Ahir matí, a la pregària de Laudes, llegíem de la 1ª carta de sant Pere aquestes paraules: “Procurau que la vostra elecció i la vostra crida es refermin i així mai no caureu. I Déu us obrirà generosament l’entrada al reialme etern del nostre Senyor i salvador Jesucrist” (1Pe 1,10-11). Avui, estimats germans Joan i Francesc Joan, se us obre generosament aquesta entrada a una nova situació en la qual és Déu mateix qui us hi col·loca, però d’una manera ben peculiar perquè heu estat “elegits” i “cridats” a exercir públicament en l’Església i en el nom de Jesucrist l’ofici sacerdotal a favor de tots, continuant la seva missió personal de mestre, sacerdot i pastor.

Si ho contemplam des de la fe i ens introduïm en aquest espai espiritual del Regne, entendrem millor a què estam realment vocacionats. Sant Pau, en la seva carta als Efesis ho diu ben clar: “Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants” (Ef 1,3-4). Això ens diu que estau en el cor de Déu i que Déu vol pastors segons el seu cor.

“Elegits abans de crear el món”. Fixeu-vos en les paraules de Jeremies que hem escoltat a la primera lectura: “Abans que et modelàs a les entranyes de ta mare, ja et vaig conèixer, ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta, destinat a les nacions”. Un nou element s’hi afegeix: a l’elecció i a la crida hi correspon una missió. D’acord amb vosaltres i per al bé de tot el poble cristià, hem pensat a on millor haureu de realitzar-la, sempre pensant que formau part d’un mateix presbiteri i serviu en comunió a una mateixa Església particular, en el nostre cas, l’Església de Mallorca.

En aquest sentit, pel ministeri que se’ns confia, no som propietaris d’unes demarcacions parroquials ni amos d’uns territoris, sinó pastors d’un poble al que l’Església ens envia i, en paraules de Jesús, hem de servir fins estar disposats a donar-hi la vida. També el poble ho ha d’entendre i ha d’ajudar al pastor a exercir la seva missió, compartint-la amb tot allò que li correspon. Tampoc el poble no és amo del seu pastor per a retenir-lo egoísticament només en benefici propi. Si fos així “no irradiaríem el coneixement de la glòria reflectida en Crist”, com ens ha insinuat sant Pau en el fragment de la segona carta als cristians de Corint que avui hem escoltat.

Ha de quedar clar quin és “el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat”, que avui acceptau com a vida de la vostra vida i que compartireu també des d’avui amb tots nosaltres, germans de presbiteri. És tan gran aquest do sacramental que ara rebreu que la reacció moltes vegades és com la del profeta Jeremies en el moment en el qual Déu li comunica la seva paraula: “Senyor, Déu meu, no sé parlar: encara som un infant”. Sant Pau també ho experimenta en la seva pròpia carn quan diu que: “portam aquest tresor del ministeri com en gerres de fang”, manifestant amb aquestes expressions no sols la feblesa, sinó també la pròpia immaduresa.

Però Déu és més gran, sap el que fa i ens porta per camins insospitats si ens deixem acompanyar per ell. “No diguis que ets un infant –li diu a Jeremies– Tu aniràs a trobar tothom a qui jo t’enviaré (una Església evangelitzadora declaradament en sortida) i els diràs allò que et manaré. No els tenguis por! Jo et faré costat”. De la mateixa manera, quan Pau té la convicció de sentir-se feble i trencadís com una gerra de fang, és capaç de dir que “això és perquè quedi ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu, i no de nosaltres”.

Em dèieu l’altre dia que us sentiu identificats amb la vocació de Jeremies i voleu identificar-vos de cada dia més amb Jesús, el Bon Pastor. En certa manera, com a expropiats d’allò que un és per a ser totalment com Ell. Això que deis és fort! És pertànyer a Ell, que és el Cap, i pertànyer a l’Església, que és el seu Cos. Per voluntat seva, de Jesús, no es pot ésser d’un i no ser de l’altre. Aquest és el fet que ens configura i que ha de moure tota l’acció apostòlica que donarà forma i sentit al vostre treball pastoral de cada dia, treball que porta l’exigència de tot el que és la fraternitat sacerdotal, la voluntat de feina en equip, la presència en el cor del poble, el goig de comptar amb els altres i compartir amb alegria la diversitat de dons que el Senyor reparteix per al bé de tots.

Pot aparèixer, també perquè som febles i humans, el problema de la soledat, i que pot ser font d’altres problemes, especialment aquells que deriven en actituds individualistes, d’aïllament personal o d’autoreferencialitat. Vegem la solució. Diu el papa Francesc, referint-se a l’encontre personal amb Crist, que “gràcies a aquest trobament –o retrobament– amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat” (EG 7). És l’amistat amb Crist i l’amor apassionat al poble el que ens dóna l’equilibri d’una vida feliç i plena de sentit. Experiència que va unida sempre a la participació en el misteri de la mort i la resurrecció del Senyor. Prou vegades, la soledat no volguda ha de trobar el consol d’aquella amistat amb el Senyor que ningú no por suplir, perquè només Ell és el qui obrirà el cor a un amor renovat dia a dia. També el papa Francesc deia no fa molt en una ordenació sacerdotal: “Imitau allò que celebrau perquè participant en el misteri de la mort i la resurrecció del Senyor, duis la mort de Crist en els vostres membres i caminau amb novetat de vida. Un prevere que ha estudiat molta teologia i ha fet una, dues o tres llicenciatures però no ha après a portar la Creu de Crist, no serveix. Serà un bon acadèmic, un bon professor, però no un bon capellà”.

Des d’aquesta perspectiva, la gràcia del sagrament de l’Orde que ara us unirà més estretament a Crist i al poble cristià també us dóna capacitat per dir a la gent allò que el Senyor us inspira i l’Església us confia. Que la vostra paraula, senzilla, com parlava el Senyor, arribi al cor dels qui us escolten. Parlau de forma senzilla, parlau als cors. Aquesta predicació, que deixa passar la Paraula per la pròpia vida per fer-ne d’ella aliment amb l’estudi i la pregària, serà vertader aliment que nodreix, enforteix i allibera de tota anèmia espiritual. Que el perfum espiritual de la unció que rebreu no sigui per perfumar-vos a vosaltres mateixos, sinó per a omplir amb el vostre testimoni de bona olor de Crist tot el que heu de dur a terme en l’immens camp de la missió que se us encomana.

Tot i la sequera espiritual que ens inunda i la forma líquida d’existir de molts conciutadans, fins i tot batiats, experimentareu el goig d’acollir els nous feels cristians en el Baptisme i us sentireu urgits a no deixar-los, sinó acompanyar-los en el seu creixement cristià. Això duu molta feina i hores. Heu de pensar més en ells que no en vosaltres mateixos. El mateix, en l’exercici de la misericòrdia quan administrareu el sagrament del Perdó en nom de Cist i de l’Església. Ho dic amb paraules recents de papa Francesc: “no carregueu sobre les espatlles dels altres aquells pesos que no poden suportar, i tampoc vosaltres. Jesús mai va estar d’acord amb els qui ho feien i els va anomenar hipòcrites”.

Us vull dir que hi ha una cosa a l’Evangeli que és molt clara: les preferències que té Jesús i la prioritats que aquestes assenyalen en la seva acció pastoral. La primera preferència són els malalts. És una tasca fonamental que dóna identitat al sacerdoci. Una missió que identifica. Una Església en sortida que va a visitar els malalts i els impedits a casa seva. Són moltes les hores del dia que els podem dedicar. Això sí que consola, això desfà la soledat pròpia i la dels altres i ens posa en total sintonia amb l’Evangeli. I lo més gran, la manera com els malalts –autèntics pobres de l’evangeli– ho agreixen i ho recorden sempre. El mateix diria a l’atenció en el moment de les exèquies, el comiat d’un difunt i l’acompanyament de la família. Són situacions que precisen la nostra presència, la nostra proximitat i el nostre afecte de pastors. Tocar la carn de Crist en els qui sofreixen ens ajuda a entendre molt més el moment més important del nostre ministeri sacerdotal que és l’Eucaristia, quan reunim la comunitat cristiana y, junts, es trobam amb el Senyor viu, ressuscitat, d’on brolla tota vida.

I, a partir d’aquí, tota l’entrega als diferents camps de la vida pastoral, amb especial atenció als qui pateixen marginació social i pobresa espiritual. Una entrega viscuda des d’una gran senzillesa de vida, amb l’alegria que brolla de l’Evangeli i que és impuls missioner que ho dinamitza tot i es manté ferm amb l’alè reconfortant de la pregària. Teniu sempre davant dels ulls el Bon Pastor, Jesús, a qui heu escollit com a model de vida, Ell que “no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida”.

+ Sebastià Taltavull Anglada

   Bisbe administrador apostòlic de Mallorca