El relat evangèlic que conta com Jesús es posa a caminar amb dos deixebles podria molt ben ésser la mostra d’un itinerari «normal» per a créixer com a cristians d’aquells qui es deixen acompanyar i volen realment progressar en el seguiment de Jesús. En aquest relat hi és tot, des del punt de partida, que és la decepció, fins a l’entusiasme del seguiment. Amb una pedagogia molt hàbil, Jesús acompanya un procés normal de creixement en la fe o d’iniciació cristiana, allò que, en les circumstàncies actuals, tanta falta fa perquè esdevinguem cristians adults. L’escolta de la Paraula de Déu ens situa, doncs, davant la veritat de l’encontre amb el Crist viu i present en els camins de la nostra vida.

Com són aquests camins, contemplant la realitat de cada dia? Essent realistes, són camins d’anada i de tornada, de frustracions i d’eufòries, de desenganys i d’adhesions. Camins, també, d’ignorància, d’indiferència i desesperança. En certs aspectes, així ho viuen els qui havien posat la seva confiança en Jesús quan diuen «nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel…» (Lc 24,21) La freqüència amb què es pronuncien aquesta i altres frases similars denota una reacció que envaeix les nostres converses i posa al descobert una decepció directament relacionada amb Jesús o amb els seus seguidors.

A tot això cal afegir-hi el fet dels qui se’n van, d’aquells i aquelles qui separen la vida de l’Evangeli o viuen com si no creguessin; una espècie d’apostasia silenciosa, un intent de fer prevaler una comprensió de l’home sense Déu i sense Crist, de viure com si Déu no existís. El nostre món occidental ara ho viu com una crisi d’identitat perquè ha perdut les arrels i el referent que el definia. Així i tot, hi ha demanda religiosa, però sovint revestida d’un compliment purament extern o que no es vol comprometre amb les exigències de l’Evangeli i el que l’Església suggereix, i viu la religiositat com un pur tràmit, especialment en relació amb la celebració d’alguns sagraments. També en això hi tenen a veure la manca de formació i la ignorància religiosa.

Així i tot, l’Evangeli ens fa veure que el Ressuscitat està disposat a acompanyar aquest home i aquesta dona que estan de tornada i que han perdut el rumb de la seva vida. Qui ha de deixar-se acompanyar? Qui, en nom de Crist i de l’Església, vol acompanyar i ajudar-ne d’altres a iniciar de nou el trajecte de retorn i ajudar a tornar a començar? Avui, ens anima veure moltes persones adultes que estan descobrint el ser cristià i demanen els sagraments de la iniciació cristiana, d’altres també el sagrament de la confirmació, que de més joves no havien rebut. Hem d’oferir acompanyament i ajuda. Està en mans de les parròquies i de la mateixa diòcesi organitzar-ho i proposar el catecumenat, que és tot un temps de conversió i d’integració a la comunitat cristiana.

Quan el Senyor es posa a caminar amb els dos deixebles que van a Emmaús, els ofereix la possibilitat de recapacitar i descobrir a través de la seva Paraula la veritat de la seva persona i el perquè dels esdeveniments que han viscut. És la raó per la qual moments després, en la Fracció del Pa, reconeixeran el canvi que el Senyor Ressuscitat ha operat en els seus cors: «No és veritat que el nostre cor s’inflamava dins nosaltres mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lc 24,32). Torna la confiança i reneix l’entusiasme. Ara, no es deixen acompanyar només, sinó que n’acompanyen d’altres. És la tasca pacient de l’evangelització. Facem-ho igual!