Avui vivim la nostra fe cristiana enmig de situacions d’adhesió creient i de rebuig. Són, d’una part, formes explícites de manifestar-se obertament i, per l’altra, apareixen plenes  d’ambigüitats i intermitències. També avui, com passava en temps de Jesús, la gent es dona a conèixer definint-se davant la seva persona, uns a favor i uns altres en contra del que diu i d’allò que fa. El seu comportament i moltes de les seves actuacions són posades en qüestió i la discussió és freqüent entre ells. Radicalismes de diferent signe marquen el terreny que imposaran i no voldran que sigui agredit. La gent, a poc a poc, o de cop, s’ha anat distanciant de Jesús fins el punt d’abandonar-lo i desaparèixer. 

Anar-se’n, deixar, dimitir, sol ésser en certs moments la pràctica habitual en determinats ambients contagiats sobretot per la indiferència o el desencís. Persones que un temps s’havien entusiasmat pel seguiment de Jesús i la participació activa en l’Església i ara, de forma lenta i tímida, s’han anat reduint personalment i perden progressivament la il·lusió d’abans. També es verifica entre nosaltres la constatació de Jesús davant l’actitud dels seus contemporanis: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida, però entre vosaltres n’hi ha qui no creuen» (Jn 6,63-64). 

La progressiva falta de fe ve a ser la causa de moltes reaccions, crisis, decepcions i abandons. També ho serà la desertificació espiritual, la crisi vocacional, el desconcert, les incerteses i els dubtes. La confiança en Jesús serà novament la resposta a la rehabilitació creient: «Ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do» (v.65). Jesús, amb un gran realisme i, segurament no sense dolor, veu abans i ara aquesta situació, observa els seus seguidors i a nosaltres, i ens pregunta: «També vosaltres em voleu deixar?» (v.67). Què responem i com ajudam a respondre situats en els nostres ambients? L’interès pel seguiment ha de ser clarament definit, ple de la netedat de cor que requereixen les benaurances. Només així, podrem dir convençuts: «Senyor, a qui aniríem? Vós teniu paraules de vida eterna!» (v.68).

El moment que vivim, encara tan afectat pel coronavirus, és una oportunitat per arribar a aquesta «nova» normalitat, la de recuperar l’entusiasme pel seguiment de Jesús i la novetat de l’Evangeli, d’on prenem bona nota i noves forces per a viure a fons el dia a dia amb esperança, oberts al tracte freqüent amb Déu que ens dona la pregària, la participació il·lusionada en la vida de la comunitat cristiana i des d’aquesta l’entrega a tota acció solidària i d’acompanyament cap els nostres germans i germanes. En ells i elles hi trobarem sempre Jesús!