Iniciar l’Advent demana viure un temps de preparació, de convertir l’espera en esperança. Què vol dir això? Déu manté la iniciativa de parlar-nos com a amics. És el regal que ens ofereix cada dia, setmana rere setmana, com a aliment necessari per a mantenir viva la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat. La bona notícia és que, en tot temps i especialment en aquest temps d’Advent, hi ha Algú que ens surt a l’encontre i vol mantenir-nos viva l’esperança. Ens demana estar atents, viure en actitud de vetla, esperant aquella novetat que pot tocar el nostre cor i posar tota la persona en actitud d’acollida respectuosa, pregant i essent lectors assidus de la Paraula de Déu.

Llegia aquests dies el testimoni d’un cristià laic que ha descobert en la lectura dels Evangelis el sentit i l’explicació d’aquesta espera que veu reconvertida en esperança. Diu: “Els Evangelis són l’únic mirall màgic de la meva vida”. Des d’aquests conta la seva progressiva conversió i diu: “Durant aquests vint anys he après a fer gimnàstica amb l’ànima. He enfortit els músculs interiors. Som una altra persona: la meva vida és una altra vida. Som intensament feliç. M’agradaria transmetre-ho als altres, però, francament, no sé si ho aconseguesc”. Quan l’espera només és expectativa immediata, perd l’horitzó de futur, no veu més enllà dels propis límits, però quan fa el salt de l’esperança s’obre a una dimensió infinita, eterna. Llavors Déu intervé i regala el do de l’esperança, que només Ell pot omplir.

Advent vol dir esperança. L’esperança és la que manté el desig d’una espera. Preparant l’Advent, el papa Benet XVI deia: “Aquesta espera de Déu sempre precedeix la nostra esperança, exactament com el seu amor ens abraça sempre primer (cf. 1Jn 4,10). En aquest sentit, l’esperança cristià es diu teologal, és a dir, que Déu n’és la font, el recolzament i el terme. Quin gran consol no ens dona aquest misteri! El meu Creador ha posat en el meu esperit un reflex del seu desig de vida per a tots. Cada home està cridat a esperar tot corresponent al que Déu espera d’ell. D’altra banda, l’experiència ens demostra que això és precisament així. Què impulsa el món, sinó la confiança que Déu té en l’home? És una confiança que es reflecteix en el cor dels petits, dels humils, quan a través de les dificultats i de les proves s’esforcen cada dia a obrar de la millor manera possible, a realitzar un bé que sembla petit, però que és gran als ulls de Déu: a la família, al lloc de treball, a l’escola, als diversos àmbits de la societat. L’esperança es troba escrita de manera indeleble en el cor de l’home, perquè Déu, el nostre Pare, és vida, i estam fets per a la vida eterna i benaurada”.

Advent és preparar Nadal, el naixement de Jesús a qui Déu envia perquè tot això sigui realitat. Viure en l’actualitat la memòria històrica d’aquest naixement ens mostra la realitat d’un cristianisme que acull i viu aquest gran esdeveniment que ha capgirat la història de la humanitat i l’ha orientada cap a una vida plena per a viure-la ja aquí i per a tota l’eternitat. Per això, serà un signe d’esperança que ens alcem, que aixequem el cap i obriguem el cor per acollir aquest Jesús que ve, que toca a la porta i ens demana viure enmig de nosaltres. Com sant Francesc d’Assís, ara fa 800 anys, va voler mostrar amb realisme el misteri d’aquest naixement -Jesús, Déu amb nosaltres- fent el primer betlem de la història i vivint els valors de l’Evangeli, també nosaltres -amb humilitat i senzillesa- el sapiguem representar en viu amb el nostre testimoni com a seguidors seus.