Els qui hem viscut l’experiència d’haver-nos sentit acompanyats per una persona major a descobrir la vocació a la qual Déu ens crida, sempre valorarem que algú ens hagi fet costat i ens hagi portats a Jesús. L’encontre amb Jesús pot arribar a ser així de senzill. Xerram sovint de crisi de vocacions, tanmateix no hi ha crisi de crida, ja que Déu segueix cridant, el que hi ha és crisi de resposta, la qual a vegades correspon a una manca de proposta, d’ajudar a descobrir quin camí és el que Déu està traçant per a la meva vida. Els joves sovint van molt sols i necessiten qui els faci costat. Quan algú camina amb els joves és un referent, algú que mostra on és Jesús i com se’l pot trobar. D’altra part i perquè això sigui possible, s’ha de crear clima de cultura vocacional, que és entendre la vida com un exercici entre proposta i resposta.  Entre molts, la Paraula de Déu ens posa dos exemples molt clars perquè es pugui donar aquest esdeveniment:

1) Elí -l’adult– ha ajudat el jove Samuel a detectar allò que Déu vol dir-li (1Sa 3,3b-10.19). Pensem en la nostra llarga o curta història, cadascú la seva, plena de records guardats en el cor. Hi ha hagut persones, de les quals Déu se n’ha servit per a fer-nos arribar la seva proximitat i oferir-nos la seva amistat. Immediatament esdevé allò que anomenam experiència religiosa, la qual cosa ha fet que em sentís personalment implicat i interiorment transformat. Tot això ha estat possible per l’acompanyament silenciós de persones creients al nostre costat, per la paraula explícita que han pronunciat, o pel testimoni a través del qual ens han invitat a actuar segons l’Evangeli. D’una o altra manera podem tenir la certesa que algú ens ha acompanyat fins Jesús o, qui ho sap? Tal vegada ha estat Jesus mateix qui ens ha atret cap a Ell? El que viu el jove Samuel ens indica que és Déu qui té la iniciativa de la crida. La intervenció de l’adult –Elí– ajuda el més jove a discernir la veu de Déu, a prestar-li atenció i a posar-se en actitud d’escolta. Potser no fan el mateix els pares i mares que volen ajudar els seus fills a escoltar Déu? I arriba el moment en què el Senyor es presenta i el crida. Llavors, ve la resposta de Samuel: «Parlau, Senyor, que el vostre servent us escolta». Elí l’ha acompanyat fins al Senyor i l’actitud de Samuel s’ha convertit en pregària.

2) A l’Evangeli (Jn 1,35-42) llegim que qui ha portat la gent cap a Jesús ha estat Joan Baptista. Un altre indicador fiable que mai no es posa en el lloc de Jesús, sinó que senyala on és. Supera l’autoreferencialitat i diu «Mirau l’Anyell de Déu». Gràcies a aquestes paraules, hi ha dos joves que capten el missatge, segueixen Jesús, i és Jesús mateix qui s’interessa per ells: «Què voleu?» De cop, l’interès passa a ells i li demanen directament: «On vius?». I Jesús respon: «Veniu i ho veureu». Un d’ells és de nom Andreu i és el qui va a trobar el seu germà Simó Pere i li diu: «Hem trobat el Messies!», i l’acompanya a trobar-se amb Jesús. Seran els dos primers deixebles i, després, apòstols.

Pensem com, avui, nosaltres, en el cor de cada família cristiana, a les institucions educatives en les quals hi ha presencia de cristians, a partir del testimoni dels adults, orientam els més joves cap a Jesús? Com els tractam, què els deim, quin exemple els donam? La proposta vocacional l’ha de fer tot cristià en qualsevol moment, perquè és convidar al seguiment de Jesús. A més, aquesta proposta ha de comptar amb un acompanyament que ajudi a madurar la llavor de la fe, vocacional, que ha estat sembrada i que ha de donar molt de fruit.