El Missatge del papa Francesc per a la Quaresma que aquesta setmana iniciam i el lema del nostre Pla diocesà de Pastoral van de la mà, que és comunió de pensar i d’actuar dins el clima sinodal de caminar i navegar junts, un mateix camí, dins la mateixa barca, però amb esperança. «En aquesta Quaresma enriquida per la gràcia de l’Any jubilar –ens diu el papa Francesc-, desitj oferir-vos algunes reflexions sobre el que significa caminar junts en l’esperança i descobrir les crides a la conversió que la misericòrdia de Déu ens adreça a tots nosaltres, de manera personal i comunitària.»

Ens proposa, en primer lloc, la voluntat de CAMINAR. La convicció que Qualcú ens acompanya en aquest itinerari i no anam tots sols. L’experiència del Poble de Déu en el desert ens anima a fer camí cap a la llibertat, la qual cosa «ens fa pensar -diu Francesc- en tants germans i germanes que avui fugen de situacions de misèria i de violència, cercant una vida millor per a ells i els seus éssers estimats». Sorgeix aquí una primera crida a la conversió, perquè tots som pelegrins en la vida: «Com em deix interpel·lar per aquesta condició? Estic realment en camí o una mica paralitzat, estàtic, amb por i falta d’esperança; o satisfet en la meva zona de confort? Cerc camins d’alliberament de les situacions de pecat i falta de dignitat?» Un bon «examen», confrontar la meva vida amb la d’un migrant o pelegrí.

En segon lloc, ens proposa fer aquest viatge JUNTS. «Caminar junts significa ser artesans d’unitat, partint de la dignitat comuna de fills de Déu (cf. Ga 3,26-28); significa caminar colze a colze, sense trepitjar o dominar l’altre, sense covar enveja o hipocresia, sense deixar que ningú es quedi enrere o se senti exclòs.» «En aquesta Quaresma -ens diu el Papa Francesc-, Déu ens demana que comprovem si en la nostra vida, en les nostres famílies, en els llocs on treballam, en les comunitats parroquials o religioses, som capaços de caminar amb els altres, d’escoltar, de vèncer la temptació de tancar-nos en la nostra autoreferencialitat, ocupant-nos només de les nostres necessitats. Preguntem-nos davant del Senyor si som capaços de treballar junts com a bisbes, preveres, consagrats i laics, al servei del Regne de Déu; si tenim una actitud d’acollida, amb gestos concrets, cap a les persones que s’apropen a nosaltres i a tots els qui són lluny; si feim que la gent se senti part de la comunitat o si la marginam. Aquesta és una segona crida: la conversió a la sinodalitat.»

En tercer lloc, ens proposa recórrer aquest camí junts EN L’ESPERANÇA d’una promesa. Que l’esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5), missatge central del Jubileu, sigui per a nosaltres l’horitzó del camí quaresmal cap a la victòria pasqual. Jesús, el nostre amor i la nostra esperança, ha ressuscitat i viu i regna gloriós. La mort ha estat transformada en victòria i en això rau la fe i la gran esperança dels cristians: en la resurrecció de Crist! Aquesta és, per tant, la tercera crida a la conversió: la de l’esperança, la de la confiança en Déu i en la seva gran promesa, la vida eterna. «Visc concretament l’esperança que m’ajuda a llegir els esdeveniments de la història i m’impulsa al compromís per la justícia, la fraternitat i la cura de la casa comuna, actuant de manera que ningú no quedi enrere?»