És una frase que l’hem dita moltes vegades o l’hem sentida. Quan el temps de l’estiu va perdent força i ja hi ha previsió de programacions escolars, veim que s’ha d’estar novament en forma per a reemprendre activitats que a l’inici de l’estiu van quedar aparcades. Un descans ben merescut per als qui n’han pogut fruir, haurà estat una bona ocasió per a refer forces i, en molts aspectes, començar de nou amb il·lusió.

Dir la fe no fa vacances vol dir que viure en cristià no troba parèntesi, que és experiència de tot l’any, encara que no s’arribi a un descans raonable i hagin minvat certes activitats habituals. Sempre tenim ocasió d’emprar bé el temps per cultivar l’esperit, per a dedicar-nos amb més atenció a la pregària, aprofitar-lo amb bones lectures o cuidar més la relació amb la família i els amics, com també fent-nos presents allà on es troben habitualment els cristians, sobretot per a l’Eucaristia.

Tanmateix –perquè així ho manifesten– hi ha qui creu que de tot se n’ha de fer parèntesi i la raó que es percep és que han reduït el viure en cristià a unes activitats puntuals que segueixen el ritme escolar i no transcendeixen massa a la vida. Per això, també durant l’estiu prescindeixen d’aquells compromisos que havien contret i no assumeixen aquells que serien propis d’un temps més relaxat.

Pensem que ser cristià és un estil de vida que té com a referent Jesús i l’Evangeli, que es viu les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cent seixanta-cinc dies de l’any, que configura tota la activitat que es proposa. Viure-ho des de la fe cristiana dóna un tarannà ben nou i peculiar al qui s’ho proposa, a més ajuda a entendre que la fe s’encarna en la vida i es viu en el cor del poble, amb la consciència de ser-ne una part necessària.

Fa molts anys que es va dir que la nova evangelització la faran els laics o no es farà. Som tots els qui hem de fer ressonar el missatge cristià i ser valents testimonis de Crist, pensant que per aquesta aventura no hi ha vacances.