Som conscients de la necessitat de «proposar la fe». Com? A més, des del testimoni silenciós, hem de poder arribar a l’anunci explícit de Jesucrist i proposar la fe, la qual cosa demana un apropament real a les persones, un tracte ple d’humanitat, un acolliment exquisit. Però, quines persones? És un fet que en tota situació humana ens retrobam constantment amb persones conegudes, però potser hi ha algú que toca a la porta, algú que ho fa per primera vegada: una mare o un pare immigrant, un pobre o un sense-sostre, un aturat, un jove, uns infants… Són ocasions que ens brinden la possibilitat de ser acollidors i exercir l’autèntica caritat envers els nostres germans.

Qui de nosaltres està atent a aquestes noves veus que s’escolten i aquestes presències que s’apropen i ens brinden la possibilitat d’acollir com ho feia Jesús? Hi ha una aproximació obligada als de sempre, però «som l’Església entre les cases i enmig del poble», una Església que adquireix tons i cara de veïnatge, la qual cosa ha de fer que ningú ens resulti estrany. L’acolliment, idò, ja és una forma gratuïta d’estimar i de confiar, perquè suposa donar el primer pas sense esperar que l’altre el doni.

Si ens referim a nosaltres, cristians i cristianes, l’acolliment ens pertoca i té aquesta verificació de fons: la comunitat cristiana és tota ella acollidora quan creix en actituds evangèliques. L’acolliment sempre és mutu, ens acollim els uns als altres per sentir-nos propers, per sentir que guanyam en ajuda i amistat, tot i que sigui a velocitats diferents.  Pensem en els joves i en els malalts, són la part més necessitada d’escolta, de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.

L’acolliment ha de tenir la dimensió que ens llença «cap enfora», som una «Església en sortida», decidits a trobar-nos amb les persones allà on es troben, on treballen i viuen. Aquesta és l’actitud missionera. Per això, acollir serà sempre una forma peculiar de  «viure» en el món tal com ho feia Jesús, tractant tota mena de persones i col·laborant amb tothom, descobrint en cadascú la seva proximitat o la seva llunyania del Regne de Déu. I, des d’aquí, la proposta de la fe.