Aquesta setmana ha començat amb una festa d’abast universal. Fins i tot els noticiaris es referien al «Dia del periodista», jornada que troba la seva arrel religiosa en la festa del patró dels periodistes i escriptors, sant Francesc de Sales. Aquest patronatge troba la seva explicació en una de les característiques específiques de l’activitat missionera de Francesc de Sales, i és la quantitat d’escrits sorgits a l’entorn de fets concrets que, com algú ha dit, donen peu a l’infatigable propagandista per presentar els punts essencials de la fe cristiana, fer-ne discussió i diàleg i exhortar a la superació de conflictes amb esperit de caritat. En el seu llibre Tractat de l’amor de Déu, ell mateix diu que «la caritat ho pot tot». Serà aquesta convicció la que, com a bisbe, quan li ofereixen un bisbat més gran, no voldrà deixar la seva diòcesi, a la qual s´hi entrega en cos i ànima, no vol estar subjecte a les ofertes de poder sinó actuant com a home de Déu i per l’amor que un cristià deu al seu poble. Aquest és Francesc de Sales, al qui se’l qualifica de doctor de l’Amor. 

Com a patró dels periodistes, l’editorial d’un conegut setmanari comentava que deien d’ell que era alegre, pacient, optimista, virtuós, senzill, auster, respectat per tots i preocupat sempre pels demés, destacat pel seu zel i el seu treball. D’alguna cosa ens ha de servir tenir referents com aquest quan el seu testimoni mostra un conjunt de qualitats que fan del comunicador un expert en humanitat. Avui, la professió periodística mostra moltes cares, però serà necessari que tengui un comú denominador, ja que la relació entre el qui emet la notícia i el qui la rep conté un potencial eminentment humà, és creador de vincles socials i pot ésser una bona ajuda per a crear un clima a favor d’una autèntica convivència. 

En ocasió de la mort del meu germà, treballador de televisió per espai de més de trenta anys, molts amics i amigues periodistes van dir i escriure coses precioses, on la veritat essencial que és l’amor resplendia per tot arreu. Posaven de relleu els valors de la mirada neta, del gest amable, del treball honest, de la feina ben feta, del servei incondicional, de somriure agraït. Destacant la puresa, l’amor, la perfecció, la fe, una profunda humanitat, una amiga periodista i companya de treball deia que «ell sempre va donar llum en tost de fum, que persones així deien petjada en el cor de tothom. Jo em sent agraïda -deia- per haver-lo pogut conèixer i tractar com a amic, com a company, com a mestre. Però, sabeu què? En realitat no era tot nostre. Com un testimoni, com una penyora, l’hem tingut entre nosaltres en dipòsit perquè ens servís d’exemple de vida, com diu el seu fill gran. En realitat, ell era del cel, i al cel ha tornat». Des del seu treball com operador de so i tècnic de filmació i muntatge, em comentava tot el bé que es podia fer des dels mitjans de comunicació sempre que se’n fes un bon us. Així, tot allò que se li encomanava ho intentava tractar amb voluntat de perfecció, gratuïtat i atenció humana. 

 Al llarg de la vida, essent a Menorca delegat de mitjans de comunicació, a la Conferència episcopal formant part de la Comissió de Mitjans durant dues etapes i en els anys de bisbe auxiliar a Barcelona, he pogut comprovar la importància de la comunicació i la necessitat de tenir bons comunicadors. Havent tingut moltes oportunitats de participar en el món de la comunicació, tant escrivint en els diaris com fent programes de ràdio o participant com a guionista en alguns programes de televisió, m´he adonat -perquè ho he après de bons periodistes- d’aquelles qualitats fonamentals que ha de tenir aquesta professió, que mai haurà de pretendre ser un poder, sinó exercir un servei fet des de la humilitat i la recerca sincera de la veritat. La realitzadora dels programes de televisió en els quals vaig participar com a guionista i entrevistador, sempre em va dir que el periodista és l’intermediari, que sempre ha d’aparèixer en un  segon pla, que el qui enregistra la imatge s’ha de fixar sobretot en la persona entrevistada. Record que un dia li vaig dir: «això és molt evangèlic, ja que, quan Joan Baptista donava la notícia de la vinguda de Jesús, el Messies esperat, deia que «ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30). El comunicador pot contagiar la seva humanitat quan amb allò que vol transmetre hi posa la seva professionalitat amb discreció i humilitat. 

Voldria que aquestes paraules meves d’avui fossin d’elogi a la professió periodística. Darrere un periodista, darrera qualsevol article, entrevista o reportatge, hem de poder descobrir un comunicador enamorat d’una transmissió fiable i transparent, un periodista preocupat perquè la realitat que capta no sigui tergiversada ni embrutada per interessos aliens a una comunicació veritablement humana, sincera i amable. En un periodista hi hem de poder trobar un exemple de la percepció de tot allò que veu i sent i un admirador d’aquelles persones que, en el seu bon tracte, congenien totalment amb ell i es posen al servei de qualsevol iniciativa que ajudi a fer-ho tot més bell i autèntic. 

És tant gran la missió d’un comunicador, d’una comunicadora, que la seva influència arriba a ser decisiva per a configurar una forma de pensar, de dir i de ser, fonament d’una forma de viure en societat. En aquests moments tots som conscients del bé immens que es pot fer amb internet i les xarxes socials. Fixem-nos en el papa Francesc quan diu que «en aquest món globalitzat, els mitjans de comunicació poden ajudar a fer que ens sentim més propers els uns dels altres, que percebem un renovat sentit d’unitat de la família humana que ens impulsi a la solidaritat i al compromís seriós per una vida digna per a tothom. Poden ajudar-nos en aquesta tasca especialment avui, quan les xarxes de la comunicació humana han assolit nivells de desenvolupament inaudits» (Fratelli tutti, 205). Tot esforç comunicatiu ha d’ajudar a la cultura de l’encontre, la que ennobleix les persones i s’orienta a construir dia a dia el bé comú. 

Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe de Mallorca