admiració de tots els allà presents, un fort vent començà a bufar, les amarres començaren a queixar-se, els caps i obencs començaren a cantar tremolosos i les grans ones començaren de vell nou a castigar les esculleres de davant les murades de Ciutat. Els cavallers de Rodes estaven més que sorpresos i es varen començar a sentir captius de l’illa. A l’horabaixa d’aquell mateix dia, els de Rodes es reuniren en concili amb el Capítol de la Seu, el bisbe de Mallorca, Rodrigo Sánchez del Mercado i el jurats de la ciutat. I allà decidiren que la relíquia de sant Sebastià romandria a la Seu de Mallorca. L’acord fou signat a la ciutat el 3 de setembre de 1523, per les autoritats que havien format part del concili i ho feren davant el notari Antoni Carles. A més, acordaren que, en agraïment, el Capítol els hi lliuraria anualment cent ducats venecians d’or. I així s’esdevingué, a l’endemà, tornaren els cavallers al moll de Ciutat i embarcaren davant una multitud que omplia el moll i els alts de les muralles que guaitaven a la mar. La relíquia ja no els acompanyava. El capità del vaixell donà ordes d’amollar amarres, de pujar les antenes de les veles, donar ordes de salpar… I així les coses, un suau embat començà a impulsar el vaixell dels cavallers de Sant Joan, que tranquil·lament abandonaren Mallorca. […]

«Queda clar que, després de l’arribada de la relíquia a Palma i la desaparició de la pesta, els jurats, durant les properes dècades, donaren una forta embranzida en fomentar encara més la devoció envers sant Sebastià. El mateix 1523, es va constituir per part del canonges i els jurats la Confraria de Sant Sebastià. […] Poc més de cent anys després, el 1643, els jurats presentaren al Capítol de la Seu la resolució aprovada per Breu Pontifici en virtut de la qual es proclamava l’oficialitat de sant Sebastià com a patró de la ciutat de Palma» (cf. Bartomeu Bestard, cronista de la Ciutat de Palma, extracte de la conferencia pronunciada a la Seu de Mallorca, el divendres, 12 de gener de 2024).

_______________________

 Germanes i germans estimats, des de fa ja quasi una setmana, tot Mallorca, Part forana i Ciutat viu amb intensitat un lluminós l’ambient de festa entre sant Antoni i sant Sebastià. Festes que tenen en aquests dos sants el seu origen i referent, mantenint ancestrals tradicions, vivint significats i representacions, oblidant costums de sempre i afegint-ne de nous, amb elements de continuïtat i discontinuïtat, introduint nous espectacles, mantenint bellesa i valors que defineixen cada poble i ciutat, i proposant noves formes de convivència, obertes de cada vegada a més a la participació alegre i festiva. També és curiós veure amb quina serietat es viuen determinats actes que fan vibrar la ciutadania reunida per celebrar, trobar-se, conviure i divertir-se. Per a molts, l’aspecte religiós, de cada vegada té més poca vigència i és relegat quasi bé a un record del passat.

Tanmateix, una festa sempre ha estat, és i hauria de ser una oportunitat de renovació personal i col·lectiva, i així reemprendre de nou aquelles activitats habituals que marquen el caminar de cada dia, el pas del temps i li donen qualitat i perennitat. És un goig viure-ho així, fent pinya, amb esperit festiu i solidari, fent poble, tot sentint-nos corresponsables del seu progrés en totes, en totes les seves dimensions, fruit d’una laïcitat ben entesa, on tot hi té cabuda i reconeixement, a la vegada que aprenem la lliçó de la història, i tractam de fer-ne una lectura creient.

Aquesta setmana, com he dit, té la dos noms que són a l’origen de festa. Dos noms que corresponen a dos sants, dos referents que cal conèixer i aprofundir, i que alguna relació deuen tenir amb l’esdevenir festiu i que poden ser el motiu de viure el seu significat.

1) El primer, sant Antoni, que en els seus anys joves viu un canvi profund en la seva vida i que marcarà definitivament la seva vocació cristiana a la vida monàstica, essent el monjo fundador del monaquisme. El canvi li ve quan entrant en una església sent de la lectura de l’Evangeli unes paraules de Jesús en el moment en què diu a un jove «Si vol ser més perfecte, vés a vendre tot el que tens, ho dones als pobres i tindràs un tresor en el cel. Després torna i vine amb mi». Antoni va entendre, «això va per jo». I la seva vida va quedar reorientada definitivament cap a Jesús.

2) I l’altre, sant Sebastià, patró de la nostra ciutat de Palma, també un jove, un militar de la guàrdia pretoriana que servia l’emperador romà. Fa 500 anys, les seves relíquies arriben a Mallorca per quedar-s’hi i són el motiu pel qual mitjançant l’acció de gràcies per a l’alliberació de l’epidèmia que va assotar Palma, sant Sebastià és declarat patró de la Ciutat. Dues festes, per tant, viscudes intensament aquesta setmana i que tenen dos sants com a referents que donen motius de festa, gratitud i celebració.

M’agrada, però, que ho sapiguem llegir des de la Paraula de Déu que hem proclamat. Per això, sempre he vist ben referides a la nostra Ciutat de Palma les paraules profètiques d’Isaïes quan diu: «Obriu les portes, entrarà un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor». Paraules que són un indicador, una espècie de brúixola que ens diu qui som –un poble just-, quin tarannà ens defineix –obriu les portes-, quin valor o virtut –la fidelitat-, i quina solidesa –manté ferm el seu cor-. Un poble com aquest ha de donar goig viure-hi. Descriure així la nostra ciutat ens posa davant el repte d’arribar a fer que sigui així, feta de persones obertes, justes, fidels, sòlides en l’amor. Això sí, amb la particularitat que -com ens ha dit sant Pau- aquesta no és la ciutat definitiva, que en cercam una de millor i que durarà sempre.

Fixem-nos en sant Antoni, un jove que quan té 18 anys i amb un futur d’abundància material que promet molt i enlluerna, ha escoltat la pregunta que també un jove fa a Jesús: «què he de fer per aconseguir la vida eterna?». Ja hem vist la resposta de Jesús.

D’altra part, fixem-nos en sant Sebastià, també jove i militar de l’exèrcit romà, fa objecció de consciència i es nega a adorar l’emperador perquè ha abraçat la fe cristiana, i no té por de manifestar-ho públicament. Ell ha conegut les paraules de  Jesús que deia: «Feliços els perseguits pel fet de ser justs, el Regne del cel és per a ells» (Mt 5,10). Més encara: «Feliços vosaltres quan per causa meva la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom. Aquell dia, alegrau-vos i feis festa!» (Lc 6,23a) El seguiment de Jesús implica aquest resultat i el qui el segueix de veritat ho sap.

Tot això, té un seguit d’actituds que son valors evangèlics per a fer realitat i, consells que avui hem escoltat i que són els següents i que em sembla que donen contingut al sentit de les festes que amb tant goig estam celebrant: «No deixeu d’estimar-vos fraternalment ni d’acollir els forasters. No aneu darrere els doblers, acontentau-vos amb allò que teniu, recordant que Déu ha dit: No et deixaré, no t’abandonaré. Per això podem dir amb tota confiança: Tenc el Senyor a favor, no em fa por res, els homes ¿què em poden fer?» (He 13).

Les circumstàncies que rodegen les festes d’enguany aquí, a Mallorca, necessiten impregnar-se d’aquest esperit que parlen d’estimació fraternal i d’acollida dels qui venen a viure entre nosaltres. Dos aspectes que ens afecten de cara a la nostra convivència i cohesió social. El problema de la immigració no és un fet irrellevant i no podem dir que no ens afecta; és un fet que preocupa i interpel·la la nostra sensibilitat solidària i la nostra caritat cristiana, social i política. És el que ens ha dit la Paraula de Déu avui mateix «estimau-vos fraternalment i sigueu acollidors». Això serà veritat si intentam ser una ciutat oberta, agermanada, on hi viu un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor.