Homilia en la festa de la Mare de Déu del Carme
La festa de la Mare de Déu del Carme, com tota la tradició del Carmel, ens fa adonar que som hereus d'una tradició viva fortament arrelada en la Bíblia. Durant el segle XII, alguns eremites es van retirar a la muntanya del Carmel, al Nord de Palestina, tocant les mateixes aigües del nostre mar Mediterrani, justament a la part més oriental. Una muntanya, símbol de la presència de Déu i amarada també de records bíblics entorn sobretot d'Elies, lloc privilegiat per a la contemplació dels profetes. Seguint aquestes peuades, els eremites hi funden l'Orde del Carmel, dedicat a la pregària contemplativa i a la austeritat de vida, que a Europa adopta la forma de vida dels frares mendicants. Segons les antigues cròniques de l'Orde carmelità, sant Simó Stock, hauria rebut l'escapulari (una espècie d’hàbit) de mans de la Verge Maria l'any 1251, i aquesta experiència religiosa i mariana seria l'arrel de la devoció tan popular i de tanta història com té la festa i l'escapulari del Carme.
La festa de Carme ens porta als seus orígens, com he dit al començament i ens fa contemplar la realitat actual. Una muntanya (a l’orient), un mar Mediterrani enmig de costes i illes i que són un regal del Creador, una natura que és creació de Déu, posada al servei de les persones i dels pobles, fins i tot dels qui amb el fenomen del turisme arriben de tant enfora i se senten atrets per la seva bellesa i les condicions de vida que oferim. Una festa del Carme que vol honorar també els homes i dones de la mar, que amb el seu esforç i no sempre amb condicions favorables i un treball reconegut, han de dur el pa a casa i mantenir les seves famílies.
Volem que aquest mar Mediterrani que banya a l’orient les costes del Carmel i de la terra de Jesús, sigui un espai de vida i dignitat, font de riquesa i d’intercanvi cultural, lloc d’acollida de tants que el transiten i gaudeixen de la seva bellesa i clima, on el turisme no desfaci aquells sans costums que sempre han caracteritzat els nostres pobles, un turisme digne dels qui ens visiten i alhora dels qui aquí els rebem. Sabem que el turisme es font de riquesa per a les nostres illes, certament, i quasi bé l’única font. Fem-ne ocasió d’un treball decent i de sana oferta, on els treballadors no siguin explotats. Creem un estil més humanitari i no pensant només en el guany material. També ens toca a tots oferir uns millors espais de convivència. Avui mateix un titular de nostres diaris diu textualment que «la meitat de los immigrants creuen que els mallorquins no els tracten bé”. Fa pensar!
Jo em deman: ¿Quina impressió donam quan les notícies de cada dia ens parlen d’accidents per borratxeres i consum de drogues a les carreteres o als hotels, quan llegim notícies de violència i assassinats, de massificació que no ajuda per a res al descans y a un desenvolupament normal de les activitats diàries, siguin d’oci o de treball? Alguna cosa haurem de revisar quan aquests comportaments repercuteixen fortament i negativament damunt del nostre poble. ¿Quina malaltia col·lectiva patim?
Es bo i saludable que en aquesta festa de la Mare de Déu del Carme, poder dir que volem un mar Mediterrani ple de vida, i no un cementeri que està enterrant mils i mils de persones –homes, dones i infants– que fugen de la fam, de la injustícia, de la guerra, i que son esclaus de les màfies organitzades, que s’aprofiten de la seva desesperació. Enmig del drama diari dels refugiats, l’altre dia l’Ong «Open arms” salvava 69 persones, al mateix temps que no podien fer res per les més de 250 que morien ofegades al mar. I encara, amb el risc de ser denunciats i detinguts per governs que s’han posats forts contra la immigració. El papa Francesc, en el 5è aniversari d’aquell ràpid viatge a Lampedussa per a trobar-se amb els immigrants i refugiats ens acaba de dir que:
«Frente a los desafíos migratorios de hoy, la única respuesta sensata es la de la solidaridad y la misericordia; una respuesta que no hace demasiados cálculos, pero exige una división equitativa de las responsabilidades, un análisis honesto y sincero de las alternativas y una gestión sensata. Una política justa es la que se pone al servicio de la persona, de todas las personas afectadas; que prevé soluciones adecuadas para garantizar la seguridad, el respeto de los derechos y de la dignidad de todos; que sabe mirar al bien del propio país teniendo en cuenta el de los demás países, en un mundo cada vez más interconectado. Es este mundo al que miran los jóvenes.
Quise celebrar el quinto aniversario de mi visita a Lampedussa con ustedes, quienes representan a los socorristas y a los rescatados en el Mar Mediterráneo. A los primeros quiero expresar mi agradecimiento por encarnar hoy la parábola del Buen Samaritano, quien se detuvo a salvar la vida del pobre hombre golpeado por los bandidos, sin preguntarle cuál era su procedencia, sus razones de viaje o sus documentos…: simplemente decidió hacerse cargo y salvar su vida. A los rescatados quiero reiterar mi solidaridad y aliento, ya que conozco bien las tragedias de las que se están escapando. Les pido que sigan siendo testigos de la esperanza en un mundo cada día más preocupado de su presente, con muy poca visión de futuro y reacio a compartir, y que con su respeto por la cultura y las leyes del país que los acoge, elaboren conjuntamente el camino de la integración.
Pido al Espíritu Santo que ilumine nuestra mente y encienda nuestro corazón para superar todos los miedos y las inquietudes y nos transforme en instrumentos dóciles del amor misericordioso del Padre, dispuestos a dar la propia vida por los hermanos y las hermanas, como lo hizo Nuestro Señor Jesucristo por cada uno de nosotros» (Santa Misa para los Migrantes, Basílica Vaticana, 6 de julio de 2018)
.
El papa Francesc a Lampedussa demanava perdó per no haver plorat, per un món que perd la sensibilitat pels qui pateixen, i es feia aquella pregunta de Déu a Caín «¿On és el teu germà?». Jesús ens ha mostrat a descobrir en cada germà la seva imatge, la seva presència: «Tot allò que fèieu a cada un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). L’altre dia ho dèiem aquí mateix repetint una de les benaventurances: «Feliços els qui ploren i estan de dol, Déu els consolarà!» (Mt 5,4).
Fixem-nos en les paraules que deim a l'oració d'aquesta festa: «que no ens manqui, Senyor, la intercessió de la gloriosa Verge Maria, i que amb la seva ajuda arribem feliçment a la muntanya que és Crist».
Entre els molts camins per arribar a Crist hi ha el de la contemplació de l'Evangeli, com a lliçó que Déu ens dóna perquè captem la confiança de la presència de Jesús entre nosaltres. En el fragment que hem llegit de sant Mateu el veim envoltat de de persones que l’acullen, com ara nosaltres també estam en torn d'ell, atrets i convidats per Maria, la mare, que ens hi ha ajudat a arribar-hi. Les paraules de Jesús ens interpel·len vivament. Tots som convidats a la intimitat familiar amb ell. Crec que aquesta és la primera proposta: tractar de ser comunitat que fa possible per a totes les persones que acull un espai favorable perquè l'home es trobi amb Déu, perquè cadascú qui toca a les portes d'aquesta església o es troba amb un dels seus membres, senti en la seva pròpia carn que Déu l'estima, que Jesús l'acompanya. És la mateixa experiència del profeta Elies i dels altres profetes a la muntanya del Carmel, quan valoren el sentit del silenci del cor, l'oxigen espiritual que els transmet la pregària, l'exercici contemplatiu de la constant descoberta de Déu amb l'agraïment del do de la fe. «¿Qui són la meva mare i els meus familiars?» –ha demanat Jesús–. Mirant els seus deixebles i ara mirant-nos a nosaltres, diu: «Vosaltres sou la meva mare i els meus familiars, els qui compliu la voluntat de Déu!». Som la seva família!
La nostra vocació cristiana, la que fa viva i actual en nosaltres la crida de Jesús, ens aporta la convicció que res ni ningú ens separa del seu amor, fa que l'estimem amb un amor no dividit, no contaminat per les idolatries. Aquest és el mal contra el que van haver de lluitar sempre els profetes. La intimitat diària amb Jesús, en la pregària, en l'Eucaristia ha de ser font de benaurança, la dels qui tenen el cor net, per això poden veure Déu, i la dels qui treballen per la pau, perquè són anomenats fills seus… Ara que anam a celebrar la trobada amb Jesús en l'Eucaristia, disposem-nos a deixar-lo actuar en nosaltres, agraïm-li de tot cor que ens hagi cridat i ens hagi enviat i demanem-li que, com ho va fer Maria, la mare de Jesús, sempre li siguem fidels.
