Saviesa 13, 1-9. Si han arribat a saber tant que són capaços de suposar com és l’univers, perquè no han descobert més aviat el seu Creador?

Salm 18. El cel parla de la gloria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans.

Colossencs 1,15-20. Déu volgué reconciliar-se tot l’univers, posant pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

Mt 8,23-27. Els deixebles, admirats, deien: ¿Qui és aquest, que fins els vents i l’aigua l’obeeixen?

Estimats germans i germanes en Crist, el Senyor,

Dimarts passat, primer dia de setembre, en comunió amb els cristians de tot el món, iniciàvem el Temps de la Creació, que anirà des d’aquesta setmana dia fins el dia  4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assis, en ocasió de celebrar la Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació. Una Jornada que va instituir el papa Francesc i que ha continuat el seu successor, el papa Lleó XIV. Ell mateix ens convida a contemplar el món creat com un do de Déu, a donar gràcies per la seva bellesa i a comprometrer-nos en la seva custòdia, en comunió amb totes les criatures, i evitant la degradació ambiental, com a pecat ecològic contra Déu, el proïsme, la comunitat humana i el medi ambient. Per això, ens reunim, per demanar al Senyor la gràcia de cuidar amb amor l’obra de les seves mans. I unim la nostra pregària a l’alabança de l’univers sencer, conscients també de la responsabilitat que tenim de cuidar, protegir i defensar la Creació i vetlar per la seva harmonia imperada per l’amor.

D’aquí a uns moments, en la professió de fe, direm que creim en Déu, Creador el cel i de la terra. Per tant, la nostra fe implicada en la Creació i en el Déu Creador. La nostra fe implicada en tot allò que Déu ha creat, matèria, sers animats i persones, sempre tenint en compte la seva dignitat, quan en el llibre del Gènesi llegim que «Déu va crear l’home a imatge seva, els va crear a imatge de Déu, va crear l’home i la dona» (Gènesi 1,27). I, amb ells, tota la creació, i diu el Gènesi al final: «Déu va veure que tot el que havia fet era molt bo» (Gènesi 1,31). Partim, per tant, d’aquesta bondat infosa per Déu en tot allò que ell ha creat. No ens cansarem mai de dir que Déu ha creat i ens ha creat per amor i que ens ha situat enmig de la creació per a ser feliços i gaudir de tot el medi natural on ens ha col·locat, junt amb tot el que ens ha ofert i ha posat baix la nostra responsabilitat de ser bons administradors.

A la primera lectura del llibre de la Saviesa, hem escoltat com «en la grandesa i en la bellesa de les coses creades contemplam proporcionalment la grandesa i la bellesa del seu autor», que és Déu, però posa en evidència que resulta incomprensible que molts no arribin a aquesta contemplació. És la falta de fe en reconèixer Déu, que ho ha creat tot. Per això, sorprès, l’autor del text de la Saviesa es demana: «Si han arribat a saber tant que són capaços de conèixer el curs de l’univers, ¿com és que no han descobert més aviat el seu sobirà?» Ja ho havia dit abans, que «la grandesa i la bellesa de les criatures porta, de manera proporcional, a contemplar el seu Creador».

El papa Francesc ja deia que, «hem de recuperar l’harmonia serena de la creació, per a reflexionar sobre el nostre estil de vida i els nostres ideals, per a contemplar el Creador, que viu entre nosaltres i en tot el que ens rodeja» (LS’ 225).

I, en el seu Missatge per aquesta Diada d’enguany, el papa Lleó diu que «se’ns convida una vegada més a contemplar el do de la vida i a apreciar la terra que la sustenta, ja que són dues maneres tangibles d’alabar el nostre Creador. Actualment, som testimonis de múltiples crisis i d’un gran sofriment humà. Al mateix temps, sembla que l’alteració de l’equilibri harmònic de la creació s’estigui accelerant. Aquests fenòmens no estan dissociats: són una única apel·lació per la curació i la pau que brota d’un món ferit. El Déu de la vida, revelat en Jesucrist ofereix una pau que el món no pot donar: «Us deix la pau, us don la meva pau» (Jn 14,27). Aquesta pau mana des del perpetu amor de Crist i del seu interès per cada persona humana».

Cura de la Creació i treball per la Pau, dos objectius que ens han de definir com a creients i ens han de disposar a fer-ho juntament amb tota persona de bona voluntat. Per això, deim que en aquests moments, més que mai ens hi hem de comprometre. Ho dic, repetint allò que van dir els bisbes de les nostres Illes Balears fa 36 anys en la Carta pastoral «Ecologia i Turisme» feta pública el dia de Pasqua i que en aquests moments hauríem de rellegir i reflexionar amb interès, perquè projecta molta llum sobre el moment actual, sobre els problemes i reptes que planteja.

Per això, en primer lloc, també propòs una contemplació de la bellesa de les nostres Illes i, en segon lloc, una contemplació compromesa de la realitat humana que les habita. Això ens ha de dur a posar llum i seny en tot allò que en aquests moments ens preocupa, com és la cura dels espais naturals, l’organització del territori, la saturació de persones i la seva incidència en els espais naturals i la convivència en la ciutat i els pobles, l’acollida dels turistes i visitants, com també l’acollida dels migrants. Tot això demana reconeixement de la dignitat de les persones i de l’entorn, actituds humanitàries, noves actuacions que afavoresquin una valoració del món creat que ens rodeja, i noves actituds favorables al bé comú per a crear entre tots una convivència en pau.

Hem de dir novament i amb convicció que «des d’aquestes Illes tan belles i privilegiades agraïm a Déu l’obra admirable de la Creació i el gest de confiança que ha tingut amb home i la dona en fer-nos administradors de tot allò que ha creat (cf. Gn 1,31; 2,3). Nadius i visitants convenim a valorar la singular harmonia de les nostres Illes, de dimensions proporcionades i tan adequades a la mesura humana: els seus paratges, encara verges, el paisatge rústic i serè del camp puntejat de paret seca, les serres i els barrancs, les platges i les cales, junt amb zones humides i boscos espessos que són hàbitat de multitud d’espècies vegetals i animals, algunes exclusives de les Balears».

Acte seguit, és important i necessària la contemplació de la realitat humana que habita les nostres Illes, amb una descripció que mostri la seva integració plena en la creació i sigui una crida a la responsabilitat sobre el nostre terreny. «És també de gran valor ecològic, la integració de l’activitat humana en la natura, sàviament practicada pels nostres pobles al llarg de la història. La influència respectuosa del treball humà sobre el medi natural ha aconseguit durant molt de temps una situació ecològicament estable i rica, així l’home amb el seu treball ha estat l’artífex, a un mateix temps, del perfeccionament humà i de l’entorn. L’home, cal dir-ho ja, és la peça clau. Si tenim seny, si estimam de bon de veres la natura i si sabem dosificar convenientment el progrés, la nostra terra tindrà futur. El genuí benestar humà implica sempre la defensa del medi ambient».

Amb aquests dos texts, estam davant d’una descripció que vull subscriure totalment i que és el punt de partida d’una proposta d’actuació cristiana. Pensem-la entre tots, cadascú en el seu nivell de responsabilitat. Hi vull afegir unes paraules del papa Lleó, tretes del seu Missatge per aquest temps de Pregària per la Cura de la Creació i que ens les dirigeix perquè les assumim i posem en pràctica. Vet aquí uns fragments:

—El cor humà resulta ser el lloc on es lliuren les batalles més dures i on es revela la nostra condició caiguda. No és només la seu de les emocions, sinó el centre de la persona —on convergeixen la raó, els desigs, la voluntat i la consciència—. És aquí on lluitem amb els nostres desigs contradictoris entre l’amor i la indiferència, la veritat i la il·lusió, la justícia i la injustícia (Jm 1,14-15).

—Per construir una societat pacífica, hem de reformar no només les estructures, sinó també renovar els nostres cors. Les causes subjacents del conflicte i de l’explotació de la creació provenen d’una crisi ètica i cultural, així com d’una pèrdua del sentit dels límits, del desig de dominació, de la recerca del benefici immediat i de la incapacitat de reconèixer la dignitat donada per Déu a cada persona humana.

—Sense aquesta transformació interior, la pau romandrà fràgil i serà efímera. Però allà on els cors es renoven, comencen a obrir-se noves possibilitats. Allò que ha estat utilitzat per a la destrucció pot ser reorientat cap a la vida: a la cura dels pobres, al sosteniment alimentari dels famolencs i a la cura de la creació.

—Imaginem-nos un món en què els esforços que actualment s’inverteixen en la guerra es dirigissin al desenvolupament humà integral, al combat contra la pobresa, a la protecció de la dignitat humana i a la reconciliació de les persones que estan dividides. Un panorama així reflecteix la fe en la vinguda del Regne de Déu.

—Els autèntics instruments per a la construcció de la pau no són les armes destructives; al contrari, ho són la veritat, el diàleg, la paciència, la bondat, la justícia, la misericòrdia, la comprensió, la cura i l’amor. Aquests instruments brollen dels cors formats per l’Evangeli i sostinguts per la gràcia de Déu. Només aquestes qualitats tenen el poder de transformar les persones, renovar les comunitats i curar les ferides del nostre món.