La sensibilitat per tot el que afecta el medi natural hi és, i de cada vegada més. Són sobretot els més joves els qui demanen amb més força un canvi en els hàbits de vida, volen trobar un món millor del que els estam deixant els majors. Tenen tota la raó a fer-ho. Tanmateix la manera d’educar d’avui en famílies i centres escolars ja ho haurà de posar en pràctica si no volem fer tard. La cura de la Creació s’ho mereix perquè s’ho mereix la dignitat de tota persona humana, sempre que la sensibilitat no sigui parcial, agafant només uns aspectes del canvi, sinó l’ecologia integral.

Va bé que en aquesta setmana que hem pregat per la unitat dels cristians tinguem en compte les paraules del patriarca ecumènic Bartomeu que es refereixen a la necessitat que cadascú es penedeixi de les pròpies maneres de danyar el planeta, “en la mesura en què tots generam petits danys ecològics” som cridats a reconèixer “la nostra contribució —petita o gran— a la desfiguració i destrucció de la creació”. Al mateix temps, “Bartomeu crida l’atenció sobre les arrels ètiques i espirituals, que ens conviden a trobar solucions no sols en la tècnica, sinó en un canvi de l’ésser humà, perquè altrament afrontaríem només els símptomes” (cf. Francesc, LS’ 9).

L’aportació a la solució del canvi climàtic passa per actituds concretes, per resolucions polítiques i econòmiques, per innovacions científiques que no poden ser ajornades per molt temps, ja que el deteriorament que ja hi ha i el que pot venir demana respostes que van més enllà de la situació que planteja el mateix canvi i que contempla un esforç envers l’ecologia integral. Referint-se a sant Francesc d’Assís, exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d’una ecologia integral, el papa Francesc diu que “el seu testimoniatge ens mostra també que una ecologia integral requereix obertura envers categories que transcendeixen el llenguatge de les matemàtiques o de la biologia, i ens connecten amb l’essència del que és humà” (íbid. 11).

Estam units a la Creació amb llaços d’afecte, ja que en formam part. Anar contra la natura és anar contra nosaltres mateixos. Per això, hem de revisar actituds personals i comportaments col·lectius per arribar, com a resposta de fe, a “reconèixer la natura com un esplèndid llibre en el qual Déu ens parla i ens reflecteix quelcom de la seva formosor i de la seva bondat”.