És genial el papa Francesc quan es refereix a la identitat cristiana i diu que «és aquesta abraçada baptismal que ens va donar de petits el Pare, i ens fa anhelar, com a fills pròdigs –i predilectes en Maria–, l’altra abraçada, la del Pare misericordiós que ens espera a la glòria. Fer que el nostre poble se senti com enmig d’aquestes dues abraçades, és la dura però bella tasca del qui predica l’Evangeli». (EG 144).

Potser és atrevit que ens demanem cadascú com se sent enmig d’aquestes dues abraçades, com vivim la tensió entre d’allà on venim i la meta definitiva cap a la qual caminam. Tenim l’experiència de la primera, encara que per a molts batiats de petits fóssim per edat inconscients, on Déu ja ens abraçava i ens orientava a viure-ho amb joia. Però també fem l&#39experiència de preguntar-nos ¿cap on anam?  Déu és l’origen i el destí –solem dir–, en ell vivim, ens movem i som, però el qui ens l’ha donat a conèixer és Jesús. Aquest és el motiu pel qual podem dir que ens acompanya en aquest tram del camí situat entre una abraçada i altra.

Viure així, entre les dues abraçades, em fa pensar que estam units al Déu que ens estima i no sol això, sinó que «primereja en l’amor», és a dir, que té la iniciativa d’estimar-nos. És per la fe que reconeixem el do a través del qual descobrim que som fills i filles de Déu, la nostra màxima dignitat. «La filiació que el Pare regala gratuïtament i la iniciativa del do de la seva gràcia són la condició de possibilitat d’aquesta santificació constant que agrada a Déu i li dóna glòria. Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida segons l’Esperit» (EG 162).

Aprendre a viure entre les dues abraçades és una constant de tota la vida i es desenvolupa marcada per la força de la fe, de l’esperança i de la caritat. Això condiciona en positiu el nostre caminar com a cristians, conscients d’on venim i de cap anam. Entre les dues abraçades, doncs, tenim una missió enmig del poble que sí o sí haurem de fer realitat si volem ser conseqüents amb el do rebut en el baptisme i el do de ser acollits per sempre a la glòria.