Mentre avançam en l’itinerari que ens proposa la celebració del Sínode, el papa Francesc ens sorprèn amb un videomissatge dirigit als moviments populars, als qui qualifica de Poetes Socials i els agraeix haver viscut durant la COVID com a propi el dolor dels altres. Un missatge que bé ho paga de llegir sencer per la valentia que suposen les peticions urgents que conté i que s’orienten cap a una renovació a fons d’aspectes claus de la nostra societat d’avui. L’estil és de «petició» feta «en nom de Déu». En faig una llista perquè, almanco, en tinguem notícia i facem nostra la seva intenció.  

Demana als laboratoris, que tenguin un gest de humanitat i permetin que cada país, cada poble, cada ésser humà tengui accés a les vacunes; als grups financers, que permetin als països pobres garantir les necessitats bàsiques de la seva gent i els siguin condonats els deutes tantes vegades contrets contra els interessos dels mateixos pobles; a les grans corporacions extractives mineres, petrolieres, forestals, immobiliàries, agronegocis, que deixin de destruir els boscs, aiguamolls i muntanyes, contaminar els rius i les mars, i deixin d’intoxicar els pobles i els aliments; a les grans corporacions alimentàries, que deixin d’imposar els monopolis de producció i distribució que inflen els preus; als fabricants i traficants d’armes, que cessin totalment la seva activitat que fomenta la violència i la guerra; als gegants de la tecnologia, que deixin d’explotar la fragilitat humana per obtenir guanys, sense considerar com augmenten els discursos de l’odi, el grooming, les fake news, les teories conspiratives, la manipulació política; als gegants de les telecomunicacions, que alliberin l’accés als continguts educatius i l’intercanvi amb els mestres per internet, per tal que els infants pobres puguin educar-se en contexts de quarantena; als mitjans de comunicació, que acabin amb la lògica de la postveritat, la desinformació, la difamació, la calúmnia i la fascinació malaltissa per l’escàndol i la brutor, que contribueixin a la fraternitat humana i a l’empatia amb els més vulnerables. 

Hi afegeix encara, junt amb els pobres de la terra, una petició als governs en general i als polítics de tots els partits, que representin els seus pobles i treballin pel bé comú. Que tenguin el coratge de mirar els ulls de la gent i la valentia de saber que el bé del poble és molt més que un consens entre les parts; als líders religiosos, que no emprin mai el nom de Déu per fomentar guerres i cops d’Estat. Posats al costat dels pobles, dels treballadors, hem d’estendre ponts d’amor perquè la veu de la perifèria amb els seus planys, però també amb el seu cant i la seva alegria, no provoqui sinó empatia amb la resta de la societat. Crec que el papa Francesc ens convida a tenir clares les prioritats de l’Evangeli i, per tant, a una conversió personal i social.