«T’estim tant que et menjaria». Quantes vegades hem arribat a sentir en el llenguatge familiar aquesta manifestació de la tendresa de l’amor. Es una cosa impossible en aparença, però mes que real quan es tracta de Jesús: «Això es el meu cos […] Aquest calze es la nova aliança segellada amb la meva sang […] Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni» (2ª lectura). A més, insisteix: «Feis això per celebrar el meu memorial». Ens trobem davant d’un nou concepte de memòria, totalment dinàmic, quan ens fa veure que no es tracta nomes de recordar quelcom o algú, sinó de «fer-lo present», de trobar-nos amb ell, viu, ressuscitat. Un encontre que presagia que li ha de passar alguna «cosa nova» a la nostra vida i en la del nostre entorn, si deixem que actuï amb tota llibertat.

Què va passar tal dia com avui, en aquell primer dijous de la història? Senzillament, que Jesús va dir que es quedava per sempre entre nosaltres, dins cada persona que el rebia i li feia lloc en la seva vida. En altres ocasions havia dit: «Jo som el Pa de vida; qui ve a mi o passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set» (Jn 6,35), però sobretot i també referint-se a Ell, a la seva pròpia persona: «La meva carn és vertader menjar i la meva sang és vertadera beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo, en ell» (Jn 6,55-56). Més encara, ho vol deixar ben clar i amb projecció de futur: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,54).

Què ho veis? Rebent Jesús, combregant, ens hi va la vida per sempre! És per això que té tant d’interès en què el rebem a l’Eucaristia. Ens hi va la vida eterna, la joia i la felicitat per sempre! Mirau de quina manera més humil ens ha arribar –també amb senzillesa– el drama de la seva mort i la joiosa notícia de la seva resurrecció, que és el que celebram cada vegada que ens reunim per a l’Eucaristia.  Aquest gest eucarístic és tan gran perquè conté un misteri d’amor, en el qual participam de l’entrega de Jesús i del goig inenarrable de la resurrecció. Jesús ha perpetuat aquest acte d’entrega per amor mitjançant la institució de l’Eucaristia en el seu darrer sopar d’amics. Per això, vol que el recordem sempre d’una forma real, directa i visible, no com un qui contempla una fotografia o un vídeo…, sinó en directe, en persona, com ara d’aquí a uns moments ho viurem, quan combreguem i el rebem a les nostres mans. Això és estimar en la seva forma més radical.

A més d’aquest caràcter personal que l’Eucaristia té per la seva trobada també personal amb Jesús, que és fonamental, la mística d’aquest sagrament té un innegable caràcter social. Quan combreg, qued unit al Senyor com tots els altres que combreguen, ja que la unió amb Crist es al mateix temps unió amb tots els altres als quals ell s’entrega. No puc retenir Crist només per a mi; només puc estar unit a Ell quan hi estic amb tots els qui son o arribaran a ser seus. La comunió em fa sortir de mi mateix per anar cap a Ell, i, per tant, també cap a la unitat amb tots els cristians. Aleshores, som un sol cos, units espiritualment en una sola existència.

Això té dues conseqüències que no podem negar ni esquivar: 1) el manament de l’amor, la caritat fraterna i 2) l’exigència del servei fins a donar-hi la vida. Són, junt amb l’Eucaristia els punts fonamentals del testament de Jesús, allò que deixa encomanat als seus col·laboradors, els deixebles, perquè ho gestionin bé en nom seu i estimin i serveixin com Ell ho fa.

1ª conseqüència

«Estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat!»

La vida tan agitada que duim, moltes vegades no ens ajuda a aturar-nos un poc i meditar sobre allò que ens passa. La capacitat de relació humana amb la qual naixem fa que estimem de forma espontània i normal, possiblement no ens costa perquè és una cosa connatural, propi de la nostra condició humana.

Tanmateix Jesús poc a poc ens va mostrant que l’amor no pot quedar en aquest estat primer i bàsic. Ha de guanyar amb reciprocitat i maduresa, la qual cosa és la raó de l’amistat per una part, i l’entrega total i oblativa, per una altra, que és allà on ha arribat Jesús en la seva manera d’estimar. És per això, que els cristians hem de donar aquesta passa més per no quedar en la mediocritat o cedir a la temptació de les rebaixes.

Diu la Doctrina social de l’Església que «la caritat, sovint limitada a l’àmbit de les relacions de proximitat, o circumscrita únicament als aspectes merament subjectius de l’actuació en favor de l’altre, ha de ser reconsiderada en el seu autèntic valor de criteri suprem i universal de tota l’ètica social. De tots els camins, inclosos els que es cerquen i recorren per a afrontar les formes sempre noves de l’actual qüestió social, la “més excel·lent” (1Co 12,31) es el camí traçat per la caritat» (CDSE 204). L’amor no passa mai!

2ª conseqüència

«Si jo us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres»

S’arriba a la comprensió de l’Eucaristia com a encontre real amb Crist i viscut en comunitat de fe per la dimensió que adquireix l’amor dut fins a l’extrem, fonament de la caritat. Però Jesús vol que ho entenguem bé i es ell mateix qui ens fa veure amb un gest molt significatiu que l’encontre amb ell passa sempre per l’encontre amb l’altre en el qual ell es revela i es deixa representar: «Enteneu això que us acabo de fer?» (Evangeli).

Aquest gest de “rentar els peus” el farem ara. Voldria arribar a molts a qui avui m’agradaria rentar els peus perquè quedés ben patent l’actitud de l’Església respecte d’aquells i aquelles a qui ha de servir i de tants altres a qui ells i elles hauran de servir.

Engany rentarem els peus a 12 professors i professores de Religió de l’escola pública. Són col·laboradors directes en la missió d’anunciar l’Evangeli i fer-lo present en el món de la cultura i de l’ensenyament. Molts d’ells, pares i mares de família, estan experimentant directament una certa exclusió social i laboral pel sol fet d’ensenyar la religió. També aquí, en aquesta societat nostra això hi és, ens preocupa i molt.

Ells representen avui un col·lectiu important de la nostra diòcesi, i en ells moltes famílies que han vist disminuïts es seus legítims ingressos i reduït l’horari laboral. Rentar-los els peus és fer el mateix que Jesús va fer per estrènyer encara més els lligams de comunió i compartir la mateixa missió de servei i de donació per amor. És posar-nos de la seva part i defensar els seus drets, sobretot el dret a la llibertat religiosa que també en la nostra petita societat troba les seves dificultats per part dels qui no volen entendre el sentit d’una autèntica, positiva i oberta laïcitat.

Jesús ens convida a servir i a donar la vida, des de l’estimació i la humilitat. Aquest és el repte que tenim els seus seguidors. Ell ha donat exemple, espera que nosaltres també el donem fent-nos servidors els uns dels altres.     

En aquests dies tan especials dediquem més temps a la pregària, a estar amb Jesús que pateix i mor. Que la companyia que li feim a Ell es faci realitat en la companyia als més necessitats. Hem de saber que tot allò que feim a una germana o a un germà nostre, ho feim a Ell. Ajudem, idò, a dur la creu a qui ja no la suporta, facem de bons cireneus i no carreguem cap creu a ningú ni amb el pensament, ni amb la paraula, ni amb els fets.

L’exemple d’amor fins a l’extrem que avui rebem de Jesús, quan des de la creu perdona als qui l’estan matant, també el sapiguem donar nosaltres en la forma d’acollir, d’escoltar, de comprendre, d’atendre, d’acompanyar, de perdonar a tantes persones que trobam en el nostre camí, fent de bons samaritans, aquells que tenen un cor que veu on es necessita amor i actuen en conseqüència.