En qualsevol situació humana ens retrobem constantment amb persones conegudes i amics i amigues de sempre. Tot i això, hi ha algú que toca a la porta o ronda per les rodalies de la parròquia. Potser ho fa per primera vegada. Qui sap per què, però hi són: uns pares, uns avis, una mare o un pare immigrant, un pobre o un sense llar, un desocupat, un jove, uns infants… Ens trobam davant ocasions freqüents que ens brinden la possibilitat de ser acollidors i exercir l’autèntica caritat envers els nostres germans de qualsevol raça, condició social, situació econòmica o política.

Qui hi ha a la porta i toca a crits o en silenci? Qui de nosaltres està atent i intueix aquestes noves veus que se senten i aquestes presències que s’acosten, i ens brinden la possibilitat de l’aproximació? Hi ha una aproximació obligada als de sempre. Amb aquests, resulta fàcil d’entendre que aquesta és la nostra situació permanent, però pot passar que ens costi d’acceptar que «la parròquia és l’Església entre les cases», una Església que adquireix tons i cara de veïnatge. La casa té una enorme importància perquè l’acollida sigui un fet de normalitat, una cosa quotidiana. Acollint la Paraula de Déu, veim que Abraham, Marta i Maria acullen a casa seva. 

L’acollida ja és una forma gratuïta d’estimar, perquè suposa fer el primer pas fins i tot sense esperar necessàriament que l’altre el faci. Ja el fet que algú s’apropi vol dir que ha fet aquest pas i necessita ser correspost. Quin plantejament d’acollida tenim en les nostres famílies? I a les nostres parròquies i comunitats? Som d’aquells que acullen o encara som dels que necessiten ser acollits? Quina sensibilitat manifestam i quant de temps hi dedicam? Ben segur que se’ns presenten innombrables ocasions i cal respondre-hi comptant amb la més completa varietat de matisos.

L’acollida és també un acte de confiança que pot generar credibilitat en aquells que són rebuts amb amabilitat. La Paraula de Déu ens presenta el valor de l’acollida. Una acollida que sobresurt per la seva qualitat i exquisidesa, plena de detalls humans i de profunditat religiosa. Pensem en els joves: ens donen moltes oportunitats d’obrir-nos a realitats noves a partir de les quals serà més fàcil el diàleg entre generacions. I pensem també en els malalts: perquè són la part més necessitada de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat, i constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.

L’acollida té una altra dimensió que ens llança «cap a fora», a relacionar-nos amb les persones allí on es troben, on treballen i viuen, també amb els nouvinguts, els migrants. L’acollida tindrà uns altres tons de presència i l’actitud serà més missionera, sense treure aquella qualitat fonamental en tota casta d’acollida. Acollir, en aquesta situació, és avui, per a tot cristià que vol ser testimoni de Jesucrist, una forma peculiar de «ser» en el món tal com ho feia Jesús, tractant tota mena de persones i col·laborant amb tothom, descobrint en cadascú la seva proximitat o la seva llunyania del Regne de Déu. M’he de demanar: de totes les possibilitats a partir de tantes situacions humanes que hi ha, al costat de quina persona o grup de persones em sent cridat a treballar, fent-ne un gest continuat d’acollida a l’estil de Jesús?