Voler ser el centre de tot, pretendre ser-ne l’origen i el destí, la raó de tot: vet aquí la màxima temptació de l’egolatria que desplaça Déu. Quan arribam a pensar que no necessitam Déu per a res, optam per la màxima soledat. Aquest és el pecat d’origen i les seves greus conseqüències són de cada dia més evidents, si es persisteix en la negació, en l’oblit o la indiferència. Déu sempre fa costat a l’home, tot i que l’home no li correspongui de la mateixa manera. Parlar de ruptura amb Déu és parlar de pecat, és a dir, d’aquella actitud que, per voluntat pròpia, ens manté allunyats d’Ell.

Tanmateix, la nostra fe ens condueix a Déu que és Amor. El Déu que crea perquè estima i és el fonament i l’explicació de tot. Ara podem entreveure el perill que significa la pretensió de dir-li a Déu: «no et necessit, no em fas gens de falta». Les primeres pàgines de la Bíblia ens parlen d’aquest drama humà en el moment en el qual l’home s’ha descentrat del qui l’ha creat i n’és l’origen. L’home s’ha situat fora de l’amistat de Déu, per això Déu li demana: «On ets?» (Gn 3,9). Desobeir Déu significa fugir de la seva mirada d’amor i voler administrar per compte propi l’existència i l’actuació en el món. L’home ha quedat atrapat en la mentida i l’engany, i ha de recórrer a la disculpa per a evadir tota responsabilitat.

Si des d’un principi va ser així i sempre n’hem patit les conseqüències, ara estam davant un problema que té solució. Maria de Natzaret, una jove creient, oberta a Déu, lliure de tota ombra de pecat des del primer instant de la seva existència, ha donat el «sí» més generós de la història quan se li ha demanat col·laboració per a recol·locar-la en el seu centre, que és Déu. Justament ha estat una dona la qui ho ha fet possible. La festa de la Immaculada Concepció ens diu el motiu pel qual la humanitat, a través de la resposta creient i generosa de Maria, ha quedat reorientada i ha pres un rumb definitiu. En ella, donant-nos Jesús, s’ha restablert la relació de la humanitat amb Déu, de la qual tots n’hem sortit beneficiats.

És important que, a partir d’aquí, la nostra meditació se centri en Maria, la dona que ha fet que s’acomplís la voluntat de Déu. «Déu ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destina a ser fills seus per Jesucrist» (Ef 1,3-5). Ens trobem davant la resposta a les grans preguntes que sempre ens feim, les que es refereixen al nostre origen, a la nostra identitat i al nostre destí.

A l’entretant, a exemple de Maria, hem de seguir treballant l’obra començada. Aquest fet salvífic ens obre a l’esperança d’una missió a realitzar enmig de la nostra societat, tal com Maria la dissenya en el seu cant del Magníficat quan diu: «Les obres del seu braç són potents, dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils; omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res» (Lc 1,51-53). Hem de fer que el mal personal i social desaparegui, compromesos en la seva eliminació. Maria ha deixat que Déu entràs en la seva vida, s’ha posat totalment disponible a la seva voluntat i, acceptant ser mare de Jesús, ha pronunciat el «sí» que ha capgirat la humanitat i l’ha reorientada cap a Déu. A través d’ella, Déu ens ha mostrat una vegada més la immensitat del seu amor. Donem-ne sempre gràcies!