No seria coherent si pensés i digués el contrari. Ho dic des del concepte de laïcitat més estricte i amb el màxim respecte a tota forma diferent de pensar, ja que és des d’ella que és possible el diàleg amb el món agnòstic i amb les altres religions, precisament en bé d’una convivència on la bona entesa entre uns i altres l’hem de fer possible. Sempre he cregut que, en les nostres relacions humanes, el fet religiós hi juga un paper important perquè és connatural a la capacitat humana i, amb els valors que predica i convida a practicar, hi pot aportar un sentit immediat i alhora transcendent a l’existència.

Ho he escrit i ho he comentat sovint que, independentment d’acords institucionals i tendències ideològiques que hi pugui haver respecte del fet religiós en general i del cristià en particular, hi ha un dret humà fonamental a defensar i exercir. Me n’han parlat infinitat de vegades molts ex-alumnes de l’institut públic on vaig exercir la docència junt amb un altre centre durant quasi vint anys, aprenent molt i molt dels joves i sentint un apreci, recolzament i col·laboració extraordinaris per part del companys professors i professores del claustre. Avui, tots ho sabem, moltes expressions, paraules, esdeveniments culturals i determinants aspectes de la vida no s’entenen si no s’han adquirit unes nocions bàsiques sobre el fet religiós.

Això encara es veu més –i queda en evidència una gran desinformació– quan en certs fòrums, a l’hora de referir-se a la religió, s’usen termes totalment inadequats o queda molt de manifest que no se’n té coneixement o se’n parla de forma superficial, despectiva o purament anecdòtica. Amb tot, se sol argumentar que «la religió és una cosa privada», però s’oblida que la seva pràctica té per ella mateixa una incidència pública. Davant d’aquesta objecció que ens arriba amb freqüència, el papa Francesc diu que «ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans» (EG 183).

La inscripció a la classe de religió és una decisió valenta, totalment coherent amb la pròpia fe, decisió que es veurà completada amb el creixement cristià en el marc de la catequesi dins la comunitat cristiana. També, en aquests moments de la inscripció a la classe de religió, es demana una opció als mateixos adolescents i joves que, pel seu propi compte i llibertat, han de prendre la decisió. Per la seva edat, és important que en els centres educatius se’ls ajudi a una elecció feta a consciència i no posant dificultats que duguin a la supressió de la classe o a la infravaloració dels continguts. Sabem, al mateix temps, que tot això és un repte per als professors de religió que han de fer que l’assignatura estigui al nivell que li correspon i que defensam, i ho és també pel prestigi de la mateixa institució escolar, perquè afavoreix que les diferents opcions siguin possibles i no hi hagi cap tipus de marginació, malentès o exclusió.