Sir 3,2-6.12-14. Qui venera el Senyor, honora els pares. Déu no oblidarà l’amor que tens per a ells.

Salm 127. Veuràs els fills com rebrots d’olivera al voltant de la taula. Seran beneïts del Senyor.

Col 3,12-21. Com a coronament de tot, estimau-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona.

Lc 2,22-40. Aquest infant serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. 

 Amb goig ens reunim per la festa de l’Estendard, enguany amb tons de vida de família, ja que avui l’Església celebra a tot el món cristià la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep. Una festa que fa memòria de l’inici d’un nou ressorgiment cultural que donarà identitat als habitants d’aquesta illa; una festa que parla del nostre existir com a poble; una festa que enguany mira especialment la família i -seguint el que ens ha dit la Paraula de Déu- feim elogi de l’amor dels pares envers els fills i l’amor des fills envers els pares, quan de la saviesa bíblica hem escoltat a la primera lectura que «qui honora el pare viurà molts anys, i qui honora la mare es guanya un tresor i obtindrà del Senyor la recompensa». Al mateix temps, diu que Déu no oblida la pietat, l’amor, la compassió que els fills tenen pels pares, sobretot quan a aquests se’ls afebleix l’enteniment i van perdent les forces.

A aquest elogi s’hi afegeix l’exhortació que fa sant Pau i que avui pot ser una pauta segura per al nostre comportament dins la família, valors que es faran extensius per a ser viscuts en el cor del poble i servir una millor convivència. Fixem-nos-hi, convida a tenir els sentiments propis d’un cristià: «sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó». Sentiments que són la prova de l’amor, que tot ho lliga i perfecciona, i és font d’allò que tant desitjam que és la pau, per a nosaltres i per a tot el món, en aquests moments ben difícils pel que està succeït a Palestina, la terra de Jesús,, amb les horribles notícies que ens arriben i suportam amb estupor i dolor.  Ens diu encara sant Pau: «recordau que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos». I, en el moment de celebrar l’Eucaristia, encara demana que «siguem agraïts». Jo hem de fer, duent a la pregària tots aquests esdeveniments que, d’una manera o altra, ens influeixen.

El pensament cristià i social sobre la família sempre s’orienta a la seva estabilitat, fruit de la fidelitat en l’amor. Una estabilitat que no és redueix només a ella mateixa, sinó que s’obre a la seva dimensió social, fent de la família la cèl·lula vital de la societat. La importància i la centralitat de la família, per a la persona i per a la societat, és subratllada repetidament a la Bíblia, fins el punt que Jesús a l’Evangeli la reconeix com allò que Déu ha disposat per a la humanitat, proposant el pas de la individualitat a la comunitat de vida i d’amor. Jesús mateix, com a fill, viu l’experiència familiar, l’Evangeli d’aquest temps de Nadal se’n fa un especial ressò, com se’n farà al llarg de la seva vida, fins a tenir la seva mare al peu de la creu al moment de morir.

Queda molt clar, per tant, la importància de la família per a la societat. Diu la doctrina social de l’Església (DSE) que «il·luminada per la llum del missatge bíblic, l’Església considera la família com la primera societat natural, titular de drets propis i originaris i la posa al centre de la vida social» (DSE 211). Per això, dirà també que «una societat a la mesura de la família és la garantia millor contra tota deriva de tipus individualista o col·lectivista, perquè la persona és sempre el centre d’atenció com a fi i mai com a mitjà» (DSE 213). Igualment, «cal afirmar la prioritat de la família respecte a la societat i a l’Estat.. La família no és per a la societat i per a l’Estat, sinó que la societat i l’Estat són per a la família» (DSE 214). Tot això demana la vocació a l’amor i la formació d’una comunitat de persones, que serà la base de la societat, d’aquesta comunitat humana que, al llarg del temps es manifesta a través d’una gran diversitat de costums i cultures, precisament avui que commemoram un moment important i decisiu per a la història de la nostra societat illenca.

Si en la festa de l’Estendard enguany aprofundim en la identitat de la família, creadora de la identitat del poble perquè d’ella en depèn, és lògic que posem l’accent en allò a què no podem renunciar i que més ens defineix. L’Estendard ha de ser signe de bona entesa, de mirada conjunta i d’acció compartida, de seguiment confiat en un projecte comú basat en el respecte als drets humans. Fixem-nos en dos aspectes que configuren la nostra identitat i en són part essencial irrenunciable i que tenen la seva arrel en la família: la terra on hem nascut i la llengua que hem après.

Certament, hem de dir que som un poble sensible a la defensa de la seva terra i que està en condicions més que favorables per a mirar-la amb amor, ja que la creació és bella a les nostres Illes. No ho podem desaprofitar. Ja fa temps que ho veim i ho deim. Un aspecte important és la gent del camp, que veu perillar la seva permanència amb l’obligació d’haver de renunciar no només a un mitjà de producció i de treball, sinó a un hàbitat natural de valors familiars perennes, d’una saviesa intuïtiva, de l’amor a uns costums i tradicions que passaven de pares a fills i que s’han perpetuat a través de generacions i que ara tenen el perill de quedar amb una representació purament escènica, sense vida…

Afegim-hi aquella actitud ecològica integral que defensa l’espai natural perquè estima les persones i vol per a elles un hàbitat digne, i afegim-hi també la preocupació pel canvi climàtic, amb la responsabilitat que tots hi tenim en el seu procés de deteriorament. En aquest sentit em vull fer ressò de les paraules del papa Francesc a la recent Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 28) celebrat a Dubai a principis de desembre: «El canvi climàtic -diu- es un problema social global que està intimament relacionat amb la dignitat de la vida humana». Fa veure que «allò que impedeix avançar en la solució són les divisions que hi ha entre nosaltres» i que «impressionen en particular les temptatives d’atribuir la responsabilitat als pobres o al nombre de naixements. No és culpa dels pobres –diu- perquè quasi la meitat del món, la més pobra, és responsable just del 10% de les emissions contaminants, mentre que la distància entre els pocs acomodats i els molts desfavorits mai havia estat tan profunda. Ells són, en realitat, les víctimes del que està succeint….». I, en relació amb la pau i concretament amb les guerres d’aquest moment, a Israel i Palestina, a Ucraïna i a moltes altres regions del món, diu «quants recursos malgastats en armament, que destrueixen vides i arruïnen la casa de tots!». Per això, fa la proposta de constituir un Fons mundial per acabar d’una vegada amb la fam, utilitzant els diners que es destinen a armament i a altres despeses militars. Dirà clarament que «el remei és una bona política i que els canvis climàtics mostren la necessitat d’un canvi polític…, que per això està el poder, per a servir».

També, pel que afecta a tantes famílies, el mateix diria dels incentius tant econòmics com morals que necessiten les petites i mitjanes empreses, ja que estan en relació directa amb el que és l’estimació per la pròpia terra i la seva identitat. Vull posar de relleu la infinitat d’empreses i empresaris que enguany han contribuït amb Càritas i altres entitats socials en la formació i acompanyament de molts persones -joves especialment- que se’ls ha orientat en el seu procés laboral i d’aprenentatge. Ha estat meravellós! L’eufòria per una Mallorca econòmicament forta i solvent s’ha de completar per una Mallorca socialment solidària. Una línia així d’actuació transformaria la conflictivitat en una societat edificada sobre valors autèntics.

Som, també, un poble que des de sempre, estima, valora i promou la pròpia llengua. Voldria dir-ho com afirmació i no amb interrogant. Però, hem de fer camí. Referint-se a l’Església, aquí, a Mallorca, com a tants altres llocs, els actes religiosos sempre s’expressaven amb la pròpia llengua, la rebuda dels pares, en el cor de la família, i cultivada en el llenguatge col·loquial i escrit. L’Església sempre ha vetlat perquè fos així i afavorint, a la vegada, l’obertura envers els qui ens visiten o provenen de la immigració per a quedar a viure entre nosaltres. Amb això, hem volgut mantenir un equilibri essent una Església acollidora i respectuosa amb altres cultures, de les que també hem cregut que n’hem d’aprendre, com també desitjam que elles es deixin enriquir amb la nostra. Per això, ser defensors de la nostra identitat cultural i lingüística –que al mateix temps hi entra la nostra identitat religiosa i cristiana– no significa de cap manera ser contraris a un diàleg intercultural, sinó sempre oberts.

Pensem que la llengua és més que paraules transportables d’un traductor. La llengua és vehicle de vida, és ocasió d’aprenentatge, és transmissió de virtuts i de confiança, és riquesa de comunicació; gràcies a la llengua de la nostra terra, a la nostra llengua, hem començat a parlar, a raonar, a comunicar-nos, a dir amb l’espontaneïtat que neix del cor els nostres pensaments i les nostres opinions, a manifestar allò que ens és més íntim, com els sentiments, l’estimació, la pregària… Si d’una banda, a vegades ens arriba el rebuig, per l’altra ens edifica que provinents d’altres paisos hi hagi qui digui que ens entenen i valoren la nostra forma d’expressar-nos.

Una vegada més ho hem de dir. Un poble sense cultura pròpia, un poble que renuncia a allò que l’identifica, està destinat a desfer-se, no té futur. Hi ha moltes formes d’eliminar la riquesa ètnica i lingüística, com hi ha també moltes formes i oportunitats de promocionar-la i ferla vehicle de normalitat. Per això, hem de treballar per a trobar el punt d’equilibri -respectant sempre els propis drets- que donarà harmonia a la nostres relacions humanes, integrant allò que més ens identifica per a transmetre-ho com a valor assumible i enriquidor fins i tot pel qui és diferent.

Des del Concili Vaticà II, ara fa 60 anys, l’Església ens va convidar a ser més sensibles i més conseqüents en quant a fer-nos propers a la gent, i un dels aspectes va ser el de la llengua pròpia en la litúrgia, la llengua vernacla a utilitzar. Hem volgut ser-hi fidels, per això també demanam respecte i voluntat d’adaptació, tractant fins i tot que la diversitat ens enriqueixi. Construir la identitat lingüística, però, no significa només entendre, saber parlar i escriure bé. Fer-ho és fàcil si un hi té voluntat, s’ho estima i s’hi dedica amb gust. Construir-la suposa l’elaboració i la defensa de tots els valors que conté i transmet, com l’aprofundiment i promoció del fet literari, històric, ètic, religiós i estètic. La nostra simbologia cultural és tan rica que bé mereix ser estudiada i promocionada constantment, al mateix temps que es treballa la seva més íntima configuració.

No som estranys a les dificultats. Per als cristians, no sempre els vents bufen a favor. Sobre Jesús es va dir el mateix i ell ho confirma en moltes ocasions, sobretot quan pren postura, quan es defineix i és clara la seva opció. Hem escoltat a l’Evangeli, i ja als inicis de la seva vida, en el moment en què es presentat en el temple, les paraules que l’ancià Simeó dirigeix a Maria, la mare de Jesús i tenint-lo en braços, ja preveu: «Aquest infant serà motiu que molts caiguin a Israel i molts altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l´ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts» (Lc 2, 34-35). Que la Sagrada Família i la memòria que feim en aquesta festa de l’Estendard, ens ajudin a edificar la nostra convivència en pau sobre aquells valors personals i comunitaris que mantenen en la comunió les nostres famílies i a tots ens cohesionen com a poble. Sigui aquest el nostre vertader “Estendard” darrere del qual podem caminar confiats i units. Que així sia!