Homilia en el Dimecres de Cendra

Abans de proclamar l’Evangeli, hem escoltat les paraules del salm 94: «No enduriu, avui, els vostres cors; escoltau la veu de Déu». Com aquesta, són moltes les invitacions que en aquest dimecres de Cendra, primer dia de Quaresma, Déu ens fa: «Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor, que som benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor» –ens ho ha dit a través del profeta Joel–. Llavors, hem escoltat sant Pau amb una insistent crida a la conversió: «Us demanam en nom de Crist: reconciliau-vos amb Déu. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació». I, a l’Evangeli, Jesús ens demana vèncer tota hipocresia i viure amb autenticitat en la pregària, en l’austeritat, en l’ajuda fraterna.

En aquest inici de l’exercici quaresmal, per tant, se’ns demana aprofundir en allò que som pel baptisme. Fixem-nos en els primers cristians: com eren plenament conscients d’aquest do rebut i escoltaven aquesta recomanació: «com a col·laboradors de Déu, us exhortam a no deixar perdre la gràcia que n&#39heu rebut”. (2Co 6,1)

Ja al començament del cristianisme, les comunitats de l&#39Església naixent van haver de posar atenció a la veu de l&#39Esperit que els parlava i molt clar. A les primeres eufòries sovint hi segueixen situacions de rebaixa i els compromisos presos, fins i tot col·lectivament, es ressenten d&#39un cert decaïment que impedeix mostrar amb la transparència evangèlica, que li és pròpia, el missatge de Jesús. Tant és així que el bon gust de la novetat cristiana va perdent qualitat. És el que també ens pot passar avui quan es perd l’interès per la vida cristiana fins el punt de desaparèixer allò que l’anima. 

Allò que l’anima, el foc que encén la vida d’un cristià i provoca l&#39ardor de l&#39evangelització és l&#39amor. Pensant en les paraules de sant Pau a la comunitat de Corint, ja puc jo parlar totes les llengües, si no estim no em serveix de res. Ja puc tenir tot el coneixement i tota la ciència, ja puc tenir la millor organització i els millors plans d&#39actuació, ja puc estar programat al cent per cent i tenir-ho tot previst, ja puc proposar tots els mètodes nous i tenir fets totes les anàlisis sociològiques, si no estim, de res em serveix. Ja puc tenir i tot molta fe -com a que de gent diu que té molta fe- ja puc ser el més generós, el més solidari, ja puc apuntar-me a tot i fer de tot…, si no estim, tot això no em serveix de res.

En el treball dins les parròquies i en els grups o en qualsevol activitat humana, pot ser hi ha una fidelitat endurida pel temps i per la forma de fer feina i s&#39ha perdut la frescor del començament, la il·lusió per l&#39estimació i l&#39acolliment i les persones no són prou reconegudes ni valorades. Forts canvis psicològics en els estats d&#39ànim i una certa duresa de tracte arriben a erosionar aquella vivència inicial fins el punt d&#39haver d&#39escoltar l&#39Esperit que ens diu «conec totes les teves activitats, però ja no estimes com a la primeria… Repensa-t&#39hi! Fes l’esforç de convertir-te!» (Ap 2,1).

«Feim» i no «som». Molt actius, però espiritualment poc vius. Un exterior que no es correspon amb un interior ple de Déu. Més aparença que realitat. L&#39activitat hi és i ningú ho posa en dubte, però no és de qualitat perquè no fa el pes als ulls de Déu. Probablement no conté l’exigida qualitat evangèlica i es dispersen moltes energies; és la sal que ja no dóna gust. Les persones es cremen per manca d&#39equipament interior fins a no creure en l&#39evangelització per manca de motor que l&#39animi. «Fer la mesura als ulls de Déu» significa «partir d&#39ell» com a font de vida, com a impuls per al compromís des de la unitat de la pregària. «Recorda –ens diu Déu- allò que vas escoltar i acceptar. Fes-ne cas i converteix-te!» (Ap 3,1-3)

És la invitació a un treball en el qual Déu està disposat a posar-hi la part més fonamental. El camp d&#39apostolat és immens, les possibilitats són infinites, la nostra força poca, però vol que comptem amb ell. És el que se&#39ns demana per a dur a terme avui i entre la nostra gent l&#39encàrrec de Jesús d&#39anunciar-lo i fer-lo present confiant que el seu Esperit sempre ens acompanya, encara que ens sentim febles i limitats. Des de la humilitat és més possible la confiança.

L&#39Esperit ens demana superar l&#39estadi de la mediocritat, de la vulgaritat. A vegades l&#39activitat s&#39ha complicat amb interessos aliens a l&#39Evangeli: guany material, prestigi personal, obsessió pel diner, ganes de domini… Això arriba a aquest punt quan volem combinar l&#39aparença de pobresa amb el dolç encant que proporciona el benestar.

Hem tornat tebis. L&#39Esperit de Jesús ens demana superar aquesta tebiesa i optar per un nou ardor que posi en moviment primer la conversió personal i com a conseqüència immediata la transformació de la comunitat cristiana i dels ambients en els quals ens hi som presents.

Som convidats a sopar junts, a l’Eucaristia, que és a la vegada la invitació feta proposta de vida fraterna, la que ens identificarà sempre com a seguidors de Jesús segons les seves paraules deixades en testament: «aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12). Hem de tornar a ser aquesta bona denominació d’origen.

Segurament, en un esforç de revisió comunitària, convé que ens demanem què ens diu en aquests moments l’Esperit a les nostres Esglésies locals, a la nostra i a cada una de les petites comunitats. 

Per això, la conversió que se&#39ns demana en aquests moments ens diu que l&#39Església ha de caminar amb l’esforç de purificar-se -en el penediment- d&#39errors i d&#39infidelitats, d&#39incoherències i de lentituds:

-una conversió al Déu de Jesús, Pare misericordiós, únic Déu, únic absolut, únic «tresor»…

-una conversió al Jesús de l&#39Evangeli, sagrament de Déu Pare: «el qui em veu a mi veu el Pare». La trobada amb ell ha de ser l’experiència habitual de tot cristià.

-una conversió a l&#39Església, sagrament de Jesucrist: «el qui a vosaltres escolta a mi m&#39escolta». El sentit de pertinença a l’Església és la que ens dóna la consciència de germans.

-una conversió a viure convertits enmig d&#39aquest món nostre, que Déu estima i al qual Jesús ens hi envia com a sal, llum i llevat que transforma, que és allà on hem de dedicar-hi més temps perquè és el lloc de l&#39encarnació, de l&#39entrega, de la perseverança.

-una conversió a renovar cada dia la nostra fidelitat a les conversions anteriors i als compromisos presos, la qual cosa demana posar-se en camí de constant formació i avaluació com  Església arrelada en el misteri de Déu i enmig del món i de la història en actitud pelegrina, que sap que no té una ciutat permanent sinó que en cerca una de nova i definitiva.

-una conversió a l&#39esperança com a actitud habitual dels qui saben cap on es dirigeixen perquè han posat tota la fe en Aquell que els ha estimat primer.

 

Sants del dia

26/04/2024Sant Isidor de Sevilla, sant Clet papa, sant Pascasi Radbert.

Campanyes