Quan s’està parlant de pactes per a la reconstrucció de la nostra societat, tan afectada per la pandèmia del coronavirus, l’Església, en la persona del papa Francesc, diu que no podem escriure la història present i futura al marge del sofriment de tanta gent, i incideix oferint una reflexió que hauríem d’incorporar. Al costat d’aquesta reconstrucció, ell ens proposa «un pla per a ressuscitar». Serà bo que, en aquest moment de prova, els cristians facem en positiu aquesta aportació.

Duim setmanes confinats que han donat per a molt. És majoritària l’opinió que no podem anar sols i que ens necessitam els uns als altres per a reconstruir la nostra convivència ciutadana. «Si alguna cosa hem après al llarg d’aquest temps –diu el papa Francesc–  és que ningú se salva sol. Les fronteres cauen, els murs s’esfondren, i tots els discursos integristes es dissolen davant d’una presència quasi imperceptible que manifesta la fragilitat de la qual estam fets. La Pasqua ens convoca i convida a fer memòria d’aquesta altra presència discreta i respectuosa, generosa i reconciliadora…»

Si volem reconstruir hem d’alliberar-nos dels vells esquemes propis d’ideologies totalitàries que no han creat més que divisió i violència, per a cedir a una nova forma de viure la política des de valors que no admeten cap domini d’uns sobre els altres. El papa Francesc novament fa referència a la globalització de la indiferència que seguirà amenaçant i temptant el nostre caminar. Per això, posa a la nostra consideració una bateria de preguntes perquè ens ho repensem.

Ell diu que «si actuam com un sol poble, fins i tot davant d’altres epidèmies que ens amenacen, podem aconseguir un impacte real». I es demana: «Serem capaços d’actuar responsablement enfront de la fam que pateixen tants, sabent que hi ha aliment per a tots? Seguirem mirant cap a l’altre costat amb un silenci còmplice davant d’aquestes guerres alimentades per desigs de domini i de poder? Estarem disposats a canviar els estils de vida que submergeixen a tants en la pobresa, promovent i animant-nos a dur una vida més austera i humana que faci possible un repartiment equitatiu dels recursos? Adoptarem com a comunitat internacional les mesures necessàries per a frenar la devastació del medi ambient o seguirem negant l’evidència?».

La resposta està en la construcció de la civilització de l’amor, que es fa amb l’esforç de cada dia, ininterrompudament i fonamentat en aquest valor indiscutible. Això suposa l’esforç compromès de tots, suposa una compromesa comunitat de germans.