Ha estat objecte de freqüents converses el fet de la desocupació per part d’aquelles persones i famílies que han patit més les conseqüències econòmiques de la pandèmia del coronavirus. «No hi ha feina i les perspectives que n’hi hagi són mínimes» -deia un dels més afectats-. «Serà un estiu difícil, ja que no ha previsions d’un treball estable» -seguia un altre-. Més encara, algú deia «el descans ja vindrà qualque dia. Ara m’agradaria poder fer feina, encara que fossin moltes hores. Per a les nostres famílies és urgent i necessari poder dur el pa cada dia a taula…». Vivim, certament, moments de molta precarietat a nivell global, però ho patim a nivell local, quan tantes empreses i comerços han hagut de tancar. Mentrestant, des de les parròquies, Càritas i molts altres organismes, s’està ajudant a pal·liar la greu situació, gràcies a la generositat d’innombrables persones, entitats i institucions que s’hi dediquen. 

A la nostra terra, a les illes, el turisme fa possible que uns treballin perquè altres puguin descansar. Al descans, hi té dret tothom, però també al treball. Essent un dels drets humans -referit a un treball digne i decent-, convé que no quedi només en una declaració de principis o manifestació de bona voluntat, sinó que, cadascú des del seu lloc, pugui crear les condicions per fer més viable i possible la solució. Ens alegram dels esforços que estan fent en un treball conjunt determinades institucions públiques i d’Església per tal que la inserció laboral sigui un fet, al mateix temps que es creen unes condicions d’aprenentatge que podran assegurar el lloc de treball de manera indefinida. És una petita aportació enmig de la magnitud del problema, però fa veure l’interès per donar una passa més cada dia. 

D’altra part, aquesta situació no exclou la necessitat del descans. El treball també cansa i el qui el fa espera trobar aquelles estones que refan les forces i equilibren els estats d’ànim, moltes vegades alterats per la inestabilitat que es pateix a diferents nivells, com és el laboral, l’afectiu, el familiar i el que es caracteritza per altres disfuncions, com la que origina qualsevol malaltia. 

«Ets ara millor persona?» se’ns demanava en una entrevista fa unes setmanes a Canal 4 TV de Mallorca, i tractàvem de veure la importància d’anar millorant entre tots les condicions de vida, tan alterades per la pandèmia durant llargs mesos. Descansant i treballant, sigui d’una forma o d’altra, o de les dues alhora, tractem de ser millors persones perquè pensem més en els altres i no tant en un mateix, potenciant els gestos de generositat que fan possible també una societat millor, encara que sigui amb més sobrietat, prescindint de les coses supèrflues i vivint d’allò que és l’essencial.