Organitzar la vida, el temps, el treball, els compromisos, les hores d’oci, el descans, l’esport, les obligacions…, no sempre resulta bo de fer. Molts manifesten patir una asfixiant saturació, fan moltes coses però en paeixen poques. Hi ha qui sap compaginar temps i temps, tot i que diuen que sense massa to ni so; mentre que altres prefereixen definir prioritats, humanitzar activitats i anar a poc a poc. L’estiu pot ser un bon moment per a ressituar-se, per a prendre una certa distància i veure quin és el grau de qualitat de cada cosa que feim.

Així i tot, qui sap si aquesta és una mescla de tot un poc, com tantes vegades ens passa. Quan només feim coses i patim l’estrès de l’activisme, no quedam satisfets: un cert remordiment ens diu que hem de posar un poc més d’ordre a la vida i enmig de tanta activitat recol·locar cada cosa en el lloc que li correspon, i allò que és totalment accidental passi a segon terme i allò que és essencial passi a primer.

És curiós que en el moment en què els apòstols es reuneixen amb Jesús i li parlen de la seva activitat, de tot el que han fet i ensenyat, Jesús els diu: “Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposau una mica” (Mc 6,31). El descans, idò, és necessari. Jesús l’aconsella.

Posar prioritats i/o preferències és un bon principi d’organització. Això sí, amb un referent ben definit que marqui el valor que cada cosa té o li vulguem donar. Així i tot, encara hauríem de concretar aquesta mesura: vull suggerir, en un primer intent, que la mesura sigui la voluntat de servir les persones amb la finalitat de procurar el seu bé i el de tots, sempre amb preferència de servei als més febles. La primera preocupació no serà, idò, donar coses, sinó donar-se un mateix, oferint temps, mitjans, qualitat i esforç.

Certament, estam davant l’alternativa o bé d’organitzar-nos la vida pensant només en un mateix o bé intentant pensar i servir millor els altres. Convé prendre postura. De la decisió que es prengui en vindrà la qualitat dels resultats.