Abans o juntament amb l’anunci, la trobada personal

Fa temps que es parla de la necessitat de «proposar la fe» i tenim clar que la fe no s’imposa, sinó que es proposa. Ho he escoltat molt a les reunions en ocasió de la Visita pastoral, quan s’ha posat de manifest la preocupació de com arribar a les persones i especialment als joves i fer l’anunci de l’Evangeli. Què podem fer si no venen? Com hem de fer-nos presents entre ells? Què vol dir proposar avui la fe i anunciar l’Evangeli? Per a arribar a l’anunci explícit de Jesucrist i proposar la fe per l’acceptació del misteri més important que és la seva Mort i Resurrecció, cal un apropament real a les persones, un tracte ple d’humanitat, potser una acollida desacostumada en molts mitjans socials.

Qui hi ha a la porta i toca a crits o en silenci? Qui de nosaltres està atent i intueix aquestes noves veus que s’escolten i aquestes presències que s’apropen, i ens brinden la possibilitat de l’aproximació? Hi ha una aproximació obligada als de sempre. Amb aquests, resulta fàcil d’entendre que aquesta és la nostra situació permanent, però pot passar que, a vegades, ens costi d’acceptar que «la parròquia és l’església entre les cases», una Església que adquireix tons i cara de veïnatge. La casa té una enorme importància perquè l’acollida sigui un fet de normalitat, una cosa quotidiana. Avui, en acollir la Paraula de Déu, veim que Abraham, Marta i Maria acullen a casa seva.

L’acollida és una forma gratuïta d’estimar perquè suposa fer el primer pas sense esperar que l’altre el faci. Amb tot, el fet que algú s’apropi vol dir que ja ha fet aquest pas, i necessita ser correspost. Amb aquestes persones ens correspon fer-ho. L’acollida és també un acte de confiança que pot generar credibilitat en aquells que són rebuts amb amabilitat. Quines millores institucionals són necessàries perquè l’Església sencera es posi amb més determinació en estat d’acollir i de fer conèixer el do de Déu en Jesucrist?

La Paraula de Déu ens presenta el valor de l’acollida. És l’acollida que sobresurt per la seva qualitat i exquisidesa, plena de detalls humans i de profunditat religiosa. Sempre hi ha una actitud de reconeixement de l’altre, de proximitat, d’atenció, d’amistat i d’ajuda, valors humans i, no obstant això, apareixen com el mitjà a través del qual podem reconèixer la presència del Senyor. La comunitat cristiana és tota ella acollidora quan creix en actituds evangèliques. Concretem-ho: hi ha una primera dimensió que ens apropa als qui tenim a prop i necessiten una acollida preferent. Pensem en els joves: ens donen moltes oportunitats d’obrir-nos a realitats noves a partir de les quals serà més fàcil el diàleg intergeneracional, serà més madura la comprensió mútua i amb més possibilitat d’assumir compromisos envers els altres. I pensem també en els malalts: perquè són la part més necessitada de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; i constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.

Sants del dia

15/08/2022

Pàgina traduïda per Google

Campanyes