Aquest és el lema escollit per a la V Jornada Mundial dels Avis i persones majors, paraules que expressen la felicitat dels ancians i indiquen en l’esperança, com a resposta al Senyor, el camí d’una ancianitat cristiana i reconciliada. Precisament l’Any Jubilar és una ocasió per a reflexionar sobre com la presència dels ancians pot esdevenir un signe d’esperança per a totes les famílies i per a la comunitat eclesial. Els avis transmeten esperança a les noves generacions marcades per la incertesa, la precarietat i les divisions. Qui, millor que els avis, amb la seva rica experiència de vida i de fe, pot donar testimoni d’esperança? És aquest un moment privilegiat per a promoure visites i ocasions de trobada entre les generacions, mirar el futur amb renovada confiança, conscients de l’única i preciosa vocació de les persones majors en l’Església i la societat.

Estam davant una crida a promoure la missió insubstituïble dels avis en la transmissió de la fe i en la consolidació dels lligams familiars en l’Església i en la societat. La Jornada intenta que ens mentalitzem posant els avis en el centre d’atenció. Hem de fer el possible perquè no se sentin mai marginats, relegats a un paper secundari, sinó situats en el centre de la comunitat eclesial, com l’anciana Elisabet va acollir la seva cosina Maria en el moment en el qual preparaven la vinguda de Jesús al món. Els avis estan cridats a transmetre la fe, a donar testimoni d’esperança, a construir vincles d’amor, fraternitat i solidaritat.

En el camp de la transmissió de la fe, ensenyar a pregar és un dels elements fonamentals. Cadascú de nosaltres segurament té una experiència molt personal i singular del seu tracte amb Déu, experiència de pregària. És bo que, individualment, ens facem aquestes preguntes: com he viscut aquesta relació amb Ell durant la meva vida?, com la visc ara?, som una persona de pregària?, com incideix la meva manera de pregar en l’exercici de les meves responsabilitats? Si som sincers i humils, podem sentir la mateixa necessitat que tenien els deixebles quan un d’ells va dir a Jesús: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenya als seus deixebles».

La pregària centra tota la nostra activitat humana i social en Déu, crea unitat entre la nostra fe i la nostra vida. La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre. És una pregària que conté tots els elements que configuren la vida cristiana. Tant el seu caràcter personal com social ens indueix a descobrir que Déu es troba al centre de la nostra vida personal i que el professam en el cor de la societat, on hi ha més necessitat d’afecte, de companyia, de relació, de perdó. La seva originalitat està en el tracte familiar que Jesús vol que donem al Pare, tal com Ell mateix fa; però al mateix temps també rau en el to d’humanitat que prenen les seves paraules en referir-se a la quotidianitat de la nostra vida.

El fet d’ensenyar a pregar distingeix Jesús i totes les persones que fan el mateix. Tothom que ha après a pregar i la seva vida rep la força necessària per al testimoni cristià, té la missió irrenunciable d’ensenyar els altres a fer el mateix. Això és fonamental en el camp educatiu, catequètic, testimonial i, de manera insubstituïble, en l’àmbit de la família, on els seus membres de tota edat donen i reben.