Cadascú de nosaltres segurament té una experiència molt personal i singular del seu tracte amb Déu, experiència de pregària. És bo que ens demanem: Com incideix la meva manera de pregar en l’exercici de les meves responsabilitats? Si som sincers i humils, podem sentir la mateixa necessitat que tenien els deixebles quan un d’ells va dir a Jesús: «Senyor, ensenyau-nos una pregària com la que Joan ensenya als seus deixebles».

Certament, l’experimentam com una necessitat, però quan Jesús ensenya la pregària del Parenostre, la rebem com un do que ens posa en relació amb Déu. «Quina súplica més veritable davant del Pare —diu sant Cebrià— que aquella que ha sortit de la mateixa boca del Fill, que és la Veritat?». La pregària centra tota la nostra activitat humana i social en Déu, que és amor, d’Ell es nodreix i tendeix cap a Ell, la seva plenitud.

La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre. Aquesta confiança, imperada per l’amor, és el que ens identifica amb Jesús des del moment en què pregam amb Ell. És una pregària que conté tots els elements que configuren la vida cristiana. Tant el seu caràcter personal com social ens fan veure que Déu es troba en el centre de la nostra vida personal i que el professem presents en el cor de la societat, on hi ha més necessitat d’afecte, de companyia, de relació, de perdó, del «pa» de cada dia.

La seva originalitat rau en el tracte familiar que Jesús vol que donem al Pare, tal com Ell mateix fa; però al mateix temps també rau en el to d’humanitat que prenen les seves paraules en referir-se a la quotidianitat de la nostra vida. Aixo és fonamental en el camp educatiu, catequètic i, de manera insubstituïble, en l’àmbit de la família. Amb el temps he entès que ensenyar a pregar és ensenyar a estimar i és que la fe només es transmet en un clima d’amor. Per això, l’àmbit familiar és el més adequat. 

No és superficial dir que la pedagogia de la pregària en família esta feta d’elements molt senzills com tantes iniciatives que fan que la imatge dels pares cristians que viuen amb alegria i naturalitat la seva fe quedi gravada profundament en el cor dels seus fills, un testimoni que es perllonga i s’expressa en signes externs de religiositat i en el respecte i l’estima que se’ls té.