Homilia del bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull Anglada,

Festa del Nadal del Senyor 2018

Nadal: convertir l’espera en esperança

Hi ha un cant litúrgic que solem cantar el temps de l’Advent i que comença així:  «Tota la terra espera el Salvador, i el solc obert la Paraula del Senyor». Però de cop afegeix «món de lluita i de penes que vol llibertat, reclama justícia i cerca veritat».

Dues expressions de contrast que fan veure per on va la nostra litúrgia que mostra l’espera del naixement de Jesús i que ens portarà al cor de les festes de Nadal, i la realitat, dura realitat d’un món en conflicte, en desgràcia (violències properes que a diari llegim a la premsa, tsunami a Indonèsia, refugiats que aquests dies esperen ser acollits a un dels nostres ports després de moltes negatives de governants sense cor, violència de gènere i violència institucionalitzada a països com Nicaragua, Veneçuela, Hondures, Síria i Orient Mitjà, l’Irak o l’Afganistan, Filipines i diversos països de l’Àfrica on ja no són ni respectats els drets humans…) Tot un món de lluita i de penes que vol llibertat, reclama justícia i cerca veritat, com diu la cançó i també veim que es així. Hi ha patiment, però també un clam que no podem desatendre i seguir fent el sord com si tot hagués de seguir igual. 

Aquesta nit santa (dia sant de Nadal) es fa ressò d’aquesta realitat dura i trista que tantes germanes i germans nostres pateixen i la inclou en aquella espera que ja molts anys abans de Jesús el Poble de Déu manifestava amb deler constantment i, amb forma profètica, anunciava un futur diferent, ple de pau i de vida per a tothom.  Per això, segueix dient la cançó de l’Advent: «Diu el profeta al poble d’Israel, de mare verge ens vindrà l’Emmanuel, serà Déu amb nosaltres, el nostre germà, amb ell l’esperança al món retornarà». Ja no és l’espera, amb la vinguda de Jesús, l’espera pren un altre nom, es torna «esperança», la qual cosa vol dir que ben segur arribarà.

Per això, al poble que té fe i creu en Déu ara se li obre una porta que, quan no tenia fe, estava tancada i, per això, vivia en la fosca, en la sospita, en la ignorància, en la desconfiança, en la indiferència. Ho hem escoltat a la Paraula de Déu: «El poble que avançava a les fosques, ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa». Prou vegades l’espera ens situa davant somnis o promeses que no arriben, en canvi l’esperança ens obre a noves dimensions gràcies a la fe.

L’espera s’està convertint en esperança per un poble que desitja vehementment un canvi en tots els sentits: espera una regeneració social, política, econòmica, ecològica; desitja harmonia en les relacions humanes –personals, associatives i institucionals– i en una convivència plena d’oportunitats per a tothom, una vida familiar estable, autèntica comunitat de vida i d’amor on doni goig viure-hi i créixer, fonamental per un societat en pau. És cert que aquest poble en molts moments viu a les fosques perquè no sap què vol ni cap on va, perquè s’ha buidat d’allò que el podia omplir i no deixa convertir l’espera en esperança.

Per això, la cançó a la que abans feia referència, també diu que «si el pas se’ns barra, camins hem d’esbrossar, valls i muntanyes haurem d’anivellar. Si el Senyor ve a nosaltres, anem-lo a trobar, portals i finestres obrim de bat a bat». La trobada amb Jesús és el que una vegada més en aquest Nadal de 2018 se’ns ofereix de nou. Tota la Paraula de Déu que hem proclamat ens en dóna notícia, com fins i tot textos com la Sibil·la se’n fan ressò i parlen d’aquest infant que ha de néixer i que ens farà confiança el dia del Judici.

El naixement de Jesús ha tingut lloc històricament. No és una faula ni una reconstrucció literària. És un fet que ha marcat la història, la de Déu dins la nostra fent-ne una de sola. No podia haver succeït una cosa tan gran i inaudita com arribar a tenir notícia que Déu, que ens ha creat perquè ens estima, i en qui tot i nosaltres hi tenim l’origen, es posés al nostre nivell, agafés la nostra mateixa condició humana llevat de pecat, es posés a caminar amb el mateix ritme de la nostra història humana i la reorientés a una vida de plenitud i llibertat per al gènere humà de tots els temps. Una humanitat que veu acomplerta la seva espera i que ara ja la viu amb esperança perquè creu i té tota la seva confiança en la plena realització final en Déu, que és tot amor. La nostra existència, des de Jesús i la seva resurrecció, està projectada de forma infinita i per això creim en una vida que no s’acabarà mai. I és que –com diu sant Pau– «l’esperança no defrauda!»

La cançó esmentada acaba dient que «a l’establia Jesús bé el recordam, però és entre els homes allà on el trobarem, i vivim esperant-lo perquè ha de tornar, amb ell l’esperança al món retornarà». A l’Evangeli de Nadal hem proclamat que, mentre Maria i Josep eren a Betlem «es van complir els dies i va néixer Jesús. Maria l’embolicà i el va posar en una menjadora, perquè no havent trobat lloc a cap hostal». La família de Natzaret viu en carn pròpia el rebuig, la discriminació, el descartament, com tantes famílies que avui que fugen de la guerra, de la fam, de la injustícia…, països on ni les ideologies dialogants i els drets humans ja no compten, on tot s’ha tornat irracional i perillós, on el comerç i el consum de la droga i l’addicció a l’alcohol i altres ho estan desfent tot, on la persona humana no compta i es degradada en la seva dignitat, utilitzada i trepitjada, on es maten amb les armes que nosaltres els hi venem. Jesús i la seva família ho experimenten, hauran de fugir de la persecució violenta d’Herodes, qui no tenia cap escrúpol de matar a qualsevol que se li oposés. Jesús inaugurarà en la seva vida la llarga llista dels màrtirs que perdura fins e dia d’avui i dels que cada dia en tenim noticia en diferents indrets del món on els cristians són perseguits, torturats i assassinats.

El papa Francesc ens ha dit no fa molt contemplant aquesta situació que tot «això suposa un gran repte per als cristians, quan sabem bé cop on els condueix l’Evangeli, encara que inclogui l’opció d’haver d’anar contra corrent». Tanmateix, ens pot més l’esperança que l’espera, és més forta l’alegria de trobar-nos amb Jesús, com Maria, Josep, els pastors, els reis mags i tants homes i dones, joves i infants que al llarg de la seva vida es van trobar amb ell. D’ell, de Jesús, la Paraula que s’ha fet carn i habita entre nosaltres, és d’on treim el sentit, el missatge de Nadal, no fet de paraules buides ni de tradicions que han perdut les arrels, sinó de la llum d’una Presència, la de Déu que, en la persona de Jesús ja és entre nosaltres, presència que hi és des de tota l’eternitat però que ara s’ha fet visible des del moment del seu naixement. Ja ho he dit: Déu entra en la nostra història i nosaltres en la seva, una única història de salvació, que ha fet que s’acabés l’espera i comencés el temps de l’esperança, el que ens dóna la confiança que no ens deixarà mai i sempre serà amb nosaltres. Ell mateix ho diu: «no us deixaré orfes, no tingueu por, que seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Aquesta, germans i germanes estimats, és la font de la nostra alegria, el perquè de fer tanta festa, la raó per la qual ens deixam il·luminar i guiar per la seva paraula, i alimentar-nos d’ell mateix a la taula de l’Eucaristia, preludi de tantes taules de les nostres cases que ajuntaran famílies i amics i reviuran el goig d’estar junts i estimar-se. Així Déu entra en la nostra vida i la transforma donant-li una nova orientació. Per això, és lògic que l’Església, «fidel a Jesús –com diu el papa Francesc– surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense por. La joia de l’Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així hi ha anunciat l’àngel als pastors de Betlem: «no tingueu por, us anunciï una bona notícia que portarà a tot el poble una gran alegria» (Lc 2,10). És l’alegria pel naixement de Jesús que –si l’acollim– ens torna la dignitat de fills de Déu. Si ho vivim a fons, veurem que en la vida és lo millor que ens haurà pogut succeir, perquè en Jesús tindrem un referent fiable, perquè l’espera s’haurà convertit en esperança.