Jesús parla amb una dona samaritana (Evangeli de Joan 4,1-42). Serà bo que facem l’esforç de llegir i meditar amb detall aquest relat impressionant i únic per la pedagogia d’autèntic pastor que utilitza Jesús, rompent esquemes religiosos i condicionaments socials. L’art de saber tractar la persona pel que és ens fa veure que mai no es pot dir la darrera paraula sobre qualcú, ni molt menys dir-la abans de trobar-s’hi. En Jesús, hi descobrim la importància del tracte delicat i respectuós que mereix tota persona, des del més amic fins al més desconegut. Jesús sap situar-se amb dignitat davant l’altre i ens ensenya a fer-ho igual. El que vol és que arribem a connectar amb Déu i que sigui el centre de la nostra vida. En el tracte amb la dona samaritana reconduirà un procés que anirà des de l’estranyesa a l’admiració, fins a l’adhesió creient i l’anunci missioner.

Primer, el diàleg normal al costat d’un pou i al pic del sol de migdia. Es parla de la set i de l’aigua. Normal. Sovint, a les converses s’hi interposen actituds estranyes i s’origina un problema fictici: és habitual retreure històries passades, conflictes covats o frustracions. En el cas que ens ocupa és la dona la que retreu l’enemistat històrica entre dos pobles -el jueu i el samarità- que es reivindiquen mútuament la primacia religiosa i discuteixen el lloc on s’ha d’adorar Déu. Li diu la dona a Jesús: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que som samaritana?».

Jesús desvia la pregunta i la recondueix en positiu fent-li veure que la seva vida està oberta a un do que desconeix, però que en pot gaudir. Li diu Jesús: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: dona’m aigua, ets tu qui la hi hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva». El do de Déu és l’Esperit que és llum, aigua, aliment, una nova vida! La insistència de Jesús d’anar al fons de la qüestió fa que comenci a interrogar-se quan li diu: «Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dins ell en una font d’on brollarà vida eterna».

Comença a haver-hi un conflicte d’interessos. Ella pensa que és feixuc haver de treure aigua, quan pot disposar d’una altra aigua que li evitaria el camí, la calor i l’esforç. Hi veu avantatges, però la implicació de la seva vida encara no es fa notar. Tanmateix arriba l’hora i apareix el moment escollit per Déu. La dona s’hi veurà totalment implicada quan Jesús li dirà el punt més delicat: la seva relació humana, la seva relació d’amor. Per això li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna». Jesús li desvetla la veritat de la seva vida i, reconeixent-li la seva sinceritat, li ve a dir que encara no ha après a estimar: «Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat!». Li diu ella: «Senyor, veig que sou un profeta».

Quan Déu arriba al cor de la persona provoca un trasbalsament tal que és impossible no entendre què vol de cadascú de nosaltres. Vulguem o no, en un moment o altre, la qüestió religiosa apareix i es deixa sentir amb força no quan l’eufòria ens fa fer bons propòsits, sinó quan experimentam que qualque cosa ha de canviar en la nostra vida, que a Déu se’l troba a qualsevol lloc i que «els bons adoradors l’han d’adorar en esperit i en veritat». Sense pensar-s’ho gaire i amb entusiasme, la dona va a comunicar-ho a tothom. I la gent deia: «Ara sabem de veritat que aquest és el Salvador del món».