En comunió amb tota l’Església, començam avui la peregrinació quaresmal que ens portarà a conèixer millor el misteri de Crist, al mateix temps que ens disposam a posar els mitjans que ho han de fer possible.

“La Quaresma és un nou començament –així ens ho diu el papa Francesc–, un camí que ens porta a una destinació segura: la Pasqua de Resurrecció, la victòria de Crist sobre la mort”. A la pregària inicial hem dit que l’exercici quaresmal té que veure amb un dejuni santificador per a vèncer l’esperit del mal i sentir-nos enfortits amb l’auxili de la sobrietat. Dejuni i sobrietat: dues paraules que defineixen la peregrinació que avui, amb la imposició de la cendra, començam.

El dejuni del que ens ha parlat la Paraula de Deu va més enllà de les privacions de menjar o de beure. Toca les intencions, les actituds, el comportament, que és on més incidència ha de tenir la sobrietat que ens proposam viure especialment aquestes setmanes. El profeta Joel ens fa arribar la veu de Déu que ens diu: “Ara, convertiu-vos a mi, amb tot el vostre cor. Esquinceu-vos el cor i no els vestits!”, però també ens mostra el seu rostre misericordiós: “Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu; ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor”.

“Tornar a Déu amb tot el vostre cor” és no acontentar-nos amb una vida mediocre, sinó créixer en l’amistat amb el Senyor”. Serà bo que aquest sigui l’objectiu fonamental d’aquest temps penitencial que avui iniciam. La conversió ha de fer que ens fixem en Jesús i en l’ideal cristià que, com diu el papa Francesc, “sempre invitarà a superar la sospita, la desconfiança permanent, el temor a ser envaïts, les actituds defensives que ens imposa el món actual. Molts miren d’escapar dels altres cap a la privacitat còmoda o cap al reduït cercle dels més íntims, i renuncien al realisme de la dimensió social de l’Evangeli” (EG 88).

És un gest de conversió rebre l’Evangeli com un do, rebre la Paraula de Déu com un gran regal que Déu ens fa, una Paraula a la que hem d’estar sempre atents a escoltar-la. Avui mateix una persona, una laica mare de família d’una de les parròquies de Palma, em deia que aquesta horabaixa s’havien de reunir per a la Lectio divina (lectura creient de la Paraula de Déu) amb tot un grup. Em deia “ho feim tot l’any, cada mes, però durant la Quaresma ho intessificam encara més, ho feim cada setmana. “La Paraula de Déu és una força viva –ens diu el papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma–, una força capaç de suscitar la conversió del cor i orientar novament cap a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com efecte tancar el cor al do del germà”. És el que li va passar al ric de l’Evangeli: el no parar oïda a la Paraula de Déu el va portar a no estimar Déu i per tant menysprear el proïsme.

Això ens planteja l’altre gran aspecte de la Quaresma: l’altre és un do. Pensem que –com deia sant Joan Pau II– aquest forma part del que ell anomena l’espiritualitat de comunió.

Una espiritualitat de comunió que l’entén com aquella mirada d’amor de Déu que contemplam i que es tradueix en una mirada d’amor envers l’altre, fins el punt de dir que “l’altre és un do per a mi”, “algú que em pertany”. Fixem-nos que és tot el contrari de l’actitud de Caín quan ha matat el seu germà Abel en la seva reacció inhumana de dir que no li importa gens el seu germà. És la forma habitual de respondre cada vegada que el pecat ens encega i som insolidaris amb l’altre i la seva causa de inclusió a la societat.

La invitació que ens fa Jesús és obrir la porta del nostre cor a l’altre, perquè cada persona és un do, tant si és un veí nostre com si és un pobre desconegut. Vull veure en els refugiats que demanen asil aquests pobres que no coneixem però hi són i estan patint més que ningú. Per què no obrir corredors humanitaris que facilitin l’accés de forma legal i segura als nostres països als qui de forma desesperada fugen de la guerra, de la injustícia i de la fam? Convé que ens vacunem de misericòrdia per evitar el perillós virus de la indiferència i que la nostra conversió sigui també col·lectiva, de tot el nostre poble amb les seves institucions al front, com s’ha demanat recentment en tantes manifestacions en els nostres pobles i ciutats. Que sigui aquest un gran signe d’acollida misericordiosa envers aquestes masses de pobres que clamen a les nostres fronteres demanant que els reconeguem la seva dignitat i els acompanyem en la seva situació dramàtica.

 El do de la Paraula de Déu i el do de l’altre han de trobar en cadascú de nosaltres a seva confluència. “L’Evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre l’altre, amb la seva presència física que interpel·la, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un constant cos a cos. La veritable fe en el Fill de Déu fet carn és inseparable del do de si mateix, de la pertinença a la comunitat, del servei, de la reconciliació amb la carn dels altres. El Fill de Déu, en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa” (EG 88).

Orientem tota la activitat quaresmal que avui comença cap a viure a fons la complementarietat d’aquests dos dons que el Senyor ens fa. Per això, i com he escrit a la Carta de Quaresma, entrem en una dinàmica d’escolta i lectura de la Paraula de Déu, cosa que els cristians hauríem de fer amb freqüència per assegurar aquell aliment espiritual imprescindible que ens mantingui mínimament en forma. Així, podem viure un poc més cada dia allò que és essencial i no abandonar-ho: la participació en la vida de la comunitat cristiana i en la celebració dels sagraments, sobretot l’Eucaristia i el Perdó, com a moments forts de trobada amb el Senyor que ens estima i perdona. Quan això no ho practicam, ho feim a mitges o sense entusiasme, no ho contagiam als altres; llavors l’ambient que es crea es torna indiferent i religiosament fred. És aquesta fredor que ens paralitza i no ens deixa comunicar l’Evangeli perquè la nostra vida no l’ensenya ni amb la paraula ni amb els fets.

Necessitam fer l’esforç de replantejar-nos-ho tot i renovar-nos interiorment intentant dur una vida més segons l’Evangeli i el que avui ens demana en el seu nom l’Església. És la crida a la conversió que ens fa Jesús ja des del primer dia de Quaresma. Per això feim una crida urgent a la participació i a la coresponsabilitat, ja que a tots, laics i laiques, homes i dones de vida consagrada, diaques, capellans i bisbe, ens toca donar el pas de la conversió, és a dir, de fer aquest canvi interior tan necessari perquè la fe en Jesucrist arreli de nou en els nostres cors i s’expandeixi arreu per la paraula i el testimoni de cada cristià.