La fidelitat que genera futur i construeix la pau

Quan Jesús diu: «Jo som la porta» (Jn 10,7), ens està indicant per on hem d’entrar per trobar-nos amb Ell i quin sentit té el seu guiatge com a «bon pastor» (Jn 10,11.14) que ens vol «amb olor d’ovella». Em ve a la memòria la soledat d’un jove que em vaig trobar a la porta de l’església de la parròquia i que havia llegit la frase de Jesús «Jo som la porta», i em va dir: «ben segur que aquesta porta està oberta!». Em va emocionar el que em contava i per què entrava, ja que se li havien tancat totes les portes… Vaig entendre més, després d’acollir-lo i escoltar la dramàtica situació en què es trobava, què ens volia dir Jesús i què volia que féssim. Avui també, en tantes ocasions que se’ns presenten, vull descobrir una vegada més que és ben actual el que diu Jesús: «tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). Tota persona és també la «porta» per a trobar-lo. Aquestes persones avui són moltes!

Si llegim l’Evangeli en clau pastoral, ens trobam amb l’estil d’actuació que ens proposa Jesús amb el seu exemple com a bon pastor. I, en concret, si ens ho aplicam a nosaltres, preveres i bisbes, és quan hem de referir-nos, com ens demana el papa Lleó XIV, a la consciència que perseverar en la missió apostòlica ens ofereix la possibilitat d’interrogar-nos sobre el futur del ministeri i d’ajudar-ne d’altres a percebre l’alegria de la vocació presbiteral. Estam cridats a «una fidelitat que genera futur». Mirem així la importància de la promoció vocacional i el treball que ens toca fer personalment i institucionalment perquè siguin molts els qui descobresquin i triïn aquest camí, al qual Déu els crida. Facem tot el possible perquè aquesta preocupació i acció sigui prioritària dins tots els organismes de la nostra Església diocesana, especialment comunitats parroquials i famílies, centres educatius i de catequesi, moviments juvenils i tantes altres instàncies.

Des de la fidelitat, obrim portes i treballem la pau, com ho fa Jesús ressuscitat, bon pastor, cada vegada que es presenta viu davant dels seus deixebles, parla amb ells i comparteix taula. Aquest treball fidel demana construir una arquitectura de la pau, posant aquest èmfasi en tota acció pastoral i humanitària. El papa Lleó, en la Vigília de pregària per la pau de fa dues setmanes, deia que «la guerra divideix, l’esperança uneix. La prepotència trepitja, l’amor aixeca. La idolatria ens fa cecs, el Déu viu il·lumina. N’hi ha prou amb un poc de fe per enfrontar junts, com a humanitat i amb humanitat, aquesta hora dramàtica de la història […]. Aixequem la mirada! Tornem a aixecar-nos des de les escombraries! […]. “Sent el deure de dir a tots els joves […]: Mai més la guerra!”» Posa tot el valor en la pregària, que és la que ens educa per a actuar. «Les limitades possibilitats humanes s’uneixen en la pregària a les infinites possibilitats de Déu». I afegirà que «el qui prega és conscient dels seus propis límits, no mata ni amenaça amb la mort».

Havent-nos trobat amb Jesús, escoltem les paraules que Pere ens adreça avui: «Ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià» (1Pe 2,23). Què vol dir tornar al ramat? A què ens porta passar per la seva porta? Què suposa trobar-se amb el pastor i el ramat? Els qui van escoltar el discurs de Pere el dia de Pentecosta van experimentar que els passava alguna cosa nova. Van ser unes paraules explícites sobre Jesús les que van fer que preguntessin a Pere i als altres apòstols: «Germans, què hem de fer?» (Ac 2,37). La resposta és contundent: «Convertiu-vos!» (Ac 2,38). I en això estam!