L’evangeli ens col·loca davant una de les opcions potser més difícils per a un cristià. Jesús, en un altre passatge, ha alertat sobre la hipocresia de voler servir dos amos al mateix temps: Déu i els doblers, tot mirant d’harmonitzar la vivència religiosa amb la cobdícia sense límits. Certament, això no és possible des del punt de vista cristià. Deu ésser important que Jesús digui amb tota claredat i radicalitat: «Guardau-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida» (Lc 12,15). Així i tot, el nostre cor sap on es troba el seu tresor i aquesta tendència condiciona totalment la nostra vida i l’orienta cap a Déu o la manté allunyada d’Ell i aferrada als béns materials.

No podem evitar que ens envaeixi un cert pessimisme, i més quan vivim un temps de dificultat econòmica per a molts. Fixem-nos només en els salaris baixos i els preus de cada dia més alts, especialment els que es refereixen a l’habitatge i a les necessitats més bàsiques. D’altra part, Jesús remarca la fragilitat dels arguments dels qui pensen que, amb l’acumulació de riquesa i béns, tenen la vida solucionada per sempre. Per això, explica amb un llenguatge més que entenedor la paràbola de l’home ric que va tenir una gran collita i es va dir a si mateix: «Tens molts béns en reserva per a molts anys: reposa, menja, beu» (Lc 12,19). Amb aquesta narració ens fa veure quins béns són realment superflus i quina és la veritat de la vida: «Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà?» (Lc 12,20). El papa Francesc deia que difícilment es veu circular un camió de mudances darrere un cotxe que porta un fèretre. Com també afegia que un sudari d’amortallar no porta butxaques. Jesús sintetitza tota la Revelació en demanar al creient que s’enriqueixi als ulls de Déu. Aquest és el camí a recórrer, el missatge que cal acollir.

Què vol dir fer-se ric als ulls de Déu? Implica situar-se davant Déu, que és misteri, veritat suprema, inesgotable i indescriptible, i fer-ho amb la humilitat del qui es posa confiadament a les seves mans i ho espera tot amb actitud de pobresa. És aquell que es  fixa en la confiança, en la sensatesa del cor, en la misericòrdia, a fer que la vida sigui alegria i goig per tot el que el Senyor concedeix. D’aquesta manera es posen en relleu uns valors i unes actituds que ens fan descobrir una nova dimensió a la vida, la dimensió que prové de la fe i de l’experiència de la proximitat de Déu, font de tot bé.

El referent és Crist Ressuscitat. Per la nostra fe en Ell coneixem la nostra identificació amb Ell, la que obre un nou horitzó a la nostra vida i li dona una orientació decisiva. Per nosaltres, els cristians, aquest és el fonament de la nostra esperança. «Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cercau allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimau allò que és de dalt, no allò que és de la terra». L’encontre amb Crist, la nostra identificació amb Ell, ens condueix a una nova forma de comportar-nos en relació amb tota casta d’aspiracions humanes. Heus ací el nostre treball de superació personal, de renúncia a béns fins i tot legítims, de despreniment de molts d’objectes superflus, d’una nova organització econòmica pel bé de tots, de solidaritat efectiva, de fets significatius de compartir.