Miq 5,2-5a. Fins que la mare haurà tingut un fill. Viuran en pau. Ell serà la pau.

Rm 8,28-30. Déu estima els qui coneixia d’abans que existissin.

Al·leluia! Sou feliç, santa Verge Maria, i digna de ser alabada per sempre, de vós ha nascut el sol de justícia, Crist Déu nostre.

Mt 1,18-23. La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir “Déu és amb nosaltres”.

Amb goig i com a raó de fons de la festa de la Patrona de la Ciutat de Palma, celebram el Naixement de la Verge Maria, el seu amor per ella de part de Déu, i la proclamam «feliç i digna de ser alabada per sempre, ja que d’ella ha nascut el sol de justícia, Crist Déu nostre, el salvador del món». La promesa la recull l’evangelista sant Mateu, tal com ho hem proclamat fa uns moments a l’Evangeli: «Aquesta al·lota verge tindrà un fill, li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres». Déu, sempre proper als homes i dones de tots els temps, ha volgut manifestar aquesta proximitat entrant en el teixit humà de la nostra història donant-nos una dona per mare nostra i mare del seu fill, com també ho hem escoltat a la Paraula de Déu, una mare que amb el seu fill ens conviden a viure en pau, perquè Ell, Jesús, serà la pau.

Aquest és el missatge que s’arrela en la nostra història, tan plena d’inquietuds i contratemps, compromesa sempre per voluntat de Déu a que sigui una història de salvació, una història de salut. Quan el rei en Jaume I, com diu la tradició, els dies 9 i 10 de setembre de 1229 i durant la travessia a Mallorca per a la conquesta i amenaçat per un possible naufragi, fa la promesa davant la imatge de la Mare de Déu que aixecaria un temple en el seu honor. Així ho testifica l’acta notarial signada el 1231.

Des d’aquell moment s’estén la devoció sempre unida a caminar de la història i als esdeveniments d’aquesta ciutat de Palma. Era normal, per l’actitud religiosa de la gent, que sempre hi hagués la referència a l’acció de Déu i a la protecció de Verge Maria en qualsevol circumstància. Maria era invocada com aquella que acompanya el seu poble i té cura d’ell. Aquesta devoció troba un moment important en la invocació en ocasió de malalties, de desgràcies, com també l’agraïment per tantes gràcies i sobretot pel do de la salut. D’aquí neix la invocació de Mare de Déu de la Salut, a la qui també avui acudim i invocam.

Per això som aquí i que bé si el motiu o els motius de fer festa aquests dies tengui que veure amb el goig i la confiança de tenir una dona, Maria, per Patrona de la Ciutat. L’aportació que avui feim els cristians vol ser aquesta: posar contingut i sentit a una festa per a molts ha perdut les seves arrels. Fent-nos ressò de la importància d’una tradició viva que volem transmetre amb respecte i estimació, recordem allò que cantam a la Balanguera:

«Girant l’ullada cap enrere, guaita les ombres de l’avió, i de la nova primavera sap on s’amaga la llavor. Sap que la roca més s’enfila, com més endins pot arrelar». Aquesta llavor amagada és un tresor que hem de conservar i sembrar constantment, perquè ens mantinguem vius.

L’altre vespre contemplava des de casa el festival del Parc de la Mar, cant, música, focs artificials, festa pels carrers… En vaig fer pregària i em demanava:

• Què hi té que veure la Patrona, la Mare de Déu, enmig d’aquest ambient tant festiu i de tantes oportunitats de celebració?
• Hi ha un motiu de referència cap a ella que mogui els cors a l’alegria, a fer festa?
• Què hi ha de coneixement de la Mare de Déu de la Salut, la Patrona de la nostra ciutat, que ens mogui a ser bons cristians i honrats ciutadans?
• Què hi ha en la seva persona, humil i oberta a Déu, agraciada des del primer moment de la seva vida, de del seu naixement que avui celebram fins l’acompanyament que fa del seu Fill al peu de la Creu?

Per això. ens hem de demanar què ens aporten avui a la nostra vida i a la de la nostra ciutat i pobles les arrels cristianes de les nostres festes. En la celebració que feim, hi estam arrelats en elles? Què feim per estar-hi? Quins valors hem de mantenir i comunicar per a ser una tradició viva, una memòria que emocioni i ens mogui a actuar fent el bé enmig de la nostra ciutat?

Maria, al llarg de la seva vida, va estar atenta sempre a escoltar què volia Déu d’ella. Déu, que no és un personatge estrany en a seva vida, sinó molt familiar. L’Evangeli ens ha parlat del fill que ella té i l’anomena «Emmanuel» que vol dir «Déu-amb-nosaltres».

Maria ha deixat entrar Déu en la seva vida, amb tot el seu misteri i sense posar-li condicions. Això és confiar, això és creure, això és estimar i deixar-se estimar. I això és el que ella vol que avui ens demanem: Quina és la meva relació amb Déu? Quina és la meva fe? Quin lloc Déu ocupa en la meva vida? Quina voluntat tenc d’escoltar de la seva Paraula, com ella la va tenir i hi va fer cas? Quin vent, pensem en l’alenada que és l’acció de l’Esperit, acollim i deixam que ens empenyi a viure, com ho va fer Maria fent-li cas? 

Permeteu-me aquesta comparació. A vegades som com molins de vent, plantats en aquesta terra que Déu estima, molins, de tots els estils i maneres: a ple rendiment, a mitja marxa, restaurats, aturats, amb poques aspes o sense, mig esfondrats, del tot desfets o quasi desapareguts. Si ens hi posam, segur que podem recuperar fins tot allò que sembla inservible. Es tracta de rehabilitar-nos perquè el vent de l’Esperit trobi en nosaltres –com ho ha trobat en Maria– unes aspes ben renovades que puguin acollir la seva alenada i posar-nos en moviment, i així, produir l’energia que necessitam.

A Mallorca, per carretera, o des de l’avió, és fàcil contemplar el Pla de Sant Jordi. Fa anys donava goig admirar la bellesa original de tants molins que rodaven les seves aspes empeses pel vent. Em sembla una imatge molt suggerent. Però, ha passat el temps i ara, tret d’alguna excepció i d’altres llocs que s’han restaurat, és una espècie de cementiri de molins quasi abandonats i que ja no serveixen per a res. Quina llàstima! Què ha passat? Veig que el problema no és el vent. El vent segueix bufant, seguiria movent les aspes si hi fossin, seguiria produint energia i moviment, hi hauria vida i generaria vida. Tanmateix, no tot és així, a altres indrets n’he vist de ben rehabilitats i en funcionament. Ho torno a dir, el problema no és el vent, el problema és el molí, som nosaltres, ben plantats o mig desfets, bons receptors del vent o indiferents per acollir-lo.

El vent hi és, l’Esperit hi és, suau o impetuós, i vol posar-nos en moviment de sortida i activar les turbines del nostre compromís baptismal, vent que es transforma en energia, aigua que purifica i dona vida. És l’alenada de l’Esperit que ens empeny a demanar-nos si en la nostra actuació com a cristians les preferències de Jesús són les nostres i si la nostra manera d’estimar és com la seva. Potser Déu ens està demanant si som molins drets o caiguts, sencers o mig desfets, si estam preparats per acollir el vent que prové d’Ell i rebre’l com a do o estam a mercè d’altres ventades que ens desorienten, ens dispersen o ens destrossen, perquè són la mediocritat que ens domina o la tebiesa que ens afebleix i no les accions plenes de l’aire suau i fresc de l’Evangeli.

Saber destriar els vents i la seva procedència també sovint ens fa adonar del buit espiritual que patim i del llastre cap on l’arrossega la nos­tra indiferència. Què fer per a ser molins ben construïts que fan goig, sempre disposats a rebre aquell vent favorable que tot ho neteja, aireja, posa en moviment de sortida i comunica vida?

És per això que Jesús ens ha donat el seu Esperit –el seu alè– «perquè tinguem vida i la tinguem a desdir» (cf. Jn 10,10). Si ens deixam rehabilitar i començar de bell nou ben segur que passarem de la por a la confiança, del dubte a la fe, del desànim a l’entusiasme, de la tristesa a l’alegria, de la frustració a l’esperança, de l’egoisme a l’amor, de l’individualisme a la comunitat, de l’aïllament a la comunicació, com en els primers temps de l’Església.

Però, com fer-ho? Contemplant la Mare de Deu de la Salut, la nostra Patrona, tenim una responsabilitat en ser portadors de salut, que en termes cristians és ser portadors de salvació a tot nivell i circumstància que vivim. Una responsabilitat que ens obliga a posar prioritats en el nostre treball quotidià des de qualsevol angle i situació, pensant en la dignitat de cada persona humana i servint el bé comú, com Maria quan diu a la pregària del Magníficat: «dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils; umpl de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res» (Lc 1,51-53). D’aquestes paraules de Maria se’n dedueix un fort compromís social per a fer realitat en el cor de la ciutat, en les nostres relacions humanes.

Per tant, en tota la nostra activitat humana, personal i social, som convidats a ser portadors de salut, una salut física, psíquica i mental, una salut social, eclesial, familiar, escolar, ciutadana, política, empresarial i laboral, econòmica, ecològica i mediàtica, per tal d’alliberar-nos del mals que ens enfonsen dins del pou de l’oblit de Déu i de la indiferència. Treballem per la salut integral de les persones i de tot el nostre entorn, de la nostra ciutat, de les altres ciutats i dels pobles, i invoquem amb confiança i esperit filial la intercessió de la Mare de Déu, que ja és i vol ser font de salut per a tothom. El resultat serà sempre la felicitat d’una convivència en pau. Amén.